Les normes de Castello de 1932

Per Josep Maria Guinot i Galan

1. Introduccio.

Tinc que començar justificant la meua participacio en la commemoracio del xixanta aniversari de les normes ortografiques que anomenen "de Castello". Vinc en representacio de l´Associacio Cultural Cardona Vives.

Durant tot l´any s´ha estat mentalisant al poble de Castello, sobre la bondat d´aquelles normes, cientifiques, perfectes, immutables, sobre tot, tan castelloneres (una gloria del poble de Castello, mereixedora d´un monument que perpetue sa memoria); s´ha insistit sobre la sabiduria d´aquells procers que, agrupats en torn al "Boletin de la Sociedad de Cultura Castellonense", facilitaren la seua signatura (¡qui som ningu per a corregir-los la plana a homens tan sabuts!); s´ha alabat la trascendencia d´aquelles normes per a la "recuperacio de la nostra llengua" fent-la cientifica; s´ha arribat fins a la creacio d´un respectable Patronat per a exaltar les seues excelencies, recordant el xixanta aniversari de tan faust i glorios aconteiximent; i durant tot l´any han estat apareixent en la prensa articuls de la plana major del valencianisme catalaniste en lloança de les normes i dels castellonencs que les signaren.

Davant d´un desenroll propagandistic tan espectacular i tan ben planejat, per persones interessades en una politica llingüistica determinada, en la que cada dia hi ha mes gent implicada (mes interessos creats), i que nosatros creem funesta per al nostre poble, perque els que alaben les normes de Castello no defenen la llengua de Castello, sino la de Barcelona, posant en perill la mateixa supervivencia de nostra llengua vernacula; l´Associacio Cultural Cardona Vives, entitat completament apolitica, fundada per a defendre la llengua, la cultura i l´historia de Castello, encara que en diverses ocasions -quan li ho han permitit els politisats mijos de comunicacio- ha expressat el concepte que li mereixen les "normes de Castello" i les personalitats que les signaren, ha cregut convenient, compareixer davant del public de Castello, per a informar-lo de lo que hi ha de cientific i de veritat en dites famoses normes i les circumstancies que les rodegen, per a que les persones de bona voluntat puguen estar ben informades sobre lo que hi ha en el fondo de tot aço, i puga vacunar-se contra propagandes desorbitades que pretenen abusar de sa bona fe, i al mateix temps per a que no es diga en el futur que tots estaven conformes en estes antipatriotiques maniobres contra la dolça i rica llengua del poble de Castello, en la que no nos deixen escriure, perque, al temps que nos adulen alabant-nos per les normes de Castello, ningu d´ells les seguix, ni en la lletra, ni en l´espirit dels seus fundadors castellonencs.

Començarém anant al fondo de la qüestio, estudiant tecnicament les normes, per a parlar al final, de lo que estes han significat en estos xixanta anys i lo que actualment signifiquen.

2. Orige i naturalea de les "Normes de Castello".

2.1 Un poc d´historia. Orige.

A finals del sigle XIX tant en Catalunya com en les Illes Balears i en Valencia, existia una gran anarquia en materia d´ortografia. Al no tindre cap sistema ortografic acceptat per cada una d´estes regions, cadascu escrivia segons son propi criteri.

La primera tentativa de normalisacio de l´escritura per a Catalunya va surgir per iniciativa, dels propis catalans, alla per l´any 1891, a l´entorn de la revista barcelonesa "L´Avenç". En aquelles hores els que intentaven la regularisacio de dita escritura, entre els quals figurava Pompeu Fabra, futur artifex de la normalisacio artificial de la llengua catalana, no pretenien absorbir les llengües valenciana i balear, unificant-les en la catalana, sino simplement resoldre el seu propi problema de normalisacio de l´ortografia, prenent com a base per a tota Catalunya, la modalitat llingüistica de Barcelona, diferent a la de les atres comarques catalanes.

Una unitat ortografica per als idiomes catala, valencià i mallorqui, la consideraven en aquell temps "impossible per ser contra naturam" (Revista l´Avenç, 31 de març de 1891). Aixina que, els escritors de L´Avenç establiren per a Catalunya unes normes ortografiques que encara varen ser posteriorment suavisades per Pompeu Fabra. Se publicaren en 1913 per l´Institut d´Estudis Catalans, radicat en Barcelona, i se les considerà definitives i inamovibles a finals de 1917. Son les que estan actualment en vigor.

Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferencia indicada, pero se imposaren pel teso de la politica catalanista; mes tart obtingueren algunes adhesions tambe fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redaccio, no s´havia contat per a res en filolecs i llingüistes de tanta valia com el valencià P. Lluis Fullana i el mallorqui Mossen Antoni Maria Alcover. En 1929 alguns les adoptaren per a les Illes Balears.

2.2 El panorama valencià.

La desorientacio ortografica encara durava en Valencia a principis de la tercera decada d´este sigle. Dels escritors valencians, uns seguien l´ortografia espanyola, com els discipuls de Nebot Perez; atres, com el P. Fullana, preferien la propia valenciana, que reflectia la tradicio i s´adequava a la fonetica propia; i atres, per fi, cregueren que l´ortografia catalana podria servir tambe per a la valenciana.

Esta falta d´unanimitat entre els escritors valencians va fer sentir el desig d´optar per un sistema ortografic unic, a eixemple de lo que havia ocorregut en Catalunya; esta aspiracio fon arreplegada per uns quants dels nostres escritors agrupats entorn de la revista "Taula de les Lletres valencianes" d´inspiracio catalanista. Llançaren estos l´idea d´arribar a un acort ortografic a base de les normes adoptades per l´Institut d´Estudis Catalans, i d´organisar una reunio, que fon facilitada per la Societat Castellonense de Cultura, i que va tindre lloc el dia 21 de decembre de 1932, ara fa xixanta anys, en la ciutat de Castello.

2.3. Naturalea de les "Normes de Castello".

2.3.1 Son caracter merament ortografic.

Dites normes foren establides, com s´ha dit, en caracter purament ortografic, i mai va estar en l´intencio dels signants que la seua adopcio suposara que els signants havien d´abandonar les peculiaritats morfologiques, sintactiques i lexiques de la llengua valenciana, per a sustituir-les per les corresponents catalanes. Aixina, en el preambul ("Declaracio") de les mateixes s´empleen moltes paraules i girs valencians, molt llunts del catala o inclus prohibides per la Gramatica catalana, que seria llarc enumerar.

Per eixemple, en lexic tenim en les normes de Castello: "hui, seua, afeblixca, seguixen, exigix, eixe, eixa, eixes, nosatros, atre, atres, creixcut, este, esta, obtindre, vore, aci, naixer, orige, sos derivats, les dos, etc...". En conte de les catalanes corresponents: "avui, seva, afebleixca, segueixen, exigeis, aqueix, aqueixa, aqueixos, nosaltres, altre, altres, creiscut, aquet o aquest, aquesta, obtenir, veure, aqui, neixer, origen, llurs derivats, les dues, etc...", formes catalanes que en general usen ara eixos defensors de boqueta de les normes de Castello.

2.3.2 Son caracter temporal o provisional.

Es necessari advertir que les "normes de 1932" responen a un moment d´euforia nacionalista local, en el que certs escritors tenien idees propies, pero cedien al conveni ortografic, en el fi de no entorpir-lo, pero sense abdicar, com ells dien, de les seues opinions. Se vol "un minim inicial prou creixcut d´adhesions incondicionals". Despres ya arribaran "al maxim", pero de moment "els escriptors i investigadors del Pais Valencià, les Corporacions i publicacions mes preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai no s´enaltirà prou, han arribat a un acord transaccional que suposa el sistema que aci s´exposa. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filologiques que sotafirmem mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos". Pero tots "acaten" les grafies aprovades. "Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generacio d´estudiosos pertany la cura i la missio, prou feixuga i prou llarga, d´anar rectificant i millorant un sistema -a base tambe, naturalment, d´amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d´acodir oportunament a la satisfaccio legitima que de manera imperiosa demanen tant les necessitats com les inquietuts del propi idioma".

I a continuacio se posen les "bases ortografiques unificadores" per a que siguen "utils" a tots els estudiosos i per a aquells fills de la terra que senten l´orgull del propi idioma" i se demana la cooperacio del nostre poble en "esta obra de depuracio, de dignificacio, d´estilisacio de "la llengua vernacula" manifestacio la mes autentica, del seu esperit i del seu propi geni".

Està ben clar que se tracta de la dignificacio de la nostra llengua propia, de la de Castello, que es la valenciana; de la dignificacio de la llengua vernacula, i no de la seua extincio, suplantant-la per la de Barcelona, com volen eixos apologistes, de les normes de Castello.

3. Defectes principals de les "Normes".

Encara que els redactors de les bases ortografiques de 1932 no les titularen "d´ortografia catalana", per por a les protestes que aixo haguera suscitat en Valencia, son principal defecte es haver seguit cegament, en la majoria de les 34 bases, la normativa ortografica de l´Institut d´Estudis Catalans". Efectivament, l´erro principal va ser acceptar sense discussio una ortografia d´una atra llengua, excessivament etimologista, arcaisant, plena de consonants geminades i grups consonantics que no perteneixen a la fonetica actual valenciana, perque ella les ha sabiament simplificat i produixen eixa montanya de "Tes" inutils i dures (innecessaries a vegades per al so africat en catala, pero no per al valencià) i eixes geminacions i nucs consonantics quan no existixen en la nostra llengua: (TM, MPT, TN, TL, TLL, TZ, L.L TJ/TG), i que, a l´intentar reproduir-los nos fan riure o protestar: (el rotllo i la setmana, la normalitzacio, la intel.ligencia, etc...).

L´any 1932 era la gran ocasio per a l´estudi de l´ortografia valenciana, per a que no fora ni castellana ni catalana, sino una ortografia verdaderament valenciana, i aquella ocasio llastimosament es va perdre.

Dels molts erros que contenen les normes, nomes n´indicarém uns quants.

3.1 Va ser un gran erro abandonar dos signes practics i ademes tradicionals dels textos valencians de totes les epoques: la CH, per a la prepalatal (per a alguns palatal) africada sorda en principi i en mig de paraula, i la Y grega o consonant mig-palatal sonora en principi de paraula i, en l´interior de paraula, com primer element de diftonc creixent.

Si s´havera fet el degut us de la lletra CH, s´hagueren evitat els següents contrasentits:

Atribuir al signe X mes de dos valors: la u per a la palatal fricativa sorda (valencià de caixa), i l´atre per a la velar sorda o sonora seguida de sibilant (valencià de examen). En canvi, segons la base 13 de les "normes del 32", a estos dos valors de X, hi ha que afegir tambe el de prepalatal africada sorda (tradicionalment en textos valencians escrita en CH).

3.2 Va ser tambe un erro admetre que s´escrigueren en una "J" (jo, ja) el pronom personal "yo" i l´adverbi de temps "ya", iniciant una desviacio en la pronunciacio de l´idioma valencià actual, com ocorre en Catalunya, a on se sent dir "yo" pronunciant "jo" (en una prepalatal africada sonora).

3.3 Per atra part, la base nº 12 es fosca, al no indicar si el so palatal, recullit per J o G, es fricatiu o africat, sort o sonor. La fonetica valenciana conta en una palatal o prepalatal africada sorda (coche) en una palatal o prepalatal africada sonora (plaja) i en una palatal "fricativa" sorda (reixa), pero no en la seua corresponent fricativa sonora (fora del cas d´un enllaç).

3.4 La base nº 13 presenta tal montó d´errors i contrasentits, que resulta incomprensible: comença confundint la palatal "fricativa" sorda en la palatal "africada" sorda (Vid. els eixemples que posa de fricativa sorda: "punxa, marxa" al costat de "Xativa" i "xeixanta"). Torna a la mateixa confusio quan parla del digraf TX per a representar el so de CH francesa (Vid. els eixemples que posa: "empatxar" i "despatx"). I finalment, al tractar dels digrafs TJ, TG, afirma que son els dos que hi ha que usar per a la grafia de la palatal africada sorda; en lo que seguix la fonetica d´un dialecte de la llengua valenciana, el "apichat", confundint l´africada sorda en la sonora. (Vid. per eixemple, posa "platja", "desitjos", "metge", que s´hauran de pronunciar com en el "apichat" de Valencia capital, placha, desichos, meche). No sabem si en aixo volien implantar l´apichat de Valencia, o cert apichat barceloni.

Despres de dir que la S (la xe de caixa), sona com la CH francesa, afirma que s´han d´escriure en X o en TX paraules que en valencià en general sonen com la CH castellana i no com la XE, com hem dit al citar les paraules escrites, com punxa, marxa, empatxar i despatx.

3.5 Un atre defecte de les bases del 32 es el tracte d´excepcio que donen a les oclusives sordes P, T, C, al final de paraula, a on les representa per les corresponents oclusives sonores B, D, G, quan eixes paraules al derivar, o en el femeni, trauen la consonant sonora correlativa (vert/verda, groc/groga, etc...). Eixe etimologisme, que per atra part en les bases va acompanyat d´excepcions de les excepcions, va contra un principi que, segons Dn. Lluis Revest, es deu observar a l´establir unes normes ortografiques: "que no desfiguren per desig de perfeccio sistematica, la fonetica normal de la llengua", i va tambe contra el principi de buscar la major simplificacio i coherencia possible, estalviant excepcions. I lo que es encara pijor, eixe sistema es contrari al que solien observar els nostres classics, com se demostra per infinitut d´eixemples. La fonetica valenciana al final de paraula pronuncia sempre la oclusiva sorda, en conte de la correlativa sonora.

3.6 Està de sobra la base nº 14, que diu: "Per tal de distinguir la LL (de aquell) de la geminada o doble L , (intel.ligencia, mol.le), s´escriu entre les dos L un punt volat".

En primer lloc, en la fonetica valenciana eixa geminacio en general no existix (pot ser que hi haja dos o tres paraules que la tinguen) i no hi ha per que representar un so que no existix. I en segon lloc, la aplicacio de la "L" doble segons l´etimologia, tal com regula la norma catalana, suposa saber llati o dependre de memoria llistes interminables de paraules.

3.7 Tambe es insoportable per lo farragosa, i arcaica, la base nº 18, copiada lliteralment del llibret del Sr. Revest, "La Llengua Valenciana. Notes per al seu estudi i conreu" (Pag. 69): "S´escriu MP en asimptota, assumpcio, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsicosi, palimpsest, perempcio, peremptori, preempcio, presumpcio, prompte, redempcio, redemptor, resumpcio, simptoma, sumpcio, sumptuos, temps, temptar, temptativa, transumpte, i en llurs composts o derivats". Llista de paraules de les quals nomes tenen dret al digraf MP, els cultismes i "temps".

Es lamentable la galga que posa esta base per a frenar o contradir l´evolucio de la fonetica valenciana, continuant en eixos bonys consonantics que ya havia simplificat el valencià, al igual que una serie de consonants geminades i digrafs inexistents en la pronunciacio moderna.

3.8 Un erro, o millor dit, una inexactitut, es dir al final de les bases que la preposicio "AMB", completament catalana i moderna, es igualment llegitima que "AB", "encara que la primera siga la mes usual i recomanable". ¡Quina cara!

Estos son els principals defectes en que van naixer les tan famoses bases d´ortografia valenciana, signades en Castello, ara fa xixanta anys.

4. Condicionaments. 

Pero va resultar que, adoptades de moment aquelles normes, en un acort, segons s´ha repetit molt, "digne de lloa" (per la bona intencio, i el sacrifici que per a alguns suposava la renuncia a propies opinions), les normes van anar sent canviades poc a poc, i actualment quan es diu a crits: "amb les normes de Castello" s´enten que s´ha d´entendre en els condicionaments següents:

4.1 Acceptacio de la normalisacio ortografica catalana completa, la qual comporta abandonar les peculiaritats valencianes que en principi no s´havien tocat.

a) El grup TZ que en les "normes del 32" estava representat per la S sonora (organisar) pasa a escriure´s en TZ (organitzar), siga la T etimologica o no.

b) El digraf IX de les formes incoatives del verp (invertix), passen a EIX (inverteix), i les en IXC (patixc) a ISC (patisc).

4.2 Acceptacio progressiva de la normalisacio morfologica i sintactica catalana, desnaturalisant la llengua valenciana. Sobre aço es pot escriure un llibre, per les grans diferencies que hi ha en l´us de totes les parts de l´oracio, principalment en el verp, i la supressio de l´articul neutre LO. I en sintaxis, una gran distorsio i un empobriment, tant en l´us diferent de les preposicions, com en la seua absencia quan son imprescindibles en llengua valenciana. Per eixemple, l´us de la preposicio A en conte de EN, en problemes de lloc ("a" València per "en" València), abolir la preposicio A davant de complements del verp ("jo estime Maria", en lloc de "yo vullc a Maria"); no establir la deguda diferencia entre ser i estar, ("ja som aqui", per "ya estem aci"; "he estat nomenat", per "he segut nomenat"); no distinguir entre "per" causal i "per a" final ("he vengut per treballar", en conte de "he vengut per a treballar", etc...). Particularitats que enriquixen i perfeccionen la llengua valenciana, i sense les quals el llenguage nos pareix estrafalari i estrany.

4.3 L´introduccio de milers de paraules catalanes, considerades com a les correctes i lliteraries, al temps que se prescindix de les valencianes corresponents, tengudes per dialectals, vulgars, castellanismes o corruptes, (Recorden les siscentes paraules catalanes en que segons Amadeu Fabregat nos bombardeja la Televisio Valenciana).

I tots estos canvis, s´han introduit cridant histericament "amb les normes de Castello", quan van en contra de la lletra i l´espirit de les normes de Castello i contra la voluntat dels procers castellonencs que les signaren, tots ells amants de la seua propia llengua vernacula i obertament contraris a que desaparega, suplantada per una llengua que, volem dir que es estandart, i no es mes que la llengua de Barcelona en tots els seus defectes; barcelonisacio de la llengua, contra la que nos va previndre i va alçar el crit d´alarma oportunament el Sr. Revest.

Pero d´eixe mal tan gravissim no tenen la culpa les normes de Castello, sino els que les han traicionat i en nom d´elles han traicionat tambe a la llengua valenciana, inventant la consigna de "parlar en valencià, PERO escriure en catala", condenant a la nostra llengua, la llengua de Castello, la variant mes dolça i rica de la llengua valenciana, a una mort anunciada i, en el temps, segura, si no se posa remei, al privar-la del soport de l´escritura.

5. Consideracions circumstancials.

Vist l´aspecte tecnic de les normes de Castello, lo que diriem la seua naturalea, i la seua evolucio fins al present, voldriem dir unes paraules sobre el seu valor o significacio actual i sobre les raons que nos mouen per a anar en contra d´elles. Al pas farem alguna observacio sobre la seua relacio en la ciutat de Castello i els castellonencs que les signaren.

5.1 Les normes de Castello, -que hui no seguix ningu perque els mateixos que fan sa apologia seguixen en tot la codificacio llingüistica catalana-, actualment no son mes que un simbol per a agrupar a tots els que volen la substitucio de la llengua valenciana per la catalana de l´Institut. Arraconant les normes ortografiques de l´Academia de Cultura Valenciana, ya tenen guanyada la primera batalla per a l´introduccio de la codificacio llingüistica total de l´Institut: morfologia, sintaxis i vocabulari.

Baix la bandera de les normes de Castello se fa propaganda de la llengua estandart fabricada en Barcelona. El valencià per ad ells no es ni llengua, ni te dret a dir-se "valenciana", es un dialecte catala, al que se li deu negar i li neguen de fet el nom de "llengua valenciana", per aixo diuen sempre "nostra llengua" una llengua que no te nom.

5.2 No es menester esforçar-nos molt per a demostrar que dites normes son practicament les de l´Institut, fetes pels catalans i per a la llengua catalana.

5.3 No son normes de Castello. Alguns creuen que, pel mer fet de dir-se de Castello, el nostre poble està obligat a defendre-les. Ni la ciutat ni els homens de Castello que les signaren son els autors o protagonistes de les normes. No hi ha mes que llegir l´historia de la gestacio d´aquell quefer en l´articul "ortografia" (pags. 130 i 133), de Dn. Manuel Sanchis Guarner, en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, per a enterar-se de que les normes van ser iniciativa dels catalanistes valencians, del grup de "Valencia Nova" que les va portar a Castello ya redactades. En Castello van ser acceptades, fent uns insignificants canvis, sense llarcs estudis ni discussions, i se van encarregar d´arreplegar firmes.

En realitat sols firmaren representants de 2 entitats culturals: Lo Rat Penat i la Sociedad Castellonense de Cultura i una sola corporacio: el Centro de Cultura Valenciana (actualment Real Academia de Cultura Valenciana), un Seminari de Filologia de l´Universitat de Valencia i representants de 4 pobles. En quant a publicacions, el semanari "El Cami" de Valencia (1932-1934) i l´entitat "L´Estel", tambe de Valencia. La preponderancia de Castello sobre Valencia no es veu per cap lloc.

Segons la relacio de Sanchis Guarner, no apareixen els estudis necesaris ni les persones adequades per a fer-los. Se van conseguir les firmes de 52 senyors, dels quals nomes u, el P. Fullana, se dedicava a qüestions llingüistiques y un atre a qüestions gramaticals (Carles Salvador, mestre d´escola), perque Sanchis Guarner nomes tenia 21 anys i estava estudiant en Madrit. Diu Sanchis Guarner que "aceptaron" la "adaptación" "unificadora" "unos cuantos valencianistas animados por un plausible espíritu de concordia".

5.4 S´ha volgut mitificar la sabiduria dels ilustres castellonencs que anaven per davant en aquella maniobra. Pero, reconeixent la seua ilustracio i lo que es mes, la seua gran humanitat, en general, no es un problema d´autoritat, sino d´arguments i de coneiximents filologics i llinguistics, i en eixes materies aquells sants varons no eren una autoritat. Germán Colón diu que, excepte el Sr. Revest, "que acceptava disciplinadament la doctrina de l´Institut", "els demes volgueren intervenir en l´afer, sense tenir esment de filologia" (Discurs dictat en l´Universitat de Barcelona el dia 5 d´Octubre de 1982). I eixe desconeiximent està patent en la base nº 13, en la que confundixen les consonants palatals, perque no saben distinguir entre palatals sordes i sonores, entre fricatives i africades, i introduixen cert "apichat" com hem dit anteriorment. Per lo tant, un gran respecte i consideracio per a aquells procers castellonencs, per la seua cultura, sa bona intencio i el seu gran amor a nostra llengua: pero un sentiment de pena pel "gol" que els van marcar els catalanistes de Valencia, convertint en motiu de discordia i principi de aniquilacio de nostra llengua, lo que devia haver segut el principi de l´autentica recuperacio llingüistica valenciana. No es estrany, que el P. Fullana, que signà de mala gana les normes, se´n adonara en seguida del mal pas, i tornara immediatament a les normes ortografiques tradicionals valencianes que sempre havia seguit.

5.5 S´ha insistit en que les normes de Castello son les "cientifiques" i immutables; i d´aixo, res. Tampoc ho son les catalanes, que les de Castello reproduixen substancialment. Les normes ortografiques no son en cap lloc cientifiques, sino convencionals, producte d´un acort. En el Pais Catala els que les feren -suposant que foren homens de ciencia especialisats (que no ho eren)- van dir que la mateixa ortografia per al valencià i el catala era contra naturam. ¿Per qué no van fer cas a aquells "cientifics" que havien dit que les normes catalanes no servixen per al valencià?. En quant a l´altura cientifica dels castellonencs que signaren les normes de Castello, ya va dir prou el Sr. Colón en el seu discurs de Barcelona (sense esment de filologia) concepte confirmat en un recent articul publicat en "Castellón Diario" per Dn. Arcadio García Sanz ("molts dels signataris de les Normes no eren lingüistes -el meu pare per eixemple-"). ¿Molts?.

En quant a la "immutabilitat" de les normes de Castello, no mes cal dir que totes les llengües renoven l´ortografia per a acomodar-la als canvis que la mateixa llengua experimenta, i no pot ser la valenciana l´unica excepcio: quan el vestit se fa vell, no hi ha mes remei que renovar-lo. Ademes, el preambul de les bases de Castello del 32 ya ho tenen en conte: per una part reconeix que lo que s´establix no es tan "madurat com caldria" i per una atra part, deixa per a les novelles generacions la cura i missio "d´anar rectificant i millorant el sistema". ¿Per que s´oposen a lo que diuen les normes estos apologistes de les normes de Castello, que les volen petrificar o definir com un dogma irreformable a pesar dels seus erros i defectes? ¿No es aixo el vici antic de "sostenella i no enmendalla", que en valencià es diu una "cabuderia"?

5.6 No entra en el pla d´est informe exposar i defendre les normes ortografiques de l´Academia de Cultura Valenciana. Basta anar repasant els defectes i erros de les normes de Castello i vore com en aquelles han segut corregits.

Tampoc es del cas fer una exposicio de lo que significa l´Academia de Cultura Valenciana, la seua obra i els seus homens: la flor i nata de l´intelectualitat valenciana. Basta dir sobre la seua autoritat que te la mateixa per als valencianas que l´Institut per als catalans. Les dos entitats perteneixen a les Diputacions provincials corresponents, la valenciana, ademes a l´Ajuntament de la ciutat. No mes farem mencio de l´autoritat que dona a unes normes ortografiques l´acceptacio de les mateixes per part de les entitats culturals i persones de relleu cultural.

6. Conclusio. 

Les normes de Castello establixen que per a modificar-les se necessitarà "amples acords i maximes adhesions". I aixo es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de l´Academia de Cultura Valenciana.

Ya hem fet mencio de les entitats i personages que firmaren les Normes de Castello: 2 entitats culturals, 1 corporacio, 1 semanari, 8 societats valencianistes, i 52 senyors, dels quals sols una quinzena eren de Castello i sa provincia. En canvi les normes de l´Academia, estudiades exhaustivament per la seccio de filologia de l´Academia, publicades en 1979 i acompanyades per un escrit rigorosament cientific, titulat "Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana" publicat en 1981, van rebre l´adhesio d´un miler de firmes, certificades notarialment, en un acte celebrat en el Monasteri de Nostra Senyora del Puig, el dia 7 de Març de 1981.

En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics, capellans, etc...) que s´adheriren a l´Academia per haver establit les normes ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero dels firmants de les normes de Castello.

Per lo tant, per les raons que hem exposat, al crit sense contingut, de "amb les normes de Castello" oposem en valentia el nostre crit ple d´amor a nostra llengua vernacula: "vixquen les normes del Puig, garantia de la supervivencia de la llengua de Castello".

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari