Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana

Per Josep Maria Guinot i Galan

I L´UNITAT DE LA LLENGUA

L´any 83 vaig prendre part en un cicle de conferencies de Lo Rat Penat, en el que baix el titul general de "Les normes de Castello" vaig introduir el meu particular, de "l´Unitat de la llengua". En aquella ocasio vaig intentar demostrar que el valencià es una llengua neollatina independent, digna de posseir una codificacio llingüistica propia: ortografia, gramatica i diccionari. Alli exponguerem els criteris de l´Unesco i dels llinguistes sobre el dret de totes les llengües vernacules, a transformar-se en llengües independents i lliteraries, i apuntarem els factors que intervingueren per a que el valencià a partir del sigle XII es convertira en llengua de cultura, titul que ha conservat fins al present. Pero la materia era excessiva per a tractar-la en una sola conferencia, i es van quedar moltes coses per dir, per lo que hem cregut convenient ampliar aquell tema, redonejant-lo, en esta conferencia que subtitulem "Personalitat de la llengua valenciana". En aquella ocasio esboçarem els factors que solen concorrer a convertir un parlar viu en una llengua lliteraria, independent, i fins estandart, i afirmarem que en la llengua valenciana concorren aquells factors a partir del sigle XII: factors politics, socials, economics, culturals, la prescripcio, i la consciencia colectiva del poble valencià en afirmar la propietat i independencia del seu idioma.

Com el tema encara està d´actualitat i mereix per la seua importancia un comentari mes ample, creem convenient ampliar-lo en alguns del seus aspectes, que es lo que anem a fer a continuacio, per a que resplandixca plenament la vigorosa personalitat de la llengua valenciana, dient tambe algunes paraules sobre la llengua estandart, que es preten introduir entre nosatros per a desplaçar la llengua valenciana.

Quan diem que una llengua te personalitat, entenem que reunix el conjunt de qualitats que la diferencien de qualsevol atra. Que la llengua valenciana reunix eixes qualitats, està mes que demostrat per l´estudi de la seua fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari; no es el moment de repetir aquella demostracio, que no cabria en una simple conferencia. Lo que volem fer ara es expondre els arguments que existixen per a que eixa personalitat i independencia siga reconeguda per tots, en tots els ambits, i en totes les conseqüencies; lo que interessa es que en la practica no s´anule la llengua valenciana, considerant-la com un vulgar dialecte, sino que se la considere com una llengua cabal, apta per al seu cultiu en tots els nivells; que no necessita acodir a ninguna llengua estranya per a realisar la seua funcio cultural; ni deu ser absorbida per cap invent llingüistic presentat com a cientific.

El pla i l´estrategia dels enemics de la nostra llengua valenciana es ben conegut: la seua consigna es "parlar en valencià, però escriure en catala", i el seu reclam "amb les normes de Castelló"; la seua finalitat es adoptar descaradament les normes catalanes, no sols en ortografia, sino tambe en gramatica i lexic, baix l´engany de la llengua estandart.

Es evident que la llengua nostra, privada del soport de l´escritura poc a poc seria relegada als mercats i als llibrets de falles, i desapareixeria com a llengua de cultura, precipitant-se en un terme anunciat en el deposit de les llengües mortes.

Els catalanistes, partint del fals supost de que el valencià es catala, ens acusen d´escindir la llengua catalana. Afirmacio completament falsa, perque no pot escindir-se o separar-se lo que ya està naturalment separat. Encara que en algun temps antic hi haguera certa unitat "per escrit" entre les dos llengües, -com l´havia tambe en les atres llengües o dialectes occitans-, el valencià i el catala han evolucionat per separat, i actualment, tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d´un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua.

En primer lloc, volem expondre els testimonis que abonen la personalitat d´esta llengua, que ya en el sigle XV va tindre la seua propia lliteratura i el seu sigle d´esplendor. En primer terme, presentarém, testimonis d´escritors de totes les epoques, ya siguen valencians, catalans o castellans; en segon lloc, les raons juridiques que ho abonen. Finalment farem algunes consideracions sobre la nomenada llengua estandart.

II PERSONALITAT DE LA LLENGUA VALENCIANA

(El Dret natural i positiu i la Llingüistica moderna)

A. EL DRET NATURAL

Tots els membres de la familia humana i tots els pobles tenen la mateixa dignitat intrinseca i els drets iguals i inalienables, sense distincio de raça, color, sexe, idioma, religio, opinio politica o de qualsevol atra indole, segons la declaracio universal dels drets humans, aprovada per l´Assamblea General de les Nacions Unides el 10 de decembre de 1948. Ara be, si els catalans han elevat el seu dialecte a llengua, ¿per qué no podrien fer lo mateix els valencians, en el cas de que el seu idioma nomes fora un dialecte?

Tenen eixe dret, si volen i poden, tots els pobles del mon, inclus els mes atrassats del tercer mon.

L´Unesco, en 1954, va prendre el següent acort:

1. La llengua materna es el mig natural d´expressio d´una persona; i una de les seues primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut a expressar-se.

2. Tots els alumnes han de començar els seus cursos escolars en la llengua materna.

3. No existix res, en l´estructura d´una llengua, que impedixca convertir-la en vehicul de civilisacio moderna.

4. Si la llengua materna resulta adequada en tots els aspectes, per a servir de vehicul d´instruccio en les Universitats i establiments d´ensenyança, es precis utilisar-la com a tal.

I en 1960, per iniciativa de l´Unesco, va tindre lloc una "Convencio relativa a la lluita contra la discriminacio en l´esfera de l´ensenyança", en la qual es va aprovar l´articul 5, apartat 1., paragraf c), que diu: "s´ha de reconeixer a les minories nacionals el dret a eixercir les activitats docents que els son propies, entre elles la d´establir i mantindre escoles, i segons la politica de cada Estat en materia d´educacio, utilisar i ensenyar el "propi idioma".

Digueu-me quin es eixe idioma propi en Valencia, ¿el de Barcelona?.

Eixa convencio va ser aprovada pel Govern espanyol i publicada en el Bolleti Oficial de l´Estat (1 novembre de 1969).

B. LA LLEGISLACIO ESPANYOLA

Tant la vigent Constitucio Espanyola com l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, reconeixen la llengua valenciana, es mes, la declaren oficial al costat de la llengua castellana o espanyola. No m´entretindré en este punt, perque es de tots massa conegut; nomes afegiré que tots els partits politics, tots, inclus els que ara per compromisos politics fan com si ho ignoraren, en la discussio de l´Estatut estigueren conformes en reconeixer-li al valencià el nom de "idioma". Idioma o llengua es la manera de parlar d´un poble o nacio, en este cas, el poble o nacio valenciana.

C. LA LLINGÜISTICA MODERNA

Per a establir la diferenciacio de les llengües, l´ultima paraula no la te la filologia, la qual estudia l´orige de les llengües o els texts antics; ni la llingüistica diacronica que examina l´evolucio de les llengües a traves del temps; sino la llingüistica sincronica actual, de llavor innegablement cientifica, puix descriu cientificament l´estat actual del llenguage: tal llengua i tal atra llengua, com estan en el present. La llingüistica moderna no dona importancia a l´orige de les llengües: si procedixen del sanscrit o del llati, etc..., si catala i valencià, per eixemple, son d´orige galo-romà, o d´orige ibero-romà, etc... (encara no s´han posat d´acort els filolecs sobre eixe punt). Ni importa que en una epoca remota l´estudi dels texts mostre certa afinitat entre diversos dialectes. En els seus inicis, a l´esguellar-se del tronc comu, tots els dialectes neollatins oferixen multitut de coincidencies. Lo que importa es saber si en el moment actual les llengües que es comparen tenen suficients diferencies per a poder considerar-se com a llengües diferents. Eixa es la prova del nou. En este punt son d´actualitat diversos treballs, recentment publicats en que es fan resaltar les diferencies que actualment medien entre el valencià i el catala. Soles les d´orde fonetic, son ya suficients per a caracterisar i diferenciar les dos llengües. Pero ademes estan les diferencies d´orde morfologic i sintactic a mes del gran numero de paraules distintes, no solament per la pronunciacio, sino tambe pel seu fonament etimologic. Totes eixes diferencies, preses en conjunt, no hi ha dubte que mostren una estructura llingüistica distinta, dins de lo que cap entre llengües derivades d´un mateix tronc comu.

I, encara que siga una digressio, no crec fora de lloc contestar a les objeccions que es solen fer al valencià per a negar-li la seua existencia com a llengua.

a) Es diu que "les diferencies entre el catala i el valencià no son majors que les que existixen entre el castellà i els parlars aragones, lleones, andalus o els hispanoamericans", i a ningu se li ocorrerà declarar-les "llengües estructuralment independents"

Responem: en primer lloc, les diferencies que hi ha entre valencià i catala son majors que les que hi ha entre les parles dialectals del castella i la lengua castellana. Les coincidencies estructurals entre valencià i catala no son majors que les que medien entre les diverses llengües neollatines, degut al seu orige del llati. En segon lloc, els andalusos o hispanoamericans, no tenen consciencia de parlar una llengua andalusa o americana, distinta de l´espanyola, ni al seu modo de parlar li han donat el nom de llengua, chilena o peruana, etc..., ni han creat una brillant lliteratura andalusa o americana, ni escrit gramatiques i diccionaris d´una "llengua" chilena o peruana. En tercer lloc, el dia que en eixos països tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta de la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i a escriure gramatiques i diccionaris propis.

b) S´aduix com argument de l´unitat de les llengües "el fet de la facil inteligibilitat entre valencians i catalans, que permet als valencians entendre el catala sense estudiar-lo".

Com es tracta de valorar el grau de comprensio, a un jui de valor oponem un atre, dient tot lo contrari: eixa facilitat es una suposicio, que neguem en general. El poble sap distinguir perfectament si es parla en valencià o en catala. Conec persones molt cultes, valencianes, que parlen habitualment en valencià, que m´han confessat no entendre la televisio catalana. Per escrit, entre persones cultes, ya es una atra cosa degut a la referencia al llati i a l´ortografia oficial catalana, en alt grau etimologista, la qual traïciona a la fonetica del poble.

Es cert que no es necessita gran talent per a comprendre que quan diuen "urella" o "furné" volen dir "orella o forner", pero són les mateixes paraules en dos llengües distintes.

Finalment, els llingüistes afirmen que no es suficient criteri d´identitat de dos llengües el fet de la mutua comprensio entre els seus parlants, sobre tot tractant-se de llengües contigües. Les coincidencies de rastres llingüistics, en ultim terme servix per a classificar families llingüistiques, pero no per a definir-les.

1. EL VALENCIÀ, SEMPRE LLENGUA.

El valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps més antics. Es prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat. No es possible dins dels llimits d´una conferencia aportar tots els testimonis relatius ad este tema. En Josep Maria Alminyana ha escrit un llibre famos, "El crit de la Llengua" a on apareixen els testimonis dels classics valencians dient unanimement que escriuen en llengua valenciana. Els texts d´estes afirmacions van fotocopiats dels llibres originals. Han tocat este tema atres autors, com p.e., el P. Francesc de Borja Cremades. Procuraré, per a ser breu, nomes indicar-los. Tots ells diuen lo mateix, que escriuen en llengua valenciana. Si buscant en un cresolet, els enemics de nostra llengua han trobat algun text que diga que algu dels escritors valencians escrivia en catala, es tracta d´algun despiste, com el d´eixos que en America diuen "gallegos" a tots els espanyols, o els que dien catalans a personages tan valencians com els Borja, que eren de Xativa, o a Sant Vicent Ferrer, insigne valencià.

2. TESTIMONIS DELS NOSTRES CLASSICS.

Fra Antoni Canals, en la seua traduccio de l´obra de Valeri Maxim, diu: "tret del llati en nostra vulgada lengua materna, aixi breu com he pogut yatse sia que altres lagen tret en lengua catalana" (Antonio Ubieto, Orígenes del Reino de Valencia, Valencia, 1977, 196).

Fra Bonifaci Ferrer, en el colofo de la seua Biblia, la primera traduida en llengua romanç (impresa en 1479), diu que fon arromançada en lo monasteri de Portaceli, "de lengua latina en la nostra valenciana".

Joan Roiç de Corella, en el colofo de la seua traduccio al valencià de la Vita Christi de Ludovic de Sajonia, diu: "trellada del lati en valenciana lengua". I en la seua obra "La ystoria de Joseph", afirma "descriure en vulgar de valenciana prosa".

Miquel Pérez, escritor valencià del sigle XV, en la seua traduccio de l´Imitacio de Jesuchrist, impresa en Barcelona, en 1482, posa: "he yo traduit de lati en valenciana prosa" i "esplanat de lati en valenciana lengua". I en la seua vida de Santa Catalina de Sena (Valencia, 1488) afirma que ha volgut "traduir de lati en valenciana prosa".

Fra Tomas Vesach, notable escritor del sigle XVI, autor de la "Vida de Sancta Caterina de Siena", de la que diu "la he feta emprentar en nostra lengua valenciana".

Lluis de Fenollet, traduix del toscà l´Historia d´Alexandre, de Plutarc, impresa en Barcelona en 1481, i en ella escriu: "per Lluïs Fenollet, en la present lengua valenciana transferida".

Bernardi Vallmanya, tradui del castellà "Lo carcer d´amor", impres en Barcelona en 1493. Diu: "traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa". La mateixa expressio usa en les traduccions de la "Revelacio del benaventurat apostol sanct Pau" i del "Cordial de l´anima".

Francesc Eiximenis, natural de Girona, escriu en valencià, i en la seua traduccio del llati del "Art de ben morir", en la primera edicio impresa (1941 ?) en Valencia, diu que està traduida en llenguage catala, pero el mateix traductor corregix l´erro de denominacio en la segona edicio, impresa en Barcelona (1507), afirmant "he deliberat retraure i segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana a manifest estil". Pero la cosa està clara en la seua traduccio de la "Scala Dei", llibre impres en Barcelona (1523), a on diu que el llibre "està traduit del lemosi en nostra lengua vulgar valenciana".

Joan Esteve, autor del "Liber elegantiarum", el primer diccionari impres en llengua romanica, estampat en Venecia (1489), autor valencià. En el colofo de la seua obra es diu: "explicit liber elegantiarum Johanis Stephani, viri eruditissimi civis Valentiani, regia auctoritate notarii publici latina et valentina lingua exactissima diligentia emendatus". En romanç: "en llengua latina i valenciana".

Joanot Martorell, autor del llibre "Tirant lo Blanch", publicat en Valencia (1490). En la dedicatoria d´esta novela, obra mestra de la lliteratura universal, diu: "me atrevire expondre no solament de lengua inglesa en portuguesa, mes encara de portuguesa en vulgar valenciana". I Marti Joan de Galba que va acabar la novela, diu en l´ultima pagina: "lo qual fon traduit d´Angles en lengua portuguesa. E apres en vulgar lengua valenciana".

Rafael Marti de Viciana, ilustre borrianenc, que en les seues obres escrites en castellà parla moltes vegades de la llengua valenciana i en 1625 publicà la seua "Alabanza de las lenguas", en la que parla de les "llengües hebrea, grega, llatina, castellana i valenciana."

Pere Antoni Beuter, en la dedicatoria de la primera part de la "Cronica General", afirma: "imprimiose, pues, en lengua valenciana".

Joan Llorenç Palmireno, naixcut en Alcanyis, en el seu "Vocabulario del Humanista", impres en Valencia, i reeditat moltes voltes diu "póngola en valenciano".

Jeroni Amiguet, autor d´un llibre curios, titulat "Sinonima Variationum", impres en Valencia (1502), diu dos vegades -en la portada i en el colofo-, construit "ex italico sermone in valentinum".

Nomes hem citat uns quants escritors del sigle XVI que diuen expressament que escriuen en "llengua valenciana". Ens pareixen suficients. Els que escriuen en valencià es este sigle són una constelacio.

Joseph Llop (1674), advocat de la Ciutat i Diputacio del Regne, va escriure un llibre monumental historic-juridic en el nostre "idioma valencià", segons afirma el censor eclesiastic.

Carlos Ros i Hebrera, naixcut en 1703, notari apostolic de la ciutat de Valencia, publicà un "Tractat de Adages y Refranys valencians, i practica per a escriure ab perfeccio la Lengua Valenciana", segona edicio 1736. I un atre: "Epitome del origen y grandezas del idioma valenciano", etc...

Pérez Bayer (1711-1764), verdader poligraf del sigle XVIII, estudià els autors antics lliterats de la llengua valenciana, i rep del P. jesuita Manuel Lassala, un romanç escrit en llati, grec, italià, frances i valencià.

Gregori Mayans, el concepte que este sabi escritor tenia de la llengua valenciana el va resumir el filosof Julián Marias en un articul publicat en la revista "Gaceta Ilustrada" (13 de març de 1972). Segons ell, "la llengua valenciana es llengua germana, i no filla, de la catalana".

P. Lluis Fullana i Mira, discurs d´ingres en l´Academia de la Llengua Espanyola i contestacio d´En Josep Alemany Bolufer.

3. VOCABULARIS I GRAMATIQUES.

Conta la llengua valenciana en una rica bibliografia, en estudis gramaticals i diccionaris, que demostren l´identitat de la llengua valenciana. Nomes mencionarém els mes importants.

Del sigle XV es conserva el "Lexicon" llati-valencià que posseia el bisbe de Valencia, Pere d´Arago.

Anteriorment, hem mencionat, el "Liber Elegantiarum" de Joan Esteve, el primer diccionari de llengua valenciana i el "Sinonima Varationum" de Jeroni Amiguet, que ensenyen el llati per mig de la llengua valenciana.

De 1490 son les "Regles d´esquivar vocables e mots grossers o pagessivols", de Bernat de Fenollar.

Citarém nomes pels noms dels autors els treballs lexicografics, vocabularis i diccionaris mes coneguts: de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1799), Just Pastor Fuster (1927), Lluis Lamarca (1839), Josep Escrig (1851), Joaquim Marti Gadea (diccionari i vocabulari).

Dels autors moderns bastarà que nomenem al P. Lluis Fullana, del qual son tambe diverses gramatiques.

4. TESTIMONIS D´AUTORS CATALANS.

Francesc Eiximenis, natural de Girona, anteriorment citat, qui no identifica al valencià en cap atra llengua, sino que diu d´ella, en la seua obra "Regiment de la cosa Pública": "Aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li son en torn, e de cascuna ha retengut ço que millor li es, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants dels atres, e ha pres los millors, e no res menys, trobarets dins aquesta beneita ciutat que us pot ensenyar les principals llengües del mon, aixi com son llati, hebraic e morisc..."

Mossen Joan Bonlabí, catala de naiximent, va traduir al valencià el "Blanquerna" de Ramon Llull, escrit en mallorqui, i el publicà en Valencia, en 1552. En el prolec, dedicat al que li l´encarregà, es diu: "fon traduit i corregit ara novament dels primers originals, i estampat en llengua valenciana" (1521). Es queixa tambe de no ser molt docte o molt llimat en dit idioma per ser-li peregri i estranger.

Pi i Margall, tambe catala, diu: "Subsiste en España no solo la diversidad de leyes, sino de idiomas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano", en lo que reconeix la singularitat i independencia del catala, mallorqui i valencià.

Diccionario de Autoridades, d´Aniceto Pagés. Dona la definicio de la "lengua de los valencianos".

Pompeu Fabra, va dir: "Nosaltres, catalans, no desitjariem altra cosa sino que emprenguesiu una obra de forta depuracio del vostre "idioma" encara que no us preocupessiu gens d´acostar-vos al nostre catala, que tractessiu de descastellanitzar el valencià dels vostres grans escriptors" (M. Sanchis Guarner, La Llengua dels Valencians, 1933, 78).

Manuel de Montoliu, eminent filolec, va dir: "La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas de Oc, nadie que tenga una mediana cultura la pone hoy en duda...hoy los escritores catalanes ya no oponen razones "científicas" a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar clasificación según la cual se da el nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España...el elogio que escribió Cervantes de la lengua valenciana, tiene para mí más importancia y más peso que la opinión de tres o cuatro sabios...".

P. Miquel Batllori, historiador catalaniste, diu que: "...la cultura escrita en los Estados catalano-aragoneses (¿?), que constituyeron la Corona de Aragón, se manifiesta en lenguas diferentes: la catalana, que era la única hablada en el Principado de Catalunya, la predominante en el Reino de Valencia.... o sea el "valenciano", etc... O siga distint, per tant, del catala.

Guillermo Díaz Plaja, academic de la Llengua Espanyola, diu: "El catalán y el valenciano, son dos formas de una misma rama idiomática; cada una con su personalidad...".

5. ATRES TESTIMONIS.

Miguel de Cervantes, geni de la lliteratura, en "Pérsiles y Segismunda", lloa la llengua valenciana en estes paraules: "graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable".

Juan de Valdés, en el seu famos "Dialogo de la Lengua", posa en boca d´un dels seus personages, Marcio, les paraules següents: "pero, pues tenemos ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen las otras quatro maneras de lenguas que oy (sic) se hablan, como son la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaina". A continuacio l´atre dialogant, Valdés, li ho explica.

Miguel de Unamuno, en el seu llibre "Andanzas y Visiones Españolas" parla repetidament del valencià com a llengua distinta del catala, y distinguix perfectament: "el valenciano que se habla en Valencia" del "catalán literario que restauraron Aribau y Rubió y Orts".

L´historiador Dozi, diu que el famos rei Lobo (Ibn Mardanis) nomenat rei de Valencia en 1147, no desmentia el seu orige cristia, li agradava vestir com els cristians i parlar en la seua llengua.

Azorín, digué: "El valenciano tiene su medida y su sabor, la concisión del valenciano se ve cuando se compara, texto con texto con otro idioma."

Julián San Valero va escriure: "los filológos deberán llegar a la conclusión de que la lengua hablada en el Reino de Valencia no es un fenómeno medieval, coetáneo o posterior a la Reconquista de Jaime I, sino anterior".

L´historiador Antonio Ubieto, diu que: "la lengua romance, hablada en el siglo XII en Valencia, persistió durante el siglo XII y XIII, desembocando en el valenciano medieval. Sobre esta lengua actuarían en muy escasa incidencia los conquistadores, ya que... el aumento de la población del reino de Valencia no llegó al 5% con la inmigración aragonesa y catalana".

L´historiador Carreras Candi (1862-1937) en el seu estudi sobre "El lenguaje valenciano", diu: "... nadie podrá asegurar que el valenciano i el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas , sin influirse mutuamente".

L´academic Julián Ribera diu: "cuando las huestes del Rey D. Jaime llegan a Valencia, una gran parte de los nombres geográficos de los poblados de la huerta de Valencia son latinos, mejor dicho, romances. También los musulmanes valencianos emplearon en su vida familiar la lengua romance, hasta tiempos anteriores a la conquista del rey D. Jaime" (De Historia Arabigo-Valenciana, any 1925).

(El Rey En Jaume ya ordenà que "los jutges diguen en romanç, les sentencies que donaran, i donen aquelles sentencies a les parts que els demanaran")

La Real Academia Espanyola va rebre com academic en representacio de la llengua valenciana al P. Fullana, en la recepcio del qual no es parlà d´atra cosa que de la "llengua valenciana". Estaven presents en l´acte i no discreparen personalitats tan eminents com: R. Menéndez Pidal, José Alemany, Julián Ribera, Julio Casares, V. García de Diego, Gabriel Maura, Ricardo León, etc...

La Real Academia Espanyola publicà en 1959, en el seu Bolleti (Tom XXXIX, Cuadern CLVIII) l´importantissim acort adoptat de substituir el terme "dialecte" per el de "llengua", en la definicio del "valencià" en el Diccionari, acort bloquejat despres per les intrigues catalanistes.

Manuel Azaña, va refrendar un decret del Ministre d´Instruccio Publica i Belles Arts, En Jesús Hernández, en el que es creava un Institut Nacional de Segona Ensenyança en el Grau de Valencia, en l´articul segon del qual, es creava una catedra de Llengua i Lliteratura valenciana. (Gaceta de la Republica, num 328, 23 de novembre de 1936).

Prescindim de les autorisades opinions del P. Fullana, de l´academic José Alemany i Bolufer, dels academics: Vicent Ramos, Leopoldo Penyarroja, Manuel Mourelle de Lema, J.V. Gomez Bayarri, etc..., per massa recents i conegudes. Nomes triarém ara, les dos següents, que vaig repetint en totes les meues conferencies:

Salvador de Madariaga, en la seua coneguda obra "España", diu: "Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramática y vocabulario propios, si sus literatos quisieran construírselos".

Josep Pla, escritor catala, premi de les lletres catalanes, en les seues obres (volum 28), defen que totes les llengües neollatines tenen la mateixa estructura; lo que les fa diferents es la fonetica. Ara be, el catala i el valencià tenen diferent fonetica. Son, per lo tant, llengües diferents.

D. SITUACIO LEGAL

Als arguments llegals per al reconeiximent de la llengua valenciana, ya mencionats al principi (la Constitucio de l´Estat Espanyol i l´Estatut de la Comunitat Valenciana) afegirém unes observacions de tipo politic, a saber:

En el debat sobre la llengua valenciana, celebrat en octubre del 1980, en el Senat, Manuel Broseta feu un brillant elogi de la llengua valenciana. Este bon valencià tirà en cara a socialistes i comunistes que quan s´havia d´aprovar el decret de bilingüisme, tots els partits politics estaven d´acort en la denominacio de llengua valenciana per a la llengua que parla el nostre poble: "El primero de agosto de 1979, el pleno del Consell Valenciano, bajo presidencia socialista, aprobó por unanimidad el borrador del decreto de bilingüismo, en el que, por cierto, con la aceptación plena y unánime de los socialistas, se utiliza ya la denominación de "lengua valenciana", sin que a ninguno de los cinco consellers socialistas ni a los dos comunistas les causara escrúpulo científico alguno tal expresión".

I en el mateix debat, confirmà les anteriors paraules del Sr. Broseta, el ministre d´Educacio, Ortega i Díaz-Ambrona, en estes paraules: "Ahora tengo que decir, para que lo sepa toda la Cámara, que el primer documento que figura en el expediente (el de bilingüismo), que está en el Ministerio, es precisamente un documento con el membrete del presidente del "Consell del Pais Valencià", Jose Albiñana, como un proyecto de decreto, en el que figura en el artículo segundo, lengua y cultura valenciana; en el artículo cuarto, valenciano; en el artículo quinto, lengua valenciana; en el artículo sexto, lengua valenciana; en el artículo séptimo, enseñanza del valenciano; en la disposición final, se habla hasta de lenguas nativas".

III LA LLENGUA ESTANDART

Despres de parlar de "la personalitat de la llengua valenciana", es llogic parlar de lo que s´opon a dita personalitat, o siga, de la pretensio dels que volen canviar-li la seua identitat, fent-la dependre, u obligant-la a ser absorbida, pel catala que diuen "cientific o estandart".

En primer lloc, va contra la naturalea, i es absurda i impossible l´unificacio de les llengües valenciana i catalana. En segon terme, els que ho estan intentant ho fan tan mal, que si fora possible l´unificacio, eixa llengua que diuen estandart i pretenen impondre-nos, de cap de les maneres podria ser admesa pel poble valencià.

L´adopcio d´una llengua comuna o estandart, catalano-valenciana, significaria de moment la renuncia a escriure el valencià que parla el nostre poble. Aixina ho proclamen els enemics de la nostra llengua: "parlar en valencià i escriure en catala": eixa és la seua consigna ¿Quin seria el resultat? -Mes avant, llevant-li al valencià el soport de l´escritura, poc a poc, en un terme no molt llarc, s´acabaria la llengua valenciana. Contribuirien a dita extincio: l´influencia del llenguage escrit, la dels mijos de comunicacio social, l´ensenyança en les escoles, i l´amartellament constant de la televisio "nurmalitzada". La llengua valenciana seria desnaturalisada de tal forma, que el valencià ya no seria la llengua que hem heretat dels nostres antepassats i que encara conservem, dolça, rica i viva, sino una llengua estranya, hibrida, completament catalanisada, salvat la fonetica. Privada del seu soport escrit, garantia de continuïtat dins de la natural evolucio, la llengua valenciana desapareixeria engolida per la "estandart" o catalana, com han desaparegut del mon de la cultura els dialectes aragones o lleones, engolits pel castellà (En la diferencia que estos dialectes encara es poden cultivar com a folclor, cosa que a nosatros de cap manera ens volen permetre escriure).

1er. L´unificacio del catala i del valencià en una sola llengua denominada estandart, va contra la naturalea, es absurda, impossible.

Ya, en general, obligar a unificar-se dos llengües, que han evolucionat distintament, i actualment son diferents, va contra les lleis naturals que produixen les distintes llengües.

L´unificacio tal volta es podria admetre en el cas que dos llengües de pareguda estructura, tingueren substancialment la mateixa fonetica, morfologia, sintaxis i vocabulari. No es eixe el cas del valencià i del catala.

Podria intentar-se l´absorcio, si el dialecte que es pren com a base d´unificacio tinguera una brillant tradicio lliteraria, i el dialecte que es tracta d´absorbir no el tinguera. Aci ocorre tot lo contrari: el valencià te eixa tradicio lliteraria, ben brillant, per cert; el catala, no la te.

Podria intentar-se si els parlants de la llengua que es preten absorbir no tingueren consciencia de parlar un llenguage propi, i diferenciat, de nom i de fet. Pero lo cert es que els valencians sempre han tengut i tenen eixa consciencia.

Es deuria admetre tal volta eixa fusio si la llengua que es vol absorir no disponguera de mijos per a resoldre per si mateixa els problemes d´expressio escrita a tots els nivells i tinguera que recorrer per a fer-ho a l´atre dialecte, mes cult. Pero, com es evident, no ocorre ninguna d´estes circumstancies en el cas del valencià respecte al catala, sino tot lo contrari: son els catalans els que tenen que recorrer a omplir el seu buit gramatical per mig de particularitats valencianes, com el preterit perfecte simple (ani, vingué, etc...) i a l´ortografia valenciana per a la seua escritura etimologica (les vocals atones, les erres finals, etc...)

Comparats catala i valencià a la llum d´estos factors que acabem d´enumerar, resulta evident l´impossibilitat de la fusio del valencià en el catala, en una llengua estandart predominantment barcelonina.

2on. L´unificacio o fusio, del valencià en el catala s´està fent de mala manera, i es inadmissible fins pels mateixos catalanisadors.

Una llengua estandart no pot ser artificial, fruit d´un estudi de laboratori i sense tindre en conte la llengua del poble al que es destina; s´ha de basar en la llengua viva, dignificant-la, respectant les seues llegitimes peculiaritats, i ha d´aspirar a que el poble la reconega com a seua.

Una unificacio de dialectes per a confeccionar una llengua estandart, s´hauria de fer en termens de justicia distributiva, tenint en conte les peculiaritats llegitimes dels dialectes que s´unifiquen, especialment les particularitats morfologiques, sintactiques i el vocabulari. No es deu fer a base d´un dialecte, considerat com l´unic correcte i llançant els atres a l´ostracisme. En el cas d´esta estandart barcelonina, no s´ha contat ni en Valencia, ni en Mallorca, sino imponent com a base el dialecte de Barcelona, el pijor de tots, -el mes corromput, en paraules del Sr. Revest, per tractar-se d´una poblacio d´aluvio llingüistic- i sacrificant el mallorqui i el valencià.

El pretes "estandart" no podria ser acceptat per la Comunitat Valenciana si no s´incorporaven al "esperanto" resultant, enriquint-lo en les peculiaritats llegitimes del valencià; en major rao, quan dites particularitats son formes gramaticals mes perfectes que les catalanes corresponents, i suponen un verdader progres. Per eixemple, l´articul neutre, la distincio entre ser i estar, entre "per" i "per a" (causal i final), l´us degut de les preposicions de lloc i direccio (vaig a Valencia, vixc en Valencia); els complements directes de persona precedits de la preposicio A (vullc a Maria; no, vullc Maria). Menys encara es podria admetre l´empobriment del vocabulari, fixant el vocabulari catala com a unic correcte i usant-lo sistematicament en perjui del vocabulari valencià, cosa que fan actualment els autors de "l´unificacio de la llengua".

IV CONCLUSIO

Per damunt d´eixa corrent unificadora, anexionista, absurda i mal portada, està el dret de la llengua valenciana, d´acort en els principis de la llingüistica moderna, a continuar com a llengua independent (lo que sempre ha segut), i a posar-se al dia per a oferir als escritors valencians que vullguen escriure en autentic valencià, una normalisacio renovada que els permeta continuar la gloriosa tradicio dels classics valencians, parlant i escrivint en la llengua que parla el nostre poble.

L´unificacio de llengües podria aplicar-se a dialectes com el catala occidental, en relacio a l´oriental, o a l´andalus o aragones, en relacio al castella, com hem dit al principi, pero el cas del valencià respecte al catala es del tot diferent.

Es cert que ultimament el catala s´ha despres de la categoria de "dialecte" del provençal, que fins fa poc li donaven tots els filolecs romanistes, inclus catalans, i ara es diu i es llengua.

Pero tambe es cert que el catala intenta omplir el buit de la seua historia lliteraria, apropiant-se dels classics valencians.

Es cert que el catala ha alcançat una normalisacio llingüistica i una produccio lliteraria abundant, pero aixo no li dona dret a atropellar ni a engolir-se la llengua valenciana, o a prohibir que s´escriga en valencià.

En primer lloc, el valencià mostra notables diferencies fonetiques, morfologiques i sintactiques, en relacio al catala, i un riquissim vocabulari propi. Tan absurt es voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castellà i el frances. Voler els valencians normativisar i normalisar la seua llengua no es cap "escissio" d´una "unitat de la llengua catalana", unitat que mai ha existit en la boca del poble.

La llengua valenciana tingué la seua epoca d´esplendor; sempre s´ha dit valenciana; s´ha conservat viva fins al present; ha tengut gramatiques i vocabularis propis, i ha segut reconeguda com a tal pel mon cientific i lliterari.

Es podria parlar de l´unitat de les llengües catalana i valenciana, com d´estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, en la proximitat del llati, d´a on provenen, pero no d´una unitat d´ara i aci, quan, despres de tants anys, les dos llengües s´han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordenades d´espai i de temps, i han intervengut en la seua evolucio factors: historics, socials, politics, economics, lliteraris, etc..., tan diferents.

Per no tindre en conte eixa realitat viva de la llengua actual i mirar unicament als escrits antics, alguns firmants de les normes ortografiques del 32, van creure ingenuament en l´unitat de les llengües valenciana i catalana; pero no ho van creure per raons cientifiques, sino enlluernats pel renaiximent de les lletres catalanes en Barcelona, en les que cifraven la salvacio de la llengua valenciana, en un moment de decadencia lliteraria i en una situacio ortografica caotica.

Es falsa creencia, que el valencià es un dialecte del catala. Podriem dir tot lo contrari: el valencià va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que saberen fer una llengua verdaderament "estandart", de la que deprengueren a escriure en "valenciana prosa" els escritors catalans.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)