Sentiments

Per Joan Lluis Musoles

¿Que es lo que a un home o dona el fa sentir part d´una nacio?¿Que sentiment o impuls fa a una persona dir : soc angles, soc alema...soc valencia?

Moltes idees, molts pensaments ,moltes inquietuts venen al meu cap quan reflexione sobre aixo,llavors mire darrere i me fixe en mi mateixa, en el moment que yo vaig escomençar a sentir-me part d’eixe sentiment, escomençar a sentir-me valencia , valencianiste.Per que hi ha que reconeixer que he triat el cami mes dificil , mes a contracorrent , i mes desagraït , realment.

I vist en el temps, en la distancia i en la serenitat que dona el ya no tindre dihuit anys (desde fa temps), l’estar casat , tindre fills i faena (tota una sort , com estan les coses) , i que no me fan falta tots estos romanços i mal-de-caps ,me done conter que no es una sola cosa, me done conter que no ha sigut cap fet especial , ninguna accio , ninguna data concreta que puga dir "ara soc valencia", si no que han sigut persones. Si, persones, amics, familia els que entre tots m’han fet ser, sentir i pensar com a valencia, i estar orgullos d’esta terra i d’esta gent .

La meua familia , ma casa....no erem una familia eixemplar, tenim defectes , mes a lo millor que cap atra....pero mos voliem , mos volem...Renyiem i renyim molt , si , pero mos volem, a pesar de no voremos molt...I va ser ahi, crec yo, on vaig escomençar a ser valencia, al vore l’amor i respecte que ma mare li tenia a mon pare, a pesar de tot, de tots els patiments, de totes les crisis,de tots els mals ratos, el volia , ...i ell ad ella...i som yo i els meus germans fruit d´eixe amor, que mos va ensenyar a voler-los i respectar-los , i voler i respectar les coses que els importaven a cadascu ...per aixo hi han coses que tinc marcades de chicotet...vore a mon pare emocionar-se al sentir l’ himne, o com orgullos ensenyava un cendrer del Valencia, o com charraven de falles, mentres passejavem pel poble veent-les , o de qualsevol atre topic tipic que tant trau de les caselles als que creuen que Valencia no es la Valencia de les paelles,de les falleres i de la musica , de les traques i de les taronges, de les filades i de les gayates....que enganyats estan....es aixo i mes....i ara que ya no tenim a mon pare, ho se mes cert que mai....ell tambe era Valéncia. I a pesar de ser mon pare el valencianiste, crec que si soc valencianiste es gracies a ma mare, per tot l’amor que li va donar a mon pare en eixos mals moments i me va ensenyar a voler-lo ad ell i tot lo seu, i yo clar, el vullc i el voldre sempre i sempre me fara falta...

Per si faltava algo per afirmar-me no mes me va faltar la epoca on vaig anar al institut...i van escomençar a dir-me com tenia que parlar, com tenia que pensar....no haguera passat res i haguera fet lo que ells me dien de no ser perque van escomençar a dir-me que el valencia que parlavem en el carrer, el valencia que parlavem en casa no estava ben parlat....i damunt que no li dien valencia, que li dien catala....aixo va ser molt per a mi, i si algo esperaren de mi, crec que els va eixir el tir per darrere. No pots agarrar a un chiquet de setze anys i dir-li que lo que parlen els seus pares, els seus yayos, esta mal i damunt dir que te enganyen i que no se diu valencia (¿sera per aixo que ara escomençen abans a adoctrinar als chiquets?)...fa falta ser molt ignorant o molt imbecil...encara recorde el nom del mestre: Toni L. , i crec que tenia un poc massa de les dos coses...Gracies tambe ad ell , hui per hui soc valencianiste ademes de valencia.

I despres me queda recordar-me dels meus amics, els de sempre, els que he tingut des de menut, que per sort son molts i de tots els plumajes... ¿com podien ajudar uns chiquets en la cara plena de granets i tonellades de testosterona, que no mes pensaven en les festes dels dissabtes, en les chicones, i en moltes coses mes pero totes dessubstanciades, a fer valencianisme? Molt facil... respetant-me i apreciant-me com era, com soc, en tots els meus defectes i vullc pensar que en alguna virtut...i passada la festa, passat el temps, i complint anys, alegrant-se quan me veuen i alegrant-se dels meus exits laborals i celebracions familiars, i tambe consolant-me en els moments mes durs de la meua vida... ¿qui no, en dos dits de cervell, voldria formar part d´una nacio on estiguera esta gent?

He dixat per l’ultim lloc (pero no per aixo manco important) a la meua dona, el meu puntal, la meua companya de penes i de moltes alegries, la majoria d´elles, gracies ad ella. Que s’alegra quan estic content i quan estic trist, es deixa la pell per animar-me. Per aixo no puc fallar-la, tinc que demostrar-li lo que la vullc...per aixo soc valencianiste, per aixo, per ella, per els meus fills.
Soc valencianiste per ells...per que el dia de dema, quan se recorden de son pare, pensen que els va deixar algo mes gran que un coche, mes valios que una casa i mes durader que els diners...un sentiment, el saber valorar i voler en la seua justa mesura ser valencians, igual que yo ho vaig rebre de mon pare i dels meus yayos, que formem part d´algo gran, la Nacio Valenciana...

Es per aixo que moltes vegades , en tot els proyectes i programes de partits valencianistes veig que no tenen en conter lo mes fonamental, falta lo mes important : l’amistat, la familia...no podem construïr una nacio sense tindre la primera pedra: la casa, la familia, els valors els tenim que mamar en casa, eixa es la sutil diferencia...a mi m’han ensenyat a voler a Valencia, a tota la Nacio desde casa...no m´ho han ensenyat en l’escola, ni en l’Universitat, ni me fan falta dates ni cifres per ser valencia, i no me val que me diguen que parle un atra cosa que no siga valencia, com li dia mon pare o com li dia el meu yayo, cap mestre, cap catedratic per mes tituls que atresore pot tindre mes rao que ells per una senzilla rao, ells no cobraven, ni estaven afiliats en cap lloc ni partit, ni se veen obligats a dir lo que els editors dels seus llibres volien. Ells me van ensenyar que aço es un sentiment que no pot ensenyar-se, encara que alguns s’empenyen en adoctrinar, perque es lo que fan: adoctrinar .

Pero als meus fills no els adoctrinaran, per que ells tindran l’opcio de poder triar, no com en unes atres cases, que no tenen la sort de poder triar...Els meus fills, el dia de dema, podran triar ser valencians, a la manera que ho he depres de ma casa, o no. Espere que´ls vostres tinguen tanta sort. I si els meus fills trien que si, que continuaran ensenyant als seus fills a voler i cuidar la terra i la Llengua Valenciana, me faran el pare mes feliç del Mon, perque orgullos d´ells ya estic, façen lo que façen...ho senc aixina , soc valencia....

* Joan Lluis Musoles, es natural de Borriana i membre de la Cardona Vives.

cites

Subsistix a Espanya no sols la diversitat de lleis sino tambe d’ idiomes. Es parla encara en gallec, en bable, en vasc, en catala, en mallorqui i en Valencià
Pi i Margall