Del crit a l’escandalera

Per Vicent Ramón Calatayud

Perque els valencians haviem estat massa temps callats, sense fer-li front a l’invasió cultural sistemàtica, la despersonalisació oficiada i la llei del silenci consentida, el Crit de la llengua alçà el clam oportú en forma de llibre. Les seues arraïls documentals idiomàtiques –com en l’Evangeli les pedres– nos vingueren a parlar. Fon fa vinticinc anys, per mà de l’estudiós i docte Josep Almiñana i l’aportació documental de Joan Alarcó, quan aquell esclatar d’alguna burguesia valenciana –sempre massa poregosa– encapçalada per Paco Domingo des de Valencia 2000, li feu d’editor a l’obra. Este llibre és peça cantonera imprescindible, per a tot aquell que vullga tindre alguna base documental veraç, a la fi de no seguir, minso corderet, la veu dels falsos pastors, que hui detenten càtedres d’història sense base i que pretenen l’exclusiva del “cientificisme” per a pontificar si és o no és el nostre idioma. El Valencià, sense precisar de cap d’afegitó, unitat, ni norma forana que al remat el mate. Perque això és lo que es ven en les escoles: la desvalencianisasió.

Quina llàstima que aquell esclat d’aspiracions constructives, es malvara, lo qual en valencià significa no arribar a l’esplet, i quina malaventura que igualment el seu mentor i patrici valencià, Domingo, se n’anara massa pronte, com ara se n’ha anat mossén Almiñana, tan encabudit en lo seu i tan treballador, “Amunt el cor”, per Valéncia. Pero sortosament també ara, Lo Rat Penat nos fa el regal a tots els valencians al reeditar, magníficament la seua tercera edició i que, al temps, la Diputació de Valéncia haja montat una profitosa exposició en el mateix nom, documentant amplament l’esperit d’eixe CRIT valencià, que massa voltes se nos queda en la gola, gelant-nos el cor, davant l’injusta situació que patim. Perque se nos amostren, en la sèu de la Corporació Provincial de la plaza de Manises, tot un goig d’eixemples que nos acrediten l’esplendor dels clàssics valencians, sense dubtes forans, precisament en la Sala de Reines allà on estigué antigament Lo Rat Penat. I durant tot l’octubre podem fruir de palpar esta realitat, que nos alimente front a l’insidia.

I del crit a l’escandalera llastimosa. Perque per a la nostra desgràcia la AVL, ha conseguit importar-nos tan repoc als valencians, que necessita fer rebomboris, per a ser notícia, ensenyant-nos els seus budells de montage polític, quan no evidenciant-nos la pròpia majoritaria obediència idiomàtica forana, sufragàneua i disciplinada a la norma del dialecte barceloní, en lloc d’estar sempre en el boca a boca del poble, per acostar-se als anhels valencianisadors d’arraïl inexcusable i sentida. Pero això és lo que incomprensiblement és pactà en les Corts.

Per això nosatres, i millor si formem algun grupet familiar o amical, anem a fer la visita guiada al Crit que nos aclarixca dubtes, perque realment son moltes les noves aportacions documentals que s’afigen a lo que en son dia recollí el llibre. I com més val saber i construir, perque nos fa més lliures i respectables, davant de qui nos preten enganyar, deprengam i fonamentem per a estalviar l’enfrontament i l’anti que sempre nos du a remolc.