Llengua valenciana vs. dialecte barceloní

Per María Teresa Puerto Ferre

Es nota que el Sr. Carles Barquero ( Resposta a Manuel Pitarch , LP 14/11/06) es el típic producte adulterat, eixit de les decadents aules de la Universitat-Estudi, de la que la ciencia s’en va fugir per la finestra (allà pels ‘70) quan el comissariat catalenciano va entrar per la seua politizada porta. I aixina d’ágrafes mos han eixit estes últimes generacions de pontífex-lingüístics, posseïdors, això sí, del dogma acientífic de la senyoreta Pepis ....

Primar l’infame e infecte dialecte barceloní (català actual) per damunt de la històrica Llengua Valenciana no sols és una aberració històrica sinó que reflexa el desconeixement bàsic dels elements essencials que categorisen una llengua per a ser tal.

L’ilustre gramàtic espanyol Ramón Menédez Pidal, en la seua Gramàtica Històrica (Madrid ,1977) de la cual hem begut la majoria de filòlecs del segle XX, sempre va reconéixer la independència i categoria històrica de la Llengua Valenciana, en la seua trajectòria evolutiva, respalada per els tres elements indispensables que fonamenten una llengua:

1. les seues etimologies genuïnes.

2. la seua trajectòria d’acort en els principis i lleis d’evolució de la llengua.

3. l’autoritat indiscutible d’uns Clàssics que l’han desenrollat i consagrat al llarc d’un Segle d’Or Literari.

La Llengua Valenciana té eixos tres elements indispensables junt a atres, també, d’essencial calibre:

1. posseïx des del segle XV d’una koiné o substrat lingüístic en plena autonomia fonètica, lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica;

2. posseïx gramàtiques que la estructuren com a llengua ( Gramàtica d’Andreu Sempere .Alcoi 15).

3. posseïx diccionaris ( Líber Elegantiarum ..”el mes antic llexic d’una llengua romanç” del valencià Joan Esteve . 1472).

4. posseïx una Bíblia traduïda del llatí ( Bíblia de Frai Bonifaci Ferrer .1478).

5. posseïx un Kempis , traduït del llatí per Miquel Perez (1482).

6. i ..., sobretot, posseïx el primer Segle d’Or Literari d’una llengua neollatina europea durant el qual centenars d’autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escribint en nostra vulgada llengua materna valenciana” .

Al contrari , l’infame i infecte dialecte barceloní, aixína definit per el gran gurú de l’investigació catalana Pare Batllori, no té tot l’arsenal lingüístic abans mencionat ya que no alcança el seu estàndard lingüístic fins a 1906, quan el químic Pompeu Fabra ho fabrica en el seu laboratori esperantic “creant una llengua bombarda infestada de galicismes” (Unamuno dixit).

Són infinits els testimonis que denuncien tan clamoroses carències. Un dels més sonats és el que mos dona el mateix organitzador d’eixe I Congrés de la Llengua Catalana, el capellà mallorquí Antoni Alcover quan diu allò de: ”Quin dret ni categoria literària té (el dialecte) barceloní , davant del català, balear i valencià? Donar al barceloní tal dret i categoria no és tal vegada crear un centralisme lingüístic? “... anticipant-se aixína a l’aberrant colonialisme catalanista que, només per ignorant militància, s’intenta expandir pel nostre històric Regne.

Tan clamoroses carències i tan paupèrrim background del dialecte barceloní s’han volgut suplir per mig de l’espolio i robatori permanent del patrimoni literari genuïnament valencià.

I és que... sense nosatres, sense lo nostre, sense lo valencià, ells, els secessionistes catalanís, no són res. L’erudit català Ramón Miquel i Planes, gran estudiós d’els nostres clàssics valencians, confessava en honestitat en 1905 : ” Vist el cas (de la llengua) des de Catalunya, no hi ha dubte que, quan més extremen els valencians les pretensions d’autonomia de la seua varietat idiomàtica, enfront del català, major necessitat hi ha per la nostra part de reivindicar la unitat lingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la península amb les Illes Balears ...”; “ privar a Catalunya i a la seua literatura de l’aportació que representa la producció de les lletres valencianes de aquella època“..” seria deixar la nostra literària truncada en el centre del seu creixement i ufana; més encara: seria arrancar de la literatura catalana la poesia quasi per complet, perquè en cap un altre moment abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l’esplendor amb què se’ns mostra gràcies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a altres cent més” .. (Pròleg del Cansoner Satíric València dels segles XV i XVI”.1905).

Sobren comentaris al text per a aclarir els possibles dubtes, si n’ hi hagueren, sobre les raons exposades per a justificar la primacia de la histórica llengua valenciana.

cites

Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión
Gregori Mayans i Ciscar