Mossén Guinot nos faltà

Per Vicent Ramón Calatayud

Des de La Plana de Castelló nos ve la mala nova. Un atre mòs al malmés corpus de la valencianitat plena i activa i això que D. Josep Maria Guinot i Galan q. e. p. d. ya amijanava la norantena d’anys. Dispost a seguir deprenent, obert a la modernitat negant-se a les pràctiques de l’anexionisme, mentres pogué teclejar “el monitor” com familiarment denominava al seu PC i la vista no li fallava. Pero plegat a la voluntat del Pare, sense que res d’esta terra, a la que tant volgué, el retinguera. I en Ell deu estar ya, per a sempre. Ara podrà escoltar a l’orelleta cóm X Casp li recorda “Quan s’arriba a la madurea intelectiva –i en totalitat humana– a la que ha arribat Josep Maria Guinot i Galan, qualsevol dels seus treballs ha de resultar-nos interessant i alliçonador. Perque qui, com ell, eixercita purament, fidelment i metòdicament l’intelecte, fa de la comprensió la llei que rig les millors facultatats”

Escric yo ara des del 1984 oberta i en la mà la Fonètica de la Llengua Valenciana , editada per l’associació Valencia 2000 –també en el cel– i que el Pare Guinot me dedicà “molt cordialment”. I reviscole l’abraç que em pegà quan de les seus mans rebia el premi FADRÍ, que du el seu nom. Més encara quan li entregarem des de l’Associació d’Escritors el títul Premi Nacional de Lliterarura en Llengua Valenciana.

Un home sancer, de conceptes clars i callars sincers, dedicat als demés pel sacerdoci, la docència, el patriotisme... pero sempre des de postures modernes, obertes, dispostes i actives, com li cal a un intelectual. Quantes generacions de castelloners no han passat per les seues aules i poden recitar el rosa rosae... de carrereta, perque la seua, ara ben entesa exigència, els facilità una base sòlida, com la del llatí i el grec, tan útil per a la comprensió de la filosofia i en definitiva les humanitats, com les cienciències tecnològiques.

Traductor dels clàssics i enamorat de la llengua pròpia, en la que gojà d’obrir veu autoriçada, quan duya a l’esquena un parell de llicenciatures i doctorats i una Creu d’Alfons el Sabi, pero més quan s’havia cremat les celles davant dels llibres i tenia l’ànima amerada d’escoltar i sentir –volent-la– la dolçor que entrava per les seues orelles i per això pogué parlar-nos de fonètica i axina nos pogué aportar gramàtica, en la ya formada Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acàdemia de Cultura Valenciana, de la que fon Acadèmic de número, com també des de Lo Rat Penat, que el tenia com u dels seus prohoms i en 1985 li edità una Gramàtica. Han segut molts llibres, moltes hores d’estudi, moltes charrades i lliçons, moltes hores d’escoltar-nos confident, des de la discreció i l’eixemple. Mes que, sentint-se un actiu valencià de Castelló o d’Artana, fundara la Associació Cardona i Vives, que hui es un referent de coherència cultural i fonament històric, perque els seus membres han begut i beuen de la filosofia i el testimoni del preclar patrici que aporta el nom: Cardona i pel també canonge i germa en el sacerdoci i el patriotisme: Guinot, que l’ha seguit i nos l’ha possada com a mostra del quart manament: Honrar als pares, honrar a la pàtria.

Per ad això lo primer es coneixer-la i vore cóm sura pels nostres polsos i s’acarona la seua veu maternal, sense necessitar que nos la deformen, ni usurpen.

No faré, no, un llistat de mèrits, ni un currículum, perque mereixedors son d’una tessis doctoral, a lo qual repte per a que la doten i mamprenguen, qui dega i puga, pero sobretot vullga. Simplement, des de l’impronta del dolor que com a amic m’amera, conscient de la pèrdua, m’encome per ell al Jesús germà, en la confiança de que el Gran Martir dels cristians li tindrà la porta del cel oberta, segur que els mèrits del nostre ben volgut Pare Guinot, treballarà per a que aixina la trobem els valencians que gogem d’unir-nos, més que fora pel seu recort.