Valencianisar o morir

Per Vicent Ramón Calatayud

Pareix ser que ha costat com l’embaraç de la burra, l’edició d’una gramàtica “normativa” –que no normal per al valencià–, perque el contingut l’aprovà en decembre 2005 la AVL. Llàstima que en eixa mija intenció que diuen fer per a valencianisar, perque reconeixen que esta és la vera “sensibilitat” que demana i espera el poble valencià, a pesar de que majorment en les escoles o universitats s’estiga sembrant en un atre sentit, mes que se malcore el futur de la llengua valenciana..., llàstima dic, perque en l’aparent veritat s’amaga millor el contrabando anormalisador i ací està la mare de l’incongruència –mantàfula diuen en el meu poble– descoberta quan es declara la voluntat d’acostar-se, des del valencià “modalitat territorial de la llengua compartida” al “procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú” –sense nom– segons les seues paraules.

Mes que en esta nova gramàtica sí que s’haja aprofitat bona part de material treballat i aclarit per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i en el fil conductor del discúrs introductori es posa sibilina intenció de no ferir, ni “espantar la caça” segons Fullana, be s’han remarcant aquells aspectes dels autors o entitats que en un moment determinat acosten als presuposts forans, trentadosistes etc., silenciant tot lo que a la dignificació i natural evolució valenciana i lliterària s’ha vingut aportant per les institucions culturals valencianistes i els escritors que han fet de la llengua valenciana, sense concesions, un estàndart escrit i lliteraturisat conseqüent en el parlar viu i genuí, correcte a més d’útil per reconeixer i remarcar l’idioma valencià, com u dels elements definidors de la particularitat cultural del nostre poble. Com si no existiren en el carrer un miler llarc de llibres, fulls, revistes, materials gràfics actuals i una gramàtica, un estàndart oral, una flexió verbal, un diccionari... dut a terme per una Real Acadèmia, esta sí Valenciana, ni una història lliterària, anterior a Fabra i la seua invectiva idiomàtica consentida a major honor i glòria de les lletres forasteres. Aixina es consuma l’ocultació sistemàtica de tot lo que olga o done nom de valencià. Com si els valencians haverem renunciat a seguir sent-ho o renegàrem del nostre nom per a les nostres coses.

I una volta més remarquen, colegiadament, aquells que estan detentant autoritat normativa, quín és el seu concepte de la valencianitat. perque majoritariament duen avant accions equívoques i malbaraten recursos que són de tots, al temps que diuen consensuar, quan no s’escolta, ni es vol reconeixer que, el conflicte que amaguen, no s’arrematarà mentres no s’aclarixca el recte camí: valensianisar sense dependències, pors, ni jocs de cartes marcades, que alguns polítics no es trauen dels dits.

Per a refermar les nostres afirmacions veja’s el despropòsit creat a nivell internacional per l’inclusió nostra dins d’eixa també “modalitat idiomàtica” veïna, que nos du en Europa a l’estàndart de les Rambles. Açò obliga al Govern valencià a eixir a defendre nominalment com a inexcusablement valencià el nostre idioma, tenint com té els peus de fanc damunt d’allò que ha deixat que creixca, com a rent o llavor de futures ànsies territorials, al temps que nos fan víctimes d’ingerències indesijades. És curiós que uns sedicents “escritors de llengua catalana” de la “Marca Hispànica” pretenguen denunciar, per no escriure com ad ells els agradaria, als valencians que intenten saber de lo seu.

En estos deliris nos trobem quan també s’arma ara –‘‘El Gobierno da un millón de euros a una fundación valenciana para que promocione el catalán”, Vid. LP– en diners de tots i es continua deixant que des de fora nos alimenten el cavall de Troya idiomàtic. Madrit ajuda i deixa fer a Barcelona per a conseguir, entre els dos, que la suposta unitat de les llengües devinga en la mort de la singularitat valenciana.

En tal sentit s’encaminen massa volutats a sòu, comisaris llingüístics, filòlecs apresebrats, acadèmics unitaristes, regidors de programes, etc., i es demostra en el fet de que, curiosament, proponguen com a preferents fòrmules inventades per Fabra, com és el cas de “amb” per ‘‘ab’’ o ‘‘en’’ valencians, clàssica la primera i evolucionada la segona; que encara recomanant ‘‘este’’, nos empesten dels “aquests” fòsils i malsonants vocables; obliguen, en l’accentuació a la catalana, a que pronuncien els llectors la ‘‘è’’, obrint-la en ‘‘Valéncia’’ o ‘‘qué’’, si se malaccentua... per a no entrar en més detall, quan està en joc el ser o no ser futur.

Ya vorem quín cas fan en les escoles ara a la novella gramàtica ¿tornaran a dir com fem els valenciapalants ‘‘eme’’, ‘‘efe’’, ‘‘ele’’ a estes lletres al nomenar-les o seguirà imponent-se “ela”, “ema” “efa”, perque els veïns tinguen dificultat en precisar un sò neutre de la e que ací no patim, ni tenim, ni volem? I en la TVV, fer-se embolics en “el que passa” sense passar ningú, per a estalviar el ‘‘lo’’, que ara la AVL recupera; utilisant com a guia el manual d’estil de TV3. ¿Els obligaran o els aconsellaran, Sr. Font de Mora?, o ¿acabaran tancant l’estació per manca de rendabilitat?

Mentrimentes, l’inclimentcia del temps, i uns atres fenòmens forans, van assolant-nos i un desaparegut “siglo valenciano”, obrirà les portes per a, en el nom del més gran poeta valencià, fer-nos engolir “la butifarra”.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari