Don Llus Revest i Corzo

Don Lluïs Revest i Corzo

Per Domingo Gimeno Peña

Lluis Revest i Corzo va naixer en Valencia en 1892 i va morir en Castello en 1963.

Don Josep Maria Guinot, el 3-11-88 dia d´ell en “Las Provincias“: Entre els primers escritors del “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura“ el mes important es sense cap dupte, don LLuis Revest i Corzo, archiver bibliotecari, profesor de l´Institut d’ Ensenyança Mija, investigador incansable i un home verdaderament erudit, qualitats envejables que hi ha que posar al costat de les seues grans virtuts humanes i cristianes i del seu tracte afabilissim, condicions que feen d´ell un ciutada model en tots els ordens.

El catalanisme sempre s´ha apropiat indegudament, als intelectuals valencians mes emblematics, i Revest no va ser l´excepcio. Silenciant lo molt que els perjudica i amplificant lo poc que els beneficia, inclus corregint obra escrita, falsegen el verdader pensament de l´autor (Els Gojos a la Mare de Deu del Lledo, estrenats l´any 24 en motiu de la Coronacio, els van corregir a finals dels anys 60, despres de mort l´autor).

Fragment de l’edicio de 1933.
Despres de firmades les bases del 32.
Revest, mantenia l’articul lo.

En Vos valor lo soldat
tróve y lo qui estudia, ciencia
tróve el póbre en Vos paciencia
y bega el rich Caritat.
Tróve ‘l sacerdot la unció
de nóstra fé defensora,
del amor, etc.

Fragment de l’edicio de 1970.
Despres de mort l’autor, li van canviar
l’articul i part de l’obra.

En Vos trobe el soldat
valor i el qui estudia ciencia,
trobe el pobre en vos paciència
i trove el ric caritat;
trobe oit tota oració
i conhort tot el qui plora,
de l’amor notre senyora
Mare de Deu del LLedó

Don LLuis va viure un temps molt conflictiu per a la Llengua Valenciana. El desinteres casi general, junt a la gran anarquia ortografica i les distintes tendencies normatives, es veen agreujades per l´enlluernament d´alguns valencians, pel recent exit de l´unificacio ortografica que l´Institut d´Estudis Catalans, va conseguir en Catalunya, no sense gran oposicio de la majoria de filolecs catalans, que la consideraven defectuosa i arbitraria, per representar la parla de Barcelona, despreciant al resto de Catalunya (Els Jocs Florals, van tardar 20 anys en acceptar dita normativa i mossen Alcover, director de l´aula de filologia de l´Institut, va dimitir per no acceptar les pressions politiques).

Per a molts, don Lluis va ser u dels principals autors si no l´unic del prolec i les bases del 32, bases que ningu va respectar, escomençant pels que dien defendre-les.

Persona prudent i dialogant, buscava sempre el dificil consens per a conseguir l´unitat ortografica i axina dignificar la Llengua Valenciana i estava dispost a acceptar algunes bases que no eren genuïnes en la nostra llengua, inclus certa unitat ortografica, pero tenia clarissim en qué podiem transigir i en qué no.

En la seua obra “LA LLENGUA VALENCIANA. Notes per al seu estudi i conreu“, editada l´any 1930, nos aclarix quin era el seu pensament al respecte.

En la pagina 24 diu: “Lo primer que cal fer es conéixer la llengua clàsica i prendre-la com a norma i patró. Sols devem donar per morta una paraula, una forma, una pronunciació, una modalitat sintàctica de la llengua clàsica quan comprovem que realment no viu en cap dialecte de la llengua, i encara qu’estiguen mortes (si no es humanament imposible retornar-les a l’us literari de manera que no siguen comprensibles per a ningú ), devem esforzarnos per a fer-les circular“.

En les pagines 28-29 i 30, establix tres grups, dient: “Hi ha rerassagats del huitcentisme qui escriuen coses més o menys curioses en un llenguatge molt pintoresc i apedaçat, tant més valencià per ad ells com menys comprensible. No tenen cap sistematisador de llurs tendències ni mai s’ha desitjat. ¿Per a qué?

Hi ha uns altres qui’s subjecten o pretenen subjectar-se a les normes ortogràfiques i gramaticals fetes a Barcelona. Tenen la justificació de la manca quasi total de doctrina sistematisada, raonada i sostinguda per fortes autoritats i lo desig natural d’ésser llegits per un públic més nombros“.

I afegint-se ell al tercer grup, diu: “Hi ha, per fi, l`agrupació, prou menys nombrosa que no desitjariem, deguda als esforços del M. R. P. LLuis Fullana. Eixe sí que seria un nucli estimable de restauració si no fos per l´afirmació basica de la escola o siga la existència d´una llengua valenciana independent de la catalana. Encara cal afegir que, fora de lo modest i laboriós fill de sant Francesc, potser no és a València cap estudios de filologia suficientment preparat per a ajudar a l`obra. Aço es causa de que´s perguen los fruits del treball perseverant del P. Fullana i de l´amor apasionada que porta a son matern parlar“.

En la pagina 33, proposa la creacio d´una academia, pero no té inconvenient en donar-li nom propi: “De gran utilitat, per no dir necessitat, és armonisar i coordinar los esforços. Potser fora un bon procediment la creasió a València d’una Academia o Institut de la LLengua Valenciana presidida per l’acadèmic numerari valencià en la espanyola…“

En la pagina 60, nos diu: “Lo fet és que huí l´anarquia ortogràfica seguix en Valencia, feta més gran i més deplorable per la introducció parcial, en part vergonyant i en tot vacil·lant de les normes catalanes, i lo trevall inmens del P. Fullana no s’ha aprofitat degudament“.

En l´aspecte normatiu, defen: En i ab en contra de amb, l´articul neutre lo, este i no aqueix, el digraf ch contra la x, en principi de paraula, i tx, critica l´us exagerat de la t, etc...

Com hem pogut vore, Revest proposava una academia de la LLENGUA VALENCIANA, formada per valencians i dirigida pel P. Fullana i que basara els seus estudis llingüistics en els nostres classics i en la llengua viva de les nostres comarques. Si Lluis Revest hui vixquera, estaria al costat de la reforma ortografia de la Real Academia de Cultura Valenciana i no entre els seus detractors (Tal com dia don J.M. Guinot, en “Las Provincias“, de 3-11-88)

Articul publicat en la revista Renou nº 46 de juliol de 2003.

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)