La Catalunya gran

Per Domingo Gimeno Peña

En els 468 anys que va de la conquesta de Valencia hasta el decret derogatori, l´antic Regne de Valencia va arrivar a ser u dels mes importans de tota Europa, gracies al seu desarroll social, cultural i economic, patrocinant les empresses d’ Alfons el Magnanim en el mediterrani i el descubriment d’ America dels Reixos Catolics o aportant papes, humanistes, poetes, escritors ...etc.

El Regne de Valencia va tindre lleis propies. L´any 1261 el rei Jaume I va arromançar els Furs, que inicialment se van escriure en llati i se dien costums. Arago tenia “ los Fueros de Aragón “ i Barcelona els Usages.

El Regne de Valencia, com a membre important de la Corona d’ Arago acudia a les Corts Generals, pero tambe celebrava Corts Valencianes. No mai va existir un sentiment d´unitat entre els distints estats de la Corona d’ Arago, l´unic vincul era la figura del rei i entre tots ells hi havien fronteres divisories, << los ingresos de la Generalidad ( de Cataluña ) consistian en los impuestos cobrados en las fronteras de Francia, Aragon i Valencia >>, ( Udina Martorrell, F: Guia Archivo Corona de Aragon, P.322 ). En u dels sermons de San Vicent Ferrer en Barcelona el seu cronista escriu: << decian era valenciano i extranjero >>.

( Fra. Andres Ferrer : Historia de la vida de San Vicente Ferrer, Valencia - 1706, P. 22 ).

El Regne de Valencia desde el segle XIV va tindre ejercit propi per a defendre l´integritat del seu territori, la base del reclutament voluntari eren els gremis.

El 16 de novembre de 1249, estan Jaume 1 en Calatayut, va regular les peses i les mides en paritat propia, distinta dels atres reines i condats de la Corona.

En l´any 1247, Jaume I va imprimir la primera moneda que va tindre el Regne de Valencia, la va denominar “ Reals Valencians ”. Com la moneda mes popular de la epoca el flori de Florencia, portava la flor de lis, despres van vindre atres com el “ Doble Ducado” que ya portava el losange coronat, heraldica de la Ciutat i Regne de Valencia o els “ Maravedis valencians ”, acunyats en la ceca de Valencia, dels que el Racioner Real, el valencià Lluis de Santangel n’aporta un millo cent vintmil per a fer possible el descubriment d´America. ( Vicente Giner Boira, ABC, 17-7-1990 ).

Jaume I dona al Regne de Valencia heraldica i Senyera propies, per a diferenciar-la dels atres Estats de la Corona. La primera heraldica valenciana fon una ciutat amurallada sobre la mar, pero Pere II El Ceremonios la va canviar per el losange coronat i lo Rat Penat, tambe fon ell qui en l´any 1377 va afegir la corona sobre el blau de la Real Senyera. El desinteres dels valencians per els assunts historics va propiciar la desaparicio de molta documentacio, pero en el Museu Nacional de Paris ( Sign.Ge.A.A. 566 ) està el portulano de “ Mecia de Viladestes “ de l’any 1410, possiblement el mes antic dels catalogats. De la mateixa epoca son els del: Museu Naval de Lisboa, Valseca, Modena, Vaticano... etc, tots ells en la Real Senyera coronada sobre blau, demostrant de forma irrefutable la diferencia entre la nostra Senyera i les ensenyes dels atres estats de la Corona d’ Arago.

Segons Marcelino Menendez i Pelayo: “ La valenciana es la primera lengua literaria de la peninsula ”, i segons Torcuato Luca de Tena : “ La lengua valenciana era en la edad media, la mas culta de las lenguas romance-orientales “.

En 1412, el 6 de juny en acta notarial del famos i historic compromis de Casp, firmat per representants d’ Arago, Valencia i Catalunya, en l’ ultima part se pot llegir : in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae. El Concili de Tarragona de 1591, ordene que se predique, en Arago en la llengua d’ eixe regne, en Catalunya en catala i en Valencia en llengua valenciana. El Tribunal de l’ Inquisicio ,en 1793, quan jutga el llibre L´espill de Jaume Roig, el deixe circular entre atres raons per “... la conservación del idioma valenciano “.

El pare Lluis Fullana va representar a la llengua valenciana en la “Real Academia Española de la Lengua”, al temps que creava la primera catedra de llengua i lliteratura valenciana en l’ Universitat de Valencia .

Absolutament tots els escritors migevals valencians dien escriure en llengua valenciana i alguns catalans aveïnats en Valencia tambe ( Eiximenis, Amiguet ... ).

Fan referencia a la llengua valenciana: Cervantes en Persiles i Segismunda, Quevedo en La vida de Marco Bruto, Benito Pérez Galdós en El 19 de marzo i el 2 de mayo, Maria Moliner en el Diccionario para el uso del español .....

Si se desarrolla una ben definida individualisacio, se crea una lliteratura, s´adquirix consciencia de propia llengua, que inclus arrive a ser idioma oficial en una entitat politica, parlem d´una varietat idiomatica.

( J. Angeles Castelló; Fundamentación metodológica de la lengua valenciana ).

1º.-Individualisacio. Ya en 1395, Antoni Canals al traduir el Valeri Maxim diu fer-lo en
llengua valenciana ya sigue que atres la haguen tret en llengua catalana, diferenciant-les totalment, i han passat sis segles.

2º.-Lliteratura. Els segles XIV i XV, van ser els segles d´or de la gran lliteratura valenciana.
3º.-Consciencia de propia llengua. Tots els nostres escritors migevals, dien escriure en
“ nostra volguda llengua valenciana “, nom que sempre ha tingut i sempre tindra. La valenciana es la llengua oficial de la Comunitat Valenciana.

Com podem vore al llarc del temps, institucions de tot tipo, humanistes, erudits, escritors, politics, sempre han reconegut al Reine de Valencia, historia, lleis propies, peses i mides, moneda, ejercit, fronteres, heraldica, Senyera, llengua i en definitiva, personalitat genuina i diferenciacio clarissima dels atres estats germans i existixen mils de documents que ho demostren.

El primer president de la Mancomunitat de Catalunya ( 1914 ) Prat de la Riba va tindre la idea de la

“ Catalunya Gran “, i junt a l’ historiador catalanista Rovira Vergili van dissenyar l’ estrategia per a anexionar els regnes de Valencia i Mallorca, estrategia que van seguir metodicament ells i els seus sucessors, Jordi Pujol quan era candidat a president de la Generalitat: << Si arribo a ser president, desitge portar a la Generalitat aquella sintesi de l´esperit de Prat de la Riba de la construcció metódica de Catalunya i l´esperit de patriotisme ardient del president Macià >> , ( “ Avui “, 27-3-80 ) el president Macià en abril de 1931 va proclamar la republica catalana en sentit federalista, primer deslliç separatista en Catalunya .( Ricardo de la Cierva .Misterios de la Historia ,P.139 ).

La estrategia consistix en l´atac a la llengua i a les senyes d´identitat valencianes com a pas previ a l´unitat politica.

Rovira en la seua obra “ Lo Nacionalisme Catala ” diu << Quans parlen catala son catalans >> ( per eixa regla de tres la cuarta part del mon serien espanyols ).

I per obra i gracia del pancatalanisme, la primera llengua lliteraria de la peninsula se convertix en dialecte del catala. ( Blasco Ibañez : la lengua catalana no fue literaria hasta el siglo XIX ).

I com << desde Salses a Guardamar i desde Maó a Fraga som un sols poble >>. L´antic Regne de Valencia se devalua i es convertix en el “ Païs Valencià “ passant a ser una pesa mes, d’ eixe ridicul i aberrant puzzle dels “ Païssos Catalans “, com a pas previ a ser Catalunya a seques. A la centenaria Real Senyera, li desapareix el blau i la corona i passa a ser “ Sense blau “ i lo rat penat, simbol valencià desde el segle XIV, es canviat per el drago alat, simbol parlant que hui es image de la nostra Generalitat i que clarament nos diu de qui es representatiu ( drago = d´Arago ).

Totes estes falsetats historiques, no s´hagueren produit sense la complicitat interessada dels partits politics del ...“ País Valencia “, i alguns catalanistes lamentablement naixcuts en esta terra.

No mes demane vore el dia en que el poble valencià ixque del passotisme i fique a cada u en el seu lloc.

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)