Editorial Renou n 39

Editorial Renou nº 39

Per Gonzalo Romero Casaña

En cantitat d’ocasions mos preguntem, quin sera el futur del nostre poble i de la seua cultura, la veritat es que per desgracia no hi ha un exces de coses, que hui en dia mos facen tindre una vissio massa optimista del tema.

Evidentment molts dels que mos trovem inmersos en esta lluita per defendre lo nostre, pensem que a pesar de l’ambient gens afavoridor en el que se desenrolla el nostre treball, este algun dia fructificarà perque son molts els motius que mos carreguen de rao, per a pensar que estem fent lo que devem, pero per desgracia el tindre rao, s’ha demostrat historicament, que no sempre es prou.

La defensa o tal vegà la supervivencia, d’una cultura consagrada fa ya molts de segles, la lluita pel reconeiximent d’un fet diferencial, el nostre, el valencià, el de Castello Valencia i Alacant, requerix d’una estrategia que evidenment no se esta portant a fi per les diverses families, en les seues diverses peculiaritats que integrem este moviment tant nostre, pero que a la vegà se troba tant fraccionat.

Realment lo que s’està fent fins ara, pareix lo mes paregut a un decalec de la antiestrategia, dona la sensacio a vegaes que som un grup de coneguts que mos tanquem en una habitacio, per a fixarnos en una gran lupa en los que mos separa, i per supost mai en lo que mos unix. Obviament i afortunadament no tots som iguals ni per supost pensem igual, pero obviament a casi tots mos unix un gran amor per la nostra terra que es el punt de referencia en el que confluim, i que deuria ser l’escomençament d’eixa estrategia, que tinc la seguritat que un dia mos portaria, possible i paradoxicament, a lo que no deuria d’haver segut mai deixar de ser un acte de normalitat com el eixercir la valenciania sense la sensacio que estem realisant un acte, hui en dia , i per desgracia, heroic.

El no valorar mai lo que fan els demes; el creure-mos sempre en possessio de la veritat i pensar que el que se desvia un milimetro del nostre pareixer està totalment equivocat; l’oblidar que a l’escoltar als demes podem vore la problematica des de diferents punts de vista condicionats per el clima sociologic, per l’edat, per les vivencies personals o per l’orige territorial del nostre interlocutor; el ser exaltat en les intervencions, com si pareguera que estem enfadats justetament, en aquell que esta junt a mosatros; el no ser respetuos, en les demes creencies que envolten a l’atre, puix no podem oblidar que el valencianisme es part de mosatros, pero que en la vida hi han atres coses, i atres maneres d’entendre el model de vida que volem per al nostre poble; el no demostrar apreci als demes, en lo facil que es aixo, en una mirà, en un apreto de mans, en un “gracies per el teu treball, i per el teu sacrifici”; i sobretot caure en la exclusio, i creure-ser portador individual de l’estigma de la valenciania.

En definitiva tot lo dit ans, tota eixa antiestrategia no mes favorix, a aquells que ensomien, que la nostra idiosincracia com a poble siga d’aci uns anys explicada en les escoles, com un fenomen pintoresc, protagonisat alla per l’any 2000, per personages, tambe pintorecs.

Es per aço amics que vos demane, una estrategia basada en la tolerancia, en el respecte, en el carinyo, en escoltar sempre a l’atre i valorar el seu sacrifici i per supost dir-li-ho, i aixina carregar de moral i d’ilusio ad este gran poble que va des de el valencià-parlant Sant Rafel del Riu, al castellà-parlant Pilar de la Horadada, i traure aixina eixe geni enrollador, que tenim els valencians quan mos proposem algo, i que hui es de vital importancia per al seu pervindre.

Un fort abraç i gracies per escoltar-me llegint este llinies.

* Editorial publicada en nostra revista Renou nº 39 de març de 2001.