El Castell d´Alcalà de Chivert

Ans de centrar-nos en esta construcció, motiu de la portada de la present revista, hem de fer alusió al bell parage que constituïx el municipi d’Alcalà de Chivert, enclavat dins la comarca del Baix Maestrat.

Castell d´Alcala de Chivert

Ubicat entre la Costa de Azahar i el Maestrat interior resulta sorprenent i atractiu pel seu païsage alhora original, ric i divers, tot ell reblit de contrasts, ya que els plans i les montanyes alternen en les plages i les zones rocoses del litoral.

El municipi, actualment, conta en al voltant de 6.700 habitants i la seua orografia està composta per dos grans sistemes montanyosos: la serra de les Atalayes i la serra d’Irta.
Si viagem a través de l’història descobrim que pels vestigis arqueològics trobats, el conjunt de Chivert i en concret el cim ocupat actualment pel castell ha constituït un assentament per a grups humans, des del segle XIV-XIII a. C fins a principis del XVII de la nostra era.

A lo llarc d’estos dosmil anys, en alguna época intermija d’abandonament, el model d’aprofitament del seu espai ha anat variant de manera significativa en funció del desenrollament històric. O siga que l’estructuració, funcionalitat i caràcter de l’assentament ha segut diferent tot depenent del moment històric.

Així puix cal destacar els assentaments següents:
L’Edat del Bronze (ss. XIV – XIII a.C.)
L’época ibèrica (s.VI – final/princ. S.IV – final/princ. S.IV a.C.)
La fortalea islàmica (s. X fins a la mitat del s. XIII)
La vila islàmica i morisca (s.X – XI fins a 1609)
El castell cristià (segles XIII al XVII)

El terme municipal té els seus orígens en el segle XIII, quan durant l’any 1260 es va produir la seua repoblació per manament del mestre de l’Orde del Temple.

La població és d’orige musulmana i els vestigis actuals més antics són els de la fortalea àrap de Chivert, i les muralles de circumvalació del casc urbà (s.X-XII) acullen l’obra dels Templaris (s.XIII). Serà l’Orde del Temple la que organisarà el territori de la bailia de Chivert i concedirà la carta pobla a la seua població musulmana en 1234, i als nous assentament cristians d’Alcalà (1250), Alcossebre (1260), Almedíjar i Castellnovo (1261). D’entre estes, Alcalà es convertirà en cap de l’encomanda. En época moderna la zona va patir una série d’atacs de pirates berberiscs i, al segle XIX destaquem la segregació de Santa Magdalena de Pulpis i el gran creiximent de la població. Ya al segle XX, després de la Guerra Civil es va vore sumida dins el marasme econòmic, situació que a poc a poc ha anat modificant-se fins arribar a hores d’ara on el sector industrial està molt ben representat tot destacant el de la construcció, també té molta importància l’agricultura i el comerç i, gràcies a les plages del seu litoral, el sector turístic ha rebut un fort impuls i desenroll.
Des del punt de vista artístic, el municipi d’Alcalà de Chivert ens oferix una bona mostra de construccions i edificis carregats de tradició i d’història. D’entre els religiosos destaquen l’església de Sant Joan Batiste i la de Sant Cristòfol i les ermites de Sant Antoni, Santa Llúcia i Sant Benet i també la del Calvari i la de Sant Miquel, totes elles construïdes entre els segles XVII i XVIII. En relació als monuments civils citarem la Casa de la Cultura, edifici renaixentiste; el Prigó del Rei, obelisc alçat en honor a Carles IV; la Torre Ebrí, la qual data del segle XVI i està ubicada en la Serra d’Irta; la Torre de Cap i Corb, situada en el caseriu del mateix nom i el castell de Chivert, el qual estudiarem en més profunditat, ya que constituïx el motiu central d’est artícul.

EL CASTELL

En el llenguage polític migeval, la paraula “castell” (castrum) fa referència tant a fortalea pètrea de fins militars, com a unitat geogràfica de territori baix la seua protecció, que forma part d’un districte o senyoriu feudal en una jurisdicció comuna i inclús en costums similars. Després de la Reconquesta, el territori de l’actual província de Castelló va quedar parcelat per un mosaic de castells, o siga en una trama de jurisdiccions, la qual havia segut heretada dels àraps. Així puix, esta divisió territorial tenia molt a vore en diverses circumstàncies de caràcter geogràfic i tenia també una estreta relació en factors humans i culturals.

També hem de fer referència a que Alcalà és un vocable castellà que ve de l’expressió àrap al-qalat que significa “el castell”.

El castell està situat damunt d’un mont de la Serra d’Irta, des d’on domina el pla i la mar, a uns 4 km. d’Alcalà de Chivert.

La població, d’orige musulmà, s’ubicava als peus del castell i este ha constituït un assentament per a grups humans, a lo manco, des del segle XIV-XIII a.C. fins a principis del XVII de la nostra era. L’estructuració, funcionalitat i caràcter de l’assentament ha segut diferent tot depenent del moment històric. Fon important durant l’época del Cid, i el rei Alfons II, al 1169, el va cedir a l’Orde del Temple. L’any 1225 Jaime I el donaria a Rodrigo Ximénez de Luesia, i després rectificà al 1233, i l’entregà al Temple, el qual separaria el castell de la població per mig de muralles. Extinguida esta orde, la nova orde monàstica militar de Santa Maria de Montesa, incorporaria Alcalà al Maestrat. El castell fon abandonat durant el segle XVIII.

Encara que el seu estat es ruïnós, el castell encara conserva importants elements de l’estructura original i està considerat com a un bell eixemple dels anomenats “castells en vertical”. En conserva dos parts ben diferenciades: l’àrap i la cristiana.

LA FORTALEA ISLÀMICA

Comprén el recint amurallat extern, obra dels segles X-XI .

Les estructures fortificades que corresponen a este período, actualment es troben en un bon estat de conservació. L’estructura general és un model típic de fortalea islàmica, en una línea defensiva exterior que envolta i protegix l’alcassaba o alcàsser, zona més elevada del conjunt, que està alhora ben protegit per muralles i bastions.

Entre les dos estructures queda un espai lliure, l’albacar, que estava reservat per a usos auxiliars com ara tancat de ramaderia, acollida de tropes o com a lloc per a vivendes. Quan arriben els cristians, els que hi viuen abandonen est espai i es traslladen al poblat morisc.

L’anell exterior de muralla està excelentment conservat i la zona més amenaçada és justament la de major valor històric i monumental.

Ens referim al sector S-SE, zona on s’alça un imponent mur i una torre quadrada construïts en gran part en tapial. Per les seues característiques és un eixemple quasi únic en les terres del nort la decoració que s’aplica damunt l’enllustrament del mur, tot imitant la tècnica constructiva de la pedra sellar; a més té el valor afegit de servir de soport a una inscripció àrap en escritura cursiva d’un gran valor històric.

Destaquem que la Porta de l’Albacar és l’únic accés original des de l’exterior.

El restant de la línea exterior de muralla és prou homogènea, i correspon provablement al primer disseny de la fortalea islàmica. Està construïda en aparell de maçoneria realisat a base de pedra sense tractament previ, trabada en morter de calç, arena i grava. Apareix coronada per merlets en rematament piramidal en quasi tot el perímetro i destaquen en tot el recint amurallat alguns grans llenços en tapial, als quals es superponen o adossen noves estructures de reforç.

EL CASTELL CRISTIÀ

Les estructures que corresponen a esta fase es caracterisen per reaprofitar la disposició general del castell islàmic. D’esta época cal que destaquem les importants obres de pedra sellar, efectuades baix l’orde del Temple (2ª mitat del segle XVIII): les torres circulars bessones i el mur de pedra llaurada de la part sur i l’aljup de la plaça d’armes. Estes obres, ubicades en la part més alta del conjunt foren eixecutades en pedra sellar de gran calitat, en un moment d’expansió feudal (segle XIII) la qual trenca en una tradició constructiva més “mediterrànea”, com és la duta pels islàmics. Eixe contrast es pot observar fàcilment en Chivert per la pervivència i la combinació d’elements de les dos cultures.

També es conserva una estança doble atravessada per un arc de diafragma, en desenroll en dos plantes. A més destaquem l’estat de conservació de la capella, espacioses dependències, estables i diverses torres.

Esta zona, obra dels templaris, és la que més riquea arqueològica conté, fàcilment observable per les contínues excavacions que s’hi realisen.

Vos recomane visitar tant la vila com este conjunt monumental, bona mostra del nostre passat cultural i històric, el qual està reblit de tradicions i d’encant.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari