Els himnes valencianistes

Els himnes son sempre una composicio poetica i musical de lloa a una persona o institucio. Originariament, en l´epoca classica, foren poemes de lloa als deus i als heroes. Valencia, com qualsevol atra nacionalitat, tambe te un himne oficial. Es tracta de l´Himne que Josep Serrano i Maximilià Thous compongueren per a l´inauguracio de la Exposicio Regional Valenciana de 1909. Els valencians de qualsevol confi del païs el tenen i l´entonen com la mes alta expressio de l´esperit patri.

A instancia de Tomas Trenor, artifex de l´Exposicio Regional, el mestre Josep Serrano Simeón compongue la musica i el poeta Maximilià Thous i Orts va escriure la lletra de l´himne coral, que inauguraria la magna exposicio ans aludida. Fon tan gran l´exit i tantissima l´acceptacio popular d´esta composicio, que no passà massa temps per a que en un emotiu acte celebrat en 1925, en el que es donaren cita les maximes autoritats de les tres grans corporacions municipals, els alcaldes de Castello, Alacant i Valencia, el declararen Himne Regional(1). Mes tart una llei autonomica, la 8/1984, de 4 de decembre, regularia el seu us ya en l’etapa autonomica.

Tampoc en aço, com en qualsevol atre signe identitari valencià, despres d´un llarc periodo de letargia i de mes d´un intent de borrar qualsevol senya identificadora del sentiment valencià, ha hagut unanimitat en la seua acceptacio. La seua representativitat fon qüestionada en els primers anys de la democracia – alguns no admeteren que ni la Dictadura de Franco acabara en el sentiment de la major part del poble valencià respecte d’este simbol, ni en la popularitat que adquiri en una societat com la nostra a on les bandes de musica, quasi una en cada poble, l’interpretaren en la conclusio d’importants actes civics i festius -. El poble, no afectat ni infectat pels pseudopatriotes i colaboracionistes del cada vegada mes descarat imperialisme “pancatalanero”, reclamà el seu reconeiximent als nous estaments politics, els quals hagueren d´acceptar tan viva realitat i la Generalitat, a la fi el feu oficial.

En esta diversitat d’opinions, alguns valencians consideren que la lletra escrita per Thous, primer en castella i que despres versionaria ell mateixa en valencià, la qual fon aprovada per l´Ajuntament de Valencia en la sessio celebrada el 23 de juliol de 1930, no conté una carrega reivindicativa valencianista, sino que mes be lloa i canta, com s´indicava al principi, les excelencies, virtuts i riquees de la terra valenciana iniciant la seua primera estrofa en un cant d’ofrena a Espanya. No ha faltat qui, autoinvestint-se de resabut i de “intel•lectual esquerros” ha buscat una substitucio, hi ho ha fet en una peça popular i majestuosa del nostre folklor com es la Moixeranga. Una tonada harmoniosa i majestuosa, pero al cap i a la fi una peça musical viva especialment en la localitat d’Algemesi i vinculada a les danses religioses que acompanyen la processo de la Mare de Deu de la Salut.

Al contrari de lo que hauria d’haver ocorregut, ni uns ni atres han tengut la capacitat d’escorcollar en el nostre ric bagage musical, cultural i nacionaliste/valencianiste i descobrir la cantitat de composicions poetico-musicals que reunixen la categoría d’himne, de cant reivindicatiu, de distintiu patriotic. Inclus el mateix Himne Regional conta en una versio, que començà a circular en els anys 50, concretament en un triptic impres en 1955 per la Junta Local Fallera d’Alzira titulat Alzira canta... (2), en el que se substituix l’estrofa “Per a ofrenar noves glories a Espanya”, per “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”.

José Serrano Simeón.
Autor de la música de
L´Himne de Valencia

Sense buscar la polemica, i tenint com a principi qui subscriu que l’Himne valencià es el que el poble valencià ha fet seu i l’actual valencianisme defen com a signe identitari, no per aixo voldria deixar de fer una breu aportacio i donar difusio en est espai ad aquelles composicions que foren una fita en alguns moments de protagonisme del valencianisme. Nos hem d’adinsar en les primeres decades del segle XX, ya que l’esclat de la Guerra Civil truncaria tota possibilitat de recuperacio nacional, per a trobar-nos al menys en tres composicions que gogen d’una força i vitalitat impressionants. Es tracta del “Cant Regionaliste”, lletra de Josep Mª Puig Torralva i musica de J. M. Genovés (1907), compost en motiu de la I’Assamblea Regionalista convocada per Valencia Nova, celebrada en Valencia, en juny d’eixe mateix any; el “Himne Valencianiste”, popularisat com a “Vent de Ponent”(3) , lletra de Jaume Cebrián Ibor i musica d’autor anonim (1915), i “La Canço de Lluita”, lletra de Maximilià Thous Llorens i musica de Miquel Asensi (1922-1924).

Possiblement, de les tres composicions, la que mes exit tingue en el moment, per la seua difusio i publicitat en revistes i semanaris valencianistes, va ser el “Himne Valencianiste”. Fon la composicio guanyadora del concurs que convocà Patria Nova(4) , per la necessitat que es veya des d’esta organisacio de dotar als valencians/les valencianes d’un himne en una alta carrega valencianista i reivindicativa. L’idea era poder estrenar-lo en l’Aplec a El Puig, que s’organisava per a l’estiu de 1915, i que es celebraria a la fi en el mes de juny. El concurs trobà un ample reso i un abnegat patrici del valencianisme que dotaria el premi en una quantitat economica (100 ptes), estem parlant de l’ilustre castellonenc Gatea Huguet Breva. Fins a 23 composicions es van presentar, i el jurat, resaltant la gran calitat d’elles, es decidi per la que portava per lema “Sant Jordi mata l’aranya” i que resultà l’Himne Valencianiste, popularisat com a Vent de Ponent de Jaume Cebrián Ibor, fill de l’ilustre poeta Lluïs Cebrián i Mezquita.

La “Canço de Lluita” fon un cant que ocasionalment i entre determinats grupusculs era entonat especialment en els moments de reivindicacio democratica, autonomica i estatutaria. Es considerat com l’himne alternatiu pels nacionalistes valencians.

De les tres composicions es transcriuen a continuacio les lletres, les dos primeres en la seua versio ortografica original (per cert que llunt queda del “subnormailisat” actual). Les tres, junt ad atres de caracteristiques similars que foren musicades ex profes, formen part d’un CD, titulat Cants a la Patria (5) , editat en 1998 per l’associacio Lo Rat Penat i interpretats pel seu Cor Popular.

Cant Regionaliste

Valencians, ab llealtat
Fomentem la unió Sagrada
Recobrém la llibertat
En mal hora trepijada
Contra nostra voluntat.

Ser lo que forem
Aixó volém
Regionalistes
¡Avant, anem!

Per la regeneració
La Patria vol decidida
Rompre l’argolla aborrida
De la centralisació.

Per nostre dret suprimit
Per nostre matern llenguaje
Ha d’acabar tant d’ultraje
Com hasta huí ham recibit.

Au valents, ab noble arranch,
Plens d’ardor y civisme,
Apartém tot entrebanch
Y per lo regionalisme,
Si es presís, doném la sanch.

Ser lo que forem
Aixó volém
Regionalistes
¡Avant, anem!

Contra el pareixer d’alguns
Que á tot lo qu’es gran fan guerra,
Ham de enaltir de esta terra
Les tradicions y costums.

Y treballant per el be
De pobles, ciutats i viles,
S’engrosaran nostres files
Al crit d’amor, patria y fe.

Valencians de la ciutat,
De l’horta y la serranía,
D’esta terra ya ha aplegat
L’hora de la rebeldía
Contra tanta indignitat.

Ser lo que forem
Conseguirém,
Regionalisme
Y avant, anem!.

Himne Valencianiste (Publicat en Patria Nova, el 10 de juliol de 1915)

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

Llauradors, nòstra tèrra perilla
Germanats l’amor sant defensem;
Vil extrany magansés nos humilla...
¡Valenciáns, per la Patria breguem!
¡Defensem la nòstra casa,
gèni i llengua, sang i rassa!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa llibertat!

Vent de Ponent marsix la collita.
Vent de Ponet lo còr debilita
i el nafra i el crema gelat o brussent…
¡Vent de Ponent!
¡Vent de Ponent!

¡Pòble meu, pòble meu, qui t’ha vist
Fòrt gotjós... i ara dèbil i trist!...
Dones flòrs i te tornen espines.
Trevallant, trevallant t’arroínes.
Fores l’alba llevantina
teua fon la mar llatina
escampà ta glòria al vent
¡i ara esclau d’un fort Ponent!...

Vent de Ponent marsix la collita.
Vent de Ponet lo còr debilita
i el nafra i el crema gelat o brussent…
¡Vent de Ponent!
¡Vent de Ponent!

Rompa fòrt nòstre clam, colliters;
Del cultiu detingam els quefers:
El Ponent malait tot ho arrassa,
I els vèrts camps i la sang nos abrassa
¡Alcem murs, alcem rasers
protectors de nòstra casa…
i refresque nòstra llar
l’alenada de la mar!...

Vent de Ponent marsix la collita.
Vent de Ponet lo còr debilita
i el nafra i el crema gelat o brussent…

¡Vent de Ponent!
¡Vent de Ponent!

Canço de Lluita

Valencians, prou de temps s’alluntarem
oblidant-nos de que erem germans.
Ajuntem-nos que ya ha arribat l’hora
de ser lliures i ser valencians.

Ya sobre els camps d’Iberia
per tot arreu esclaten
les flors que son el simbol
de patria i llibertat
i mentres atres cullen
els fruits de la victroira
el poble de Valencia
no deu d’estar parat.

Valencians, defengam nostra terra
contra lladres, bochins i tirans;
ajuntem-nos, que ya ha arribat l’hora
de ser dignes de ser valencians.

Agraim l’amor pur de Valencia
que nos vol vore units i germans,
i els fills nostres diran recordant-nos
que som dignes de ser valencians.

Junt a la mar blavosa
i al cim de la montanya,
la voluntat del poble
nos ha posat un niu;
de front, a l’aire lliure
el nostre pit s’eixampla
i al bes del sol que abrasa
el nostre cor hui reviu.

Valencians, prou de temps s’alluntarem
oblidant-nos de que erem germans.
Ajuntem-nos que ya ha arribat l’hora
de ser lliures i ser valencians.

(1)Vore l’articul de Joaquin Serrano Yuste, publicat en el numero 50 de Renou, de novembre de 2004, pp. 19 a 21.
(2) Ahuir, Artur i López, Voro. Poesia Patriotica Valenciana. Antología 1808-1996. Ed. L’Oronella. Valencia, 1996. p 883.
(3)Sanç i Sancho, Vicent. L’obra dels primers valencianistes. Col. Al Vent, nº 1. Ed. Lo Rat Penat. Valencia, 1983. Vore “Vent de Ponent”, cap.4, part 2, pp. 53 a 56.
(4) Patria Nova, semanari valencianiste, orgue de Joventut Valencianista. El seu primer numero aparegue en març de 1915. Va tindre dos epoques, i especialment en la seua segona etapa destaca per les seues posicions filocatalanistes.
(5) De l’introduccio-presentacio s’extrau: “Cants a la Patria es una seleccio de peces patriotiques, algunes de les quals son himnes en mes o menys fortuna, i tambe uns temes seleccionats i musicats expressament per uns professionals que respongueren a la crida feta per Lo Rat Penat...” “Son tot peces que no han perdut vigencia, que seguixen fresques com en el moment en que foren concebudes i tambe publicades. Cants de renaixença, cants d’amor a les manifestacions mes genuïnes dels valencians, cants de lluita i de resistencia, cants d’eperança i de reivindicacio, cants en definitiva de Patria...”

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari