Associacio Cardona i Vives

Sense por al butoni, parlem el valencià (1)

Per Manuel Casaña Taroncher

Vullc dir, sense por al Butoni català, parlem el valencià perque si no se nos perdrà, puix ya molts, inclús sabent-lo, l’amaguen. Pero yo com és el meu idioma i pot ser que siga també el de vosté els felicite i els anime a que el vullguen com a sa mare. Clar que, si no el practiquen, encara que el sàpien, aplegarà un dia que la paraula que no els ixca, els pot crear un problema en casa, entre vosté i els nets. Perque ya se sap que quan tens certa edat, a voltes, la memòria te juga males passades i quan vols enrecordar-te d’una paraula te trobes en el cerbell ple de taranyines i és quan la dijosa parauleta s’enredra i no la trobes. Cosa que li va ocòrrer a un amic meu, i fon quan la filla – com a remei- li apuntà al vell: “No se preocupe, pare, que li ho dirà el seu net.” (I és que el chiquet també estudia en l’escola el valencià (¿?) eixe que li l’ensenya un sevillà de Tres Hermanas i que seguix les normes dels fans de les sardanes.) I al dir el meu amic que no s’enrecordava cóm es dia “mariposa” en valencià, el menut li digué: “papallona”, en lloc de la nostra valenciana “palometa”. Papallona, mai dita per nosatres i que te du, no a la paraula llatina “papilio”, si no a la francesa “papillon” o a la portuguesa “papa-lousa”. Per això els dic que no tingam por al Butoni català, eixe que no para de fer-nos la murga pretenent globalisar-nos en la lliga catalano-mallorquina-algueresa. Digam, en orgull, com el nostre escritor valencià Vicent Clérigues, trobant-se al mig d’un grup de gent que no parlava com ell: “El que ignore el valencià / calle el pico, si pot ser, / y no se fique a bachiller / si parlem o no en cristià. / Que esta gerga al sà i al plà / té més gracies estampades / que quantes hi haurà inventades, / per andalusos, murcians / manjegos i castellans / tres millons de vegades.” Escritor que va nàixer en Valéncia i morí en Castelló de la Plana en 1835. Firmava en el seudònim de “El Bolonio”. Era home d’acció, sabut, prest a l’agitació política, defensor de les seues idees lliberals, gran coloquier, amic de charrades i graciós

Sant Vicent Ferrer

Té una obra escrita titulada. “Consulta que li féu Masó el Ductós, vehí de la creu de Mislata, al doctor Solució en esta ciutat, sobre serts dubts que li ocorrien.” (1820). Publicà un semanari –“La Ronda del Butoni” denunciant els abusos d’atra patrulla, la de la Capa -creada pel general Elío en 1814, que era un cos policíac de l’Horta de Valéncia- puix d’eixa manera anaven vestits, segons relata Constantí Llombart: “arrebosats” sobreentenent de quina casta de pardals es tractava i quant be desempenyarien son comés contra els desgraciats… que l’autoritat havia oferit premiar els servicis que li prestaren.”

Miren en quanta melsa i minsa ironia, en un número de la Ronda del Butoni, Clérigues parlava dels de la Capa:

“Aquí veran la sentencia
que manda dar su excelencia
con los que han de castigar.”
Nos diuen que per robar
(alguns d’ells no dic que no,
mes per la Constitució
molts l’han vinguda a pagar.”

I és que aquella patrulla de la Capa –caradures sense moral- per tindre quatre gallets en la boljaca duyen als que els pareixia a Lo Depòsit –palau del Marques de Dos Aigües- i allí els sentenciaven. Com:

“Al pobre del Forneret
el portaren al Depòsit
y per si “posset non possit”
setse duros li costà.”

Valent i molt convençut de les seues idees lliberals, Clèrigues, al vindre el poder absolutiste, fon empresonat en 1823. Pero ya en el carrer, en 1835, el nomenaren oficial de la Secretaria d’Armament i Defensa de Valéncia. Després, fon traslladat a la capital de la Plana. També va escriure milacres per a l’Altar de Sant Vicent del carrer de la Mar.

Valga el recort d’este bon paisà, per a encorajar-nos a parlar sempre el nostre idioma: el valencià. Ah, i sense gens de por als de la Capa –hui, comissaris de l’IEC- ni als seus escolans de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o a l’acaparador i famolenc Butoni català.

(1) En valencià, “coco” (nota de la redaccio).