L´historia d´un home somiador

El protagoniste d’esta historia era un home "trasnochador". No se sap be perquè, certa nit se va gitar mes pronte de lo habitual mogut per certs instints inaclarables. Seria raspant les dotze quan no feya mes que pegar voltes pel llit sense poder-se dormir, i, en conter de dedicar-se a contar borregos, que es lo que se sol fer en els casos en que la son se fica punyetera, se li va ocórrer cabilar pensant que per a be que fora, perque hi ha que vore lo llargues que se fan les nits quan la son no acodix quant toca.

Terrorisme. Foto: Revista Lo Rat

En primer lloc se va penedir d’estar fent-se major, transitant pels setantes, i creía que havia copulat poc i, per mes voltes que al tema li pegava no arribava a clarificar el perquè de la baixa incontinència que l’apurava i que a les altures de la seua vida tant li dolia. A mida que anà perdent interès pel seu greu problema sexual, en conter de dedicar-se a contar borregos, se li va ocórrer cabilar, quan pensar -baix del domini d’un govern del que se desconeixia que entre les seus adscripcions sensitives, tinguera la virtut de eixercitar el pensament-, no era mes que una utopia. I, es clar, li vingueren al cap una sèrie d’adveniments recents que, des de l’inopinada arribada al poder d’una colla de polítics de confusa naturalea, havia segut, com si diguerem, el pá nostre de cada jornada.

I, se’n recordà de la catàstrofe ferroviària que tingué lloc en els dies de les passades eleccions i en qui s’inventà la frase lapidaria en contra del govern que convocava aquells comicis, que afirmava, descaradament, i sense cap “mesura” de l’equitat mes ofensiva, ni cap prova, que els espanyols no se mereixien un govern que diguera mentiroles. I, el nostre amic, va esbossar un cruent somriure, al recordar les tantissimes falsetats que des de que estos confusos estaven en el govern, nos intentaren embotir en calzador.

En un atre moment dels cabilejos, va recordar que a Rodríguez, a la saó president per la catàstrofe, se li va ficar entre cella i cella fer memòria de la guerra civil, de tants ingrats resultats per a uns i per ad atres, sols perque ell se quedà sense els seu yayo. I, ad este respecte, va repassar lo que dia el periodiste Cesar Alonso de los Ríos: “¿Seria excesivo esperar de Zapatero un gesto de solidaridad para con los miles de religiosos asesinados durante la República? I, ¡plaf!, acabava: ¿Puedo decir de ZP que es un verdadero peligro público? Respecte de la negociació en la banda terrorista, montada en l’escusa de la pau, -¿quina pau?-, per ZP, assegurava este mateix periodiste, revestit de certa autoritat: “…los negociadores del Gobierno, además de inmorales, son unos pardillos”. “Tengo la seguridad de que Zapatero ira quedando desnudo ante el electorado, aunque no sé si en términos suficientes. Si no es así, se entregara a todas las exigencias de ETA”. “Zapatero se viene equivocando constantemente, pero, en este caso, el error es demasiado grave”. “¿Acaso no dijo éste que, más que de izquierdas era rojo?

El nom de Martín Ferran, també aparegué per la memòria del nostre home major, tan desilusionat per no haver manchat prou en la seua vida, com queda dit, aixina que se va recodar de lo que havia llegit, escrit per este columniste: “Este gobierno es incapaz”. “…el PSOE, pierde la fuerza por la boca”. “Zapatero navega en la dirección del infraestado. Nada de hacer política, sencillamente, ocupar el poder”. “Rodríguez Zapatero, el presidente que sonríe sin que nadie consiga averiguar por qué…està atrapado en una maraña de embustes con los que ha ido parcheando su difícil situación de poder..”. “Zapatero miente; ETA, a su sombra, nos va comiendo la merienda. “Zapatero se reviste con el manto de salvador de la Patria que nadie le adjudicó”. “Zapatero, siempre con el lirio en la mano…”. “…todos servimos para algo, solo nos queda averiguar cual es la gracia de Zapatero”. “Es un genio este Zapatero. Tras su original chapuza constitucional…tiene el desparpajo de saltarse a la torera el Articulo 1º de la Constitución y cambiar la forma política del Estado”. “A Zapatero, a quien un puñado de etarras le ha birlado la credibilidad y el respeto... le falta fuste i después de dos años de gobierno, se le nota”.

Ficats en la defenestració de la vella guardia socialista: Maragall, Vazquez, Bono, Ibarra, Redondo Terreros, etc, cert periodiste, tractava a ZP, de “el asesino de la sonrisa”; desprès parlaria, també, de “la noche de los cuchillos largos” i dels que varen vore “la pata empolvada del lobo de León”.

Ben recordades totes estes opinions, li passà pel cap al nostre somiador nocturn, lo que escrivia Carmen Martínez Castro, qui, ¡cataplam!, dia aixina, la senyora: “Zapatero nos ha rendido ante la ETA. Todo un plan en el que el Gobierno sólo desea poner la cama”.

En totes estes coses cabilava el nostre amic, quan esbossà un atre cruent somriure que no sabría dir si era de ràbia o de cachondeo. De moment, els pensaments li barataren i se li n’anaren camí de l’hipoteca que havia firmat el seu fill feya escassos dies i, pensà, molt seriament, que eixa sería l’herència que els deixaria als d’ell, o siga, als nets del nostre protagoniste. I se ficà tristot. Pensà en les qüestións hipotecaries perque en un editorial de feya pocs dies, havia llegit: “la familia empieza a sentir el peso de la deuda, de unos tipos de interés más elevados y de síntomas crecientes de que el mercado inmobiliario puede entrar en crisis con efectos imprevisibles”, i casi es fica a plorar, soles pensant en lo que podia ocorrer alla per mitan del sigle, quant les hipoteques, ara firmades, arribaren a venciment i en com reaccionarien els seus nets, pobrets.

Se va endormiscar un poc, perque cabilar adorm mes que contar borregos, i va vore, en el somi, a Ana Patricia i a son pare, passejar-se pels carrers d’una gran ciutat i, escoltà com el banquer li dia a la filla: “entrem en eixa casa, Ana Patricia, al fi i al cap es nostra”; a lo que la filla li digué, “no papaito, entrem en l’atra que es mes bonica”. Don Emili, llavors, va formular varies preguntes tècniques de filosofia bancària, entre elles, una fonamental: “¿què quines son les nostres cases?”. I, Ana Patri, li va respondre, “totes papà, totes. Tots tenien hipoteques en les nostres sucursals i, per falta de pago, nos hem apropiat de les cases i dels pobles”. I el nostre protagoniste va comprovar, al voltant de la seua modorra somiadora, cóm les famílies, en una ma darrere i en l’atra davant, en la vista perduda per l’espai infinit del mon mundial, vagabundejaven, tontament, sense saber ben be en qué se podia convertir el seu pervindre, mentres pel seu costat, soles se creuaven negrets africans i gent dels països de l’est que encara no parlaven espanyol i, en contrast, una barra de polítics ben mudats i en el rostre maquillat.

Total que en la seqüència següent, -contava ell, yo no m’invente res, convé que se sapia-, va poder comprovar com uns “buldòzers” mastodontics, front a la consigna de que, si a primeries de sigle se necessitava sol per a construir, ara, a mitat del sigle, lo que fea falta era terra blanca per a sembrar. Aixina, que no tenien mes remei que derribar. Perque, damunt, no hi havia compradors per ad aquelles cases propietat dels bancs i, s’arriscaven a que els extrangers se convertiren en ocupes i inutilisaren les edificacións a base de deposicions, -perdó pel parejat-.

Sense massa retart, la banca ordenà a les maquinorres, que arramblaren en totes les cases construïdes. En presencia dels africans i dels bosnios i d’un notari de Madrit, deixaren constància escrita, casi sense acabar-se de creure lo que estaven veyent. ¿I què era?: que els espanyols, doblant l’espina, arreglaven la terra, i la mesclaven en la turba mes adequada per a sembrar. Al seu temps, allí plantaren: tomates, cogombros, fesols de garrofa i carabasses. No se decidiren per plantar moniatos perque ad estos tubèrculs, els veyen passejar-se tan tranquils per la ciutat i assistint, despreocupats als devindre’s de l’Espanya Goyesca, la que eixemplarisaren la casta dels Ordoñez en la plaça de bous de Ronda. I, a conter d’esta correguda, Antonio Burgos, va apuntar: ¿Les parece poca Goyesca esta España rota y avergonzada, donde cada noche, en la Moncloa, fusilan a la verdad y al buen gobierno? Menuda Goyesca es esta España del No Pasa Nada.

¿Peixquen perquè els tuberculorus-moniatorus, -perdó per la llatinada-seguixen caminant?

Post Data definitiva. Totes les cites cabilades pel nostre amic somiador, son reals i autentiques, “como la vida misma” i, seleccionades del diari ABC.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari