L´actualitat del pensament de Josep Mª Bayarri. Part. I

La proximitat de la festa vixcuda del 9 d’Octubre, dia de la Patria Valenciana, es un motiu per a reflexionar sobre la situacio del nostre poble, una societat que personalment considere poc cohesionada i prou desvertebrada, lo que conseqüentment du a la poca implicacio dels valencians/de les valencianes, d’arreu del territori, en valorar lo que nos es propi i d’arribar a sentir el compromis de que la seua conservacio, potenciacio i transmissio son essencials per a seguir sent poble valencià i contribuir de pas a enriquir la pluralitat cultural.

Josep Mª Bayarri

Precisament eixa falta de zel i de compromis ha fet que la bicefalia conceptual sobre el ser valencià/valenciana confonga, desapassione i cree una quasi nula ilusio entre les novelles generacions, mes motivades per les noves tecnologies i els efectes de la globalisacio que pel conreu de lo que dificilment els hem sabut trasmetre les generacions predecesores. Els possibles esterils enfrontaments entre una concepcio autoctonista, que fa als valencians protagonistes del seu devindre, i una atra intervencionsita, que nega la propia existencia d’eixa condicio, han dividit la nostra societat i en molts casos han espantat a molts conformistes.

Esta situacio que es planteja per a res es nova, l’intrusisme, l’absorcionisme cultural o l’intent de substitucio cultural es una qüestio que venim patint des de que perguerem el protagonisme com a poble per a anar a abraçar atres models; aixo sí a base de prevendes i manteniment d’estatus de les classes dirigents o intelecualment mes preparades. En el s. XVI fon la castellanisacio qui arraconà lo propi infravalorant-ho, en el s. XX ha segut el model uniformisador potenciat per la dictadura i les falses vies de recuperacio oferides pel pancatalanisme absorcioniste. Tot aço ha creat una societat complexa, en general no educada en els seus referents, ni coneixedora d’ells, i en dificils identificadors que la fan debil i voluble, la fan facil presa de cultures proximes, aparentment mes potents i enlluernadores.

Si la fi del segle XIX i els inicis del s.XX supongueren un resorgiment i una vitalisacio del valencianisme, com a corrent sociocultural i inclus politica, que treballava des d’una concepcio autoctonista, igualment aço anà acompanyat per una atra visio, una concepcio interessada que, en pla revisioniste, nos pretenia fer vassalls feudals d’un imperi que unicament existia en les ments dels teorics del catalanisme. Si en els anys 70 i 80 es dona un nou aflorament, despres d’un periodo uniformisador, del absorcionisme pancatalanista, no es menys cert que ya hi hague personalitats a les que esta qüestio no els passà desapercebuda. A finals del s. XIX ya ho denunciava Gaeta Huguet Breva, alhora que feya una extraordinaria labor de culturalisacio valencianisadora, igualment ocorriria en els anys 30 del passat segle, en este cas descolla la figura de Josep Mª Bayarri i Hurtado. La figura d’este ultim personage, que s’ha intentat silenciar i dequalificar, despertà i manté vives passions i odis, segons la lectura que es vol fer de la seua obra i trayectoria. La nostra aci, procurant evitar lo passional, sera acostar al llector la figura i l’obra d’un gran valencianiste, compromes en les seues llengua i cultura.

I. Josep Maria Bayarri

Josep Maria Bayarri, escritor i escultor, naixque en Valencia en 1886, ciutat en la que tambe mori l’ any 1970. Quedà orfe de mare sent menut i la seua formacio primaria l’adquiri entre Alboraya i Valencia. Entrà d’aprenent en un taller de joguets i en l’imprenta del diari El Correo de Valencia a on va coneixer de redactor a Maximilià Thous; tambe treballà en un taller de fusta en els germans Capuz-Julio. Es matriculà en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, en la qual cursà estudis, i entrà en el taller de Romero Tena, a on tindrà de mestres a Capuz, Ballester, Palacios i Coret, pero realment el seu mestre sera Alfredo Badenes i, en anar-se’n este a Colombia, passarà per diferents estudis destacant el d’Ureña i Carbonell i el de José Tena. En lo referent a la seua faceta artistica esculpi molta imagineria per a temples de la ciutat de Valencia, per a diferents localitats valencianes i capitals espanyoles i tambe treballà per a America. Fon catedratic d’Anatomia Artistica i professor d’Estetica i d’Historia de l’Art en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Pero Bayarri fon un home polifacetic que treballà en la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils Economics, tambe ho feu com a corresponsal del Diario Español de la Havana, com a corrector lliterari de Las Provincias o com a professor de dibuix en els Capuchins de Godella. Pero tal volta lo que mes nos interessa d’ell es la seua faceta lliteraria i especialment aquella en la que nos mostra el seu pensament sobre el seu valencianisme. Els seus inicis lliteraris es poden vincular a les tertulies del Patronat de la Joventut Obrera, d’on sería bibliotecari, i sera en este lloc a on es relacionaria en Esteve Victoria, Caballero o Asins. Colaborarà, com a sindicaliste en Juan Reig Caballero i escriurà en El Pueblo Obrero.

Fundà diverses publicacions de poesia i d’art, entre les quals destaquen la coleccio de “Poetes valencians contemporanis” (1915) i les revistes El vers valencià (1934) i Ribalta (1935). Tambe edità una Historia de l’art valencià en 1957 i diverses biografies d’artistes valencians i encara un poema dramatic titulat Roger de Flor (1926). La seua obra poetica es extensissima, fins a mes de 60 llibres publicats de mes o menys calitat lliteraria. Destacar les seues primeres obres Precs de pau i Llaus lírics de 1915, a l’igual que la seua obra Esta es Valencia, un poemari que s’agrupa baix la trilogia jocfloralesca de patria, fe i amor, un amor que de manera desbordant plasma per la Patria Valenciana i tot lo valencià.

Es autor de Els cavallers de Vinatea1, (1928), un “llibre de prosa valenciana, sugeridor d’amples perspectivas patriòtiques”, definit aixina pel seu prologuiste Ignaci Villalonga i Villalba. Es tracta d’un cant a la personalitat valenciana i a les seues mes plurals manifestacions. En el mateix prolec seguix dient Villalonga “L’inflamat parlament de Bayard el patriota, al peu de la estatua de l’alt Rei Jaume, servix a l’autor per a condensar els seus conceptes sobre la Patria en un sentit predominantment politic i històric,…”2. “El nom de Vinatea segella el llibre, i és aquest nom una vera i oportuna evocacio en aquests temps, per l’alt exemple de valor civil que ens oferix. Sapiam, els valencians, ser dignes de tan noble ascendencia i el respete als nostres drets i la salvaguarda dels nostres interessos será la recompensa”. Tampoc, en este cas, escapa la present obra ad aquells que la tilden de pamflet politic, com tambe ho faran sobre El perill catalá 3, i nomes pel fet de que denuncia i posa en alerta al respecte d’unes concepcions que involucren als valencians en hipotetiques i quimeriques fantasies historiques i culturals.

Bayarri tambe va ser inspirador d’una proposta ortografica per a la llengua valenciana, que podriem qualificar de poc rigorosa, puix encara que proponia que s’escrivira la llengua tal qual es parlava, les solucions ortografiques i en algun cas el lexic que usaria en el seus escrits no estaven suficientment fonamentades i s’apartaven completament de les solucions mes o menys acceptades en el moment. La seua Qartilla valenciana, publicada en 1966, arreplega estes propostes que contaren en poquissims seguidors i que inclus ell apenes les utilisaria en alguna obra, fins a l’ultima etapa de la seua vida en que retorna sobre esta radical proposta. Son conegudes com a “Normes del 22”, ya que fon l’any 1922 quan les redactà, just en el moment en que ocupava la presidencia de la Seccio de Lliteratura de Lo Rat Penat. Tambe es coneixen com a “Cuàqueres” pel predomini del fonema /k/. Estes regles tenien una base exclusivament fonetica i tendien a eliminar les grafies que no sonaven i simplificar les homofones g/j, c/q, s/c o inclus la b/v.

Entre destacades distincions i tituls, descollen el de Mestre en Gai Saber otorgat per Lo Rat Penat i el seu nomenament, en 1948, d’Academic de la Real Academia de Belles Arts de Sant Carles.

Una de les seues obres fonamentals, a la vegada que trascendents per al valencianisme militant es El perill catalá. Valguen les paraules del prologuiste de l’obra, Rafael Raga, per a que os fem una idea del contingut i de la finalitat perseguida pe Bayarri en escrirue’l i publicar-lo en 1931:

“… Es un crit d’angoixa de qui sent prop el perill, de que a pretext d’atres germanors quede minvada la personalitat valenciana.

No vol ser el llibre de Bayarri un crit de combat; no dú enclosa cap hostilitat envers pobles que històricament considerem d’un comú orige; pero sí coral advertiment de que jamay podem entregar la gloria de nostre passat; sols compartirla.

A despit de totes les unitats que s’hajen proclamat, per mes que nostres terres siguen incluídes entre les terres catalanes, estem verament convençuts que sols hi farem vibrar a nostre poble, redimintlo de l’actual apocament, parlantli de: terres valencianes, llengua valenciana, niçaga valenciana. Son problemas d’orde sentimental que deuen comprendre els catalans, renunciant a l’imperialisme que llur explendorós renaiximent contemporani disculpa, pero que may pot ser grat a Valencia; encara que no hi falten intelectuals atrets per la superioritat política de Catalunya i ben avinguts ab aquelles tendencies”4.…

“Surgida nostra nació lliure, ab característiques sustantives de mans del invicte rey Jaume, ab una potenta economía, la més independent entre tots els pobles d’Espanya; aquell explendorós passat i esta força actual son els mijans per a bastir en lo esdevenidor lo nostre Estat. De Catalunya sols cal pendre com a eixemple encoratjador la virtud de la perseverancia.”5

En una proxima colaboracio nos comprometem a acostar al llector al contingut d’este treball, que hauria de ser una obra basica en qualsevol biblioteca valenciana i imprescindible en la d’un valencianiste/ d’una valencianista.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari