Associacio Cardona i Vives

Paco Brines (Poesia)

Per Josep Lluïs García Ferrada

Des de fa una bona cantitat de numeros de RENOU, venim publicant fragments de poesia valenciana, quasi totalment dedicada a la del nostre sigle d’Or. Pensem que s’han donat ya, suficients eixemples de la magnitut d’aquella poesia i d’aquells poetes. Hui, volem començar per donar a conèixer la poesia d’uns atres poetes valencians que constituixen la vanguardia de la poesia espanyola en l’actualitat. La millor poesia espanyola en castellà es de poetes valencians. Per a dur a cap tal decisió, comencem per Paco Brines, aprofitant que la Generalitat l’ha tornat a distinguir en u dels premis que otorga tots els anys el 9 d’Octubre. I, ho farem per un dels poemes del llibre “l’Otony de les roses”, per mig del que li otorgaren el Premi Nacional de Poesia.

Paco Brines es d’Oliva, com Mayans. Va nàixer en 1932. Va fer la seua carrera de dret en Deusto, Valéncia i Salamanca on se va llicenciar. Va ser llector d’espanyol en Oxford. Es considerat u dels poetes mes significatius i punters de la poesia espanyola actual. I, perque a Brines no se li coneix poesia en valencià, la seua llengua, tambe, com la espanyola, li traduïm, lliteralment, en RENOU, un dels poemes que hem seleccionat de “l’Otony de les roses”, llibre dels punters del nostre poeta.

EL PACTO QUE ME QUEDA.

¿Y como devolver a mi vida la luz
de la mañana, las lágrimas nocturnas,
el asombro del mar, los silencios del mirlo,
el tiempo de una tarde inacabable?

¿Y cómo devolver sus diferencias
al dolor y a la dicha,
y ser los dos amados por igual,
pues completan los dos el sabor encendido de la vida.

Cuando la edad es ya desventurada
y es un pétalo el día,
y apenas quedan rosas,
no es posible que el mundo pueda ser recobrado.

Acógete a unos ojos, sólo jóvenes,
y descubre con ellos el mundo que perdiste.
Y que te mire luego, para ser aún el mundo.

EL PACTE QUE ME QUEDA.

¿I com tornar-li a ma vida la llum
del mati, les llagrimes nocturnes,
l’assombro de la mar, els silencis de la merla,
el temps d’una vesprada inacabable?

¿I cóm tornar-li les seues diferencies
al dolor i a la felicitat,
i ser els dos amats per un igual,
puix completen els dos el sabor encès de la vida.

Quan l’edat es ya desventurada
i es un pètal el dia,
i a penes queden roses,
no es possible que el mon puga ser recobrat.

Acullt-te a uns ulls, a soles jovens,
i descobrix en ells el mon que vares pedre.
I que te mire desprès, per a ser encara el mon.

cites

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente
Carreras i Candi