Associacio Cardona i Vives

Trescents anys des de la desfeta d´Almansa

Per Juli Moreno Moreno

En parlar del 25 d’abril de 1707 a molts nos ve a la memoria el fet historic que va supondre la Batalla d’Almansa, i les conseqüencies que va comportar, de manera especial, per als valencians. L’historiografia espanyola, i en particular la valenciana han abordat esta qüestio des de diferents punts de vista i enfocaments, conseqüentment el tractament tambe ha segut molt plural. Enguany, es complix el tercer centenari sobre aquell acontenyiment que supongue un canvi de rumbo en l’historia i tambe un canvi en la dinastia regnant en Espanya.

L´archiduc Carles d´Austria

Molta es la bibliografía que ha tractat este tema, llibres, revistes especialisades, articuls periodistics ..., per la qual cosa tambe en son moltes les conclusions que se’n poden traure sobre les diferents maneres d’analisar este fet historic que comportà una nova situacio. Els posicionaments marquen de bestreta, en moltes ocasions, les causes, els plantejaments i el desenroll dels fets, pero sobre tot les conseqüencies i efectes que se’n deriven de les posteriors actuacions del bando guanyador, de la nova dinastia que ocuparia, des de llavors, el tro d’Espanya.

Eixa part puix es facil de trobar en els llibres d’historia i nomes de la nostra capacitat d’analisis dependra la nostra manera d’abordar i traure conclusions d’aquell fet i els seus efectes. Aci no anem a profundir en el relat historic ni inclus en valorar exhaustivament eixe conflicte internacional que tinguerem la desgracia de patir en primera persona els valencians, i que a mes es delliberara en els llimits geografics del Regne de Valencia; mes be la proposta i voluntat d’esta aportacio es fer alguna reflexio sobre lo ocorregut i especialment quines conseqüencies comportà per als valencians i per al Regne de Valencia.

Retrato de Felip V, cap per avall,
en el museu de l´Almodí en Xavia

Des d’un primer moment lo que va supondre fon una confrontacio belica i una divisio de la societat valenciana, al prendre part una faccio per l’archiduc Carles d’Austria i una atra per l’atre pretenent al tro espanyol, el borbo Felip d’Anjou. Eixa guerra, que es converti en practicament civil en el cas valencià, la patirem i cada bando optà per posicionar-se en funcio dels seus interessos, de mantindre uns privilegis o inclus per mantindre un model d’estat.

Al cap i a la fi, els ultims austries no es que hagueren tingut una especial sensibilitat pels regnes que governaven i els valencians no forem excepcio (cal recordar entre atres actituts la de Felip IV i el seu “balido” el Comte-Duc d’Olivares clarissima en la seua famosa sentencia: “Con los catalanes, haré lo que ellos quieran, con los aragoneses lo que pueda y con los valencianos lo que yo quiera”). Des de feya segles es reunien les Corts valencianes molt esporadicament, practicament ho feren per a reconeixer a cada nou monarca. Per contra ben pocs d’estos reis, que ya es sentien i actuaven com a reis d’Espanya, s’enrecordaven de complir en aquella clausula foral que els obligava a jurar els Furs –el codic llegislatiu valencià- i que comportava conseqüentment el reconeiximent de fidelitat per part dels habitants del Regne de Valencia.

L’estructura heretada des de la monarquia fernandina (Ferran el Catolic) en el s.XV havia posat en mans d’un virrei la governabilitat del Regne, i les seues estructures socials i economiques s’havien anat, a poc a poc, castellanisant. No es pot oblidar que aço tambe havia segut, entre unes atres causes, motiu d’agravis de les classes nobles i mes poderoses de la societat valenciana que havien motivat alguns greus conflictes en el segle XVI: les guerres de les Germanies. Estos enfrontamentes, a banda d’importants components socio-economics ne tenien tambe de socioculturals i de deteccio del poder.

Molts maulets, aixina han passat a l’Historia els defensors del pretenent austracista, que lluitaren per la seua causa i arribaren a proclamar-lo i reconeixer-lo com a rei, Carles III, confiaven en que l’Archiduc respectara les institucions valencianes i inclus el model politic organisatiu. Es veya un continuisme que quedava plasmat en les manifestacions de respectar les lleis (els Furs), els privilegis i les particularitats del Regne de Valencia. Lo cert es que precisament eixes no eren les idees imperants en Europa a on l’absolutisme anava imponent-se i creixent i les monarquies cada vegada estaven mes reforçades i concentraven mes poder en les seues mans. El model sense dubte era França, paladi del centralisme governamental i administratiu.

Este model d’Estat, que reconeixia el poder absolut del rei, no era ni de llunt el que havien tingut durant segles els valencians, d’ahi que molts depositaren la confiança en qui podria representar un model de continuïtat.

La lluita, l’enfrontament belic que es resolgue en la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) fon una pugna entre les potencies europees, mes que entre la manera de concebre i eixercir el govern o l’administracio d’un territori concret. Espanya fon l’escenari, els contendients reals foren França i Austria, pero sobre tot foren França i Anglaterra i es disputaven l’hegemonia europea. La victoria dels francesos i, en este cas, dels partidaris de la nova dinastia –tambe els diferents regnes espanyols havien pres posicio- supongue el reconeiximent del model frances d’estat i un cert respecte als models particulars dels territoris que, incondicionalment, havien recolzat a Felip d’Anjou. Per contra supongue l’imposicio sobre els territoris que no l’havien recolzat de models extranys de govern i que conduien a l’uniformisacio, per a la qual cosa no es dubtà en recorrer a la persecucio, a l’humiliacio, quan no a l’exterminacio –no oblidem el passage tan cruel que sofri la ciutat de Xativa, la qual fon cremada (socarrada) i inclus li fon canviat el nom pel de San Felipe-. La represalia contra el Regne fon general, i, a pesar d’estar la societat valenciana dividida i un sector haver pres part i haver recolzat al borbo (els botiflers) en res s’esmortiren les decisions adoptades, les quals prengueren cos llegislatiu en la promulgacio del Real Decreto del Casón del Buen Retiro, de 29 de juny de 1707, un decret uniformisador pel qual s’abolien els Furs i tambe es prohibi l’us de la llengua valenciana en tota l’Administracio, i tot “por justo derecho de conquista”.

En el sentir porpular encara està present està humiliacio borbonica i es conegut i usat en tot el Regne eixa sentencia que, en casos d’adversitat, es fa i es deixa sentir puix “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.

Es enguany un any perfecte per a fer memoria historica i per a reflexionar sobre el tractament, que des de sempre, el centralisme ha tingut front a la diversitat i front a l’idiosincracia del nostre poble. Son trescents anys de models educatius excluyents, de prohibicions expresses, de soterrament d’una personalitat que es sent minada, perseguida i habilment ridiculisada, i lo que mes dol, en la complaença d’una important faccio de la propia societat valenciana, eixa que integra a molts dirigents i inlcus a molts intelectuals. En el nostre compromis queda superar definitivament aquella amarga derrota i exigir els nostres drets ciutadants, el respecte per les nostres manifestacions socials i culturals, usar la llengua valenciana com a normal vehicul de comunicacio i com a senya inconfonible del nostre ser com a poble…, la solidaritat d’atres pobles i nacionalitats en la nostra. I estes exigencies les haurem de fer des de la serenitat de saber-nos que formem part d’un bagage historic i cultural que tambe ha sumat i conta en el conjunt de l’humanitat. No fer-ho aixina, i deixar que lo propi i genuï es diluixca no sera mes que fer un atentat contra la pluralitat que conforma el colectiu huma i una traïcio a la nostra condicio de valencians.