Josep Mª Bayarri i "El perill català". Part II

En el passat numero de Renou es publicava l’articul sobre Josep Maria Bayarri, una breu biografia i alguns apunts sobre el seu pensament. Tal i com alli ya s’alvançava deixavem per a una atra ocasio, la present, parlar d’una de les seues obres cabdals, especialment per la valentia en que aborda un tema tan preocupant a principis del passat segle com ho es en l’actualitat. Precisament eixa actualitat es la que motiva fer una obligada resenya de El perill catalá (1), un ensaig que l’autor feu public en 1931, del qual recomanem la seua llectura per poder contrastar els seus plantejaments pero sobre tot la seua possible vigencia.

Josep Mª Bayarri

El perill catalá es publica en un moment en el qual el valencianisme es mostra totalment actiu, pero a on ya existix una bicefalia declarada entre els propancatalanistes –assimilistes unitaristes- i els que perseguixen un valencianisme, producte d’arrelats sentiments patris i d’autoctonistes postures respecte dels icons que podien ser base en les seus actuacions immediates o en les seues aspiracions de futur. Rafel Raga, en prologar este llibre diu:

“… Es un crit d’angoixa de qui sent prop el perill, de que a pretext d’atres germanors quede minvada la personalitat valenciana.
No vol ser el llibre de Bayarri un crit de combat; [...] pero sí coral advertiment de que jamay podem entregar la gloria de nostre passat; sols compartirla”(2).
…
“Surgida nostra nació lliure, ab característiques sustantives de mans del invicte rey Jaume, ab una potenta economía, la més independent entre tots els pobles d’Espanya; aquell explendorós passat i esta força actual son els mijans per a bastir en lo esdevenidor lo nostre Estat. De Catalunya sols cal pendre com a eixemple encoratjador la virtud de la perseverancia.”(3)

L’autor estructura l’obra en tres parts que es prenen de la mateixa Taula del llibre:

I Pròlec. - En el nom d’una viva fraternitat. - Nostra Patria Valenciana. - La estimada nacionalitat catalana. - Nostre dilecte amor de Catalunya. – La provada conjunció d’amors i d’acció.

II Pero nostra valencianitat. –La escueta independencia. – La certitud del perill. – Qué, quan, aón, com, qui, quant.

III L’amable impugnació. – La viva impugnacio. –Doctrina. – Historia.- Tradició. –Economía. –Huí, demá. –Missió. –Esperança. –Arenga. – Final

Estes premises enunciades a manera de capituls, despres totes no es corresponen exactament en general en els encapçalaments de les diferents parts de l’escrit, que s’agrupa al voltant de:

Nostra fraternitat; El Perill; La certitut del perill; De catalans; Actes i paraules; Tambe els valencians; L’amable impugnacio: La viva impugnació: La impugnació per l’idioma; Ahir, huí, demá; i Matriarcat de Valencia.

Portada del libre "El perill català"

En realitat en l’obra es poden distinguir tres parts clarament diferenciades, que venen a correspondre’s en:

A.- “Nostra fraternitat”. Es una declaracio de respecte i voler cap a Catalunya i els catalans. Considera mes que justificat que treballen i lluiten pels seus ideals i pel seu reconeiximent nacional, es mes, arriba a parlar d’un caminar en paralel i de l’influencia que el moviment catalaniste ha tingut en el renaixer valencianiste actual.

Si be supon la justificacio de l’obra, en ella ya fa la primera crida a “la sustantivitat de nostre Poble valencià”.

B.- La segona part inclouria els apartats que titula “El Perill”, “La certitud del perill”, “De catalans”, “Actes i paraules” i conclouria en “També els valencians”.

Definix en qué consistix el perill: “El perill, que diem catalá, per a nostra Valencia consitix, ya ho havem insinuat, en creure i propalar que Valencia, l’antic reine, la nosta Patria és catalana, que Valencia, per sí, no té personalitat nacional; que la patria dels valencians és diu Catalunya; que els valencians som catalans de Valencia; que la nostra personalitat, per tant, nacional, que la nacionalitat del valencians és catalana; que la nostra historia valenciana i la nostra cultura i el nostre territori i la nostra tradició, formen part i estan implicites en una entitat nacional superior que’s diu la gran Catalunya”(4).

Denuncia els atacs de destacades personalitats en este sentit, i si be no arriba a entendre els que procedixen de catalans, menys encara ho pot comprendre dels procedents de “valencians” –catalanisats i catalaneros- que se pleguen de manera incondicional ad estos arguments.

Incorpora documentacio i cites de mensages anexionistes i prounitaristes, d’uniformisacio entre Valencia i Catalunya, la majoria insertats en publicacions catalanes i catalanistes.

En “Tambe els valencians”, es possiblement l’apartat en que mes sentiments d’abatiment i de contradiccio assalten a Bayarri, es troba desorientat davant de lo que considera injustificable, el colaboracionisme de “valencians” en un proyecte que nega la nacionalitat valenciana. “Ausaes que nostre esperit sagna en aplegar a esta part d’exhumar i considerar paraules i escrits de valencians que no han sabut refusar les sugerencies pancatalanistes i encara gosen publicarles en un malentés sentit de patria. Havem de véncer la natural repugnancia i reseguir el camí mamprés i traçat previament per a, en son terme espandir aquell nostre sentiment d‘orgull valencianesc i recolsats en el poble encara sá, perennement sá i iliteraturisat, franc i viril, fer el colofó del patriotisme valenciá ven viu, sempre viu, estroncant la morbosa bifurcació que s’intenta”(5).

C. La tercera part es una aportacio irrefutable de proves que demostren que els dos pobles, el catala i el valencià, han caminant en moltes ocasions paralelament, pero ho han fet des de la personalitat propia de cadascun d’ells, a l’igual que han hagut moments de l’historia en que han pres posicions encontrades, simplement en just juï de defendre els propis interessos. De l’amable impugnacio, passa a la viva impugnacio i reclama el dret de qualsevol poble a ser-ho, sense interferencies ni concessions. Aporta mes i mes proves de la consciencia nacional i idiomatica dels valencians a lo llarc dels segles i conclou en el capitul que titula “Ahir, huí, demá”.

A la fi i com a colofo de l’obra fa una glossa, un cant a Valencia en el “Matriarcat de Valencia”, per a acabar en un “Vixca Valencia, doblement lliure”.

A ben poc que s’estiga introduit i compromes en el conreu de la llengua i la cultura valencianes, res de lo abans dint resultarà estrany. Lo que si que ho es i ho seguirà sent es l’entreguisme dels sucursalistes, d’eixos que hui discipuls de manipuladors i falsejadors de l’historia, seguixen minant a la franca societat valenciana -poble encara sá, perennement sá, diu Bayarri- i en enlluernadors proyectes la volen privar d’un dret fonamental, ser poble lliure; com aquell que el Benigne (Alfons II de Valencia) nos considerava, qualitat de la qual alardejà i no dubtà en remarcar-li-la a la seua esposa Maria de Castella, davant les justes exigencies de Vinatea de mantindre integre el Regne i respectar els Furs.

¿Nos falten Vinatees o Bayarris o nomes sobren els propagandistes i sucursalistes catalaneros que van venent “mons feliços” i unitats inexistents?

Encorajant a la llectura d’este interessant ensaig finalisem esta colaboracio repetint les paraules en les quals Bayarri conclou El perill catalá i les fem nostres:

“I ara ratificació, impugnació i norma, clogam estes planes, necessariament així:

Vixca Catalunya lliure!

Vixca Valencia, doblement lliure!”.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari