Entrevista a D. Juli Moreno Moreno

Juli Moreno i Moreno, es natural de Montroy, una chicoteta poblacio de la Ribera Alta. Ad ell li agrada que facen sempre referencia a la seua comarca natural la Vall dels Alcalans, en la que manté vinculacio, encara que habitualment residix en la ciutat de Valencia. Es un enamorat de les terres valencianes i especialment de les comarques i les gents de Castello.

Juli Moreno

Treballa en l’administracio autonomica en un programa europeu, encara que la seua vocacio fon la docencia i durant mes d’una decada es dedicà a l’ensenyança. Entra en el valencianisme a la fi dels anys 70 del passat segle i ocupà diferents carrecs directius en Lo Rat Penat i en atres organisacions de similar ambit. Actualment es president del Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana, associacio cultural que edita mensualment el Rogle, una publicacio que es pot consultar, i baixar, en la web de la Cardona Vives.

P.- ¿Cóm conectà i entrà en el valencianisme?

R.- Es una historia que queda ya un poc lluntana. En realitat ser valencianiste considere que es primer que no res un sentiment i tambe una filosofia de com afrontar la vida, que si be te molt d’autodidacta tambe es cert que l’he anat conformant a traves de l’informacio i la formacio, situacio i condicio per la qual de segur hauran passat moltes atres persones. Si en este sentit haguera de posar una data que me feu despertar ad este mon hauria de ser alla pel 1974, quan estudiava Sext de Bachillerat. En aquell curs i en l’assignatura de Literatura española, en referir-se a unes atres obres lliteraries no escrites en castella, comprovi que Rosalia de Castro, de Galicia, era una de les maximes representants de la lliteratura gallega i que, pel contrari, Ausias March o Joanot Martorell, valencians de Gandia, ho eren i, a mes del Segle d’Or, de la lliteratura catalana. Alguna cosa en el meu cervell em dia que allo no quadrava i ahi va ser a on vaig descobrir, per primera vegada, que els llibres no sempre arrepleguen tota la veritat.

Aço feu que em rebelara i que començara a interessar-me per la mes diversa tematica valenciana buscant la meua propia informacio. Despres, i ya fent Magisteri, un familiar lluntà me parlà de Lo Rat Penat i dels seus cursos i me deixà, alhora que vaig llegir, La llengua dels valencians de M. Sanchis Guarner. En eixe ensaig tambe vaig trobar molts caps solts. El restant fon intuicio i tambe compromis que es tradui en buscar obres escrites en llengua valenciana com ara En defensa de la llengua valenciana de Miquel Adlert, que supongue el gran pilar per a sostrindre l’autoctonisme sociocultural en el que creia. Vingue posteriorment l’aparicio de la revista Murta, de l’associacio “Valencia 2000”, del GAV i de les puntuals cites dominicals del Parterre, tot lo qual contribui i me va permetre coneixer persones, trobar publicacions i sobre tot per a comprovar que les falsetats, que alguns llibres predicaven, eren contestades per molta gent culta i preparada. Tambe vaig ser conscient que hi havia alguna cosa mes que compartir: un sentiment de pertanyença i d’independencia cultural, i que en determinats cenaculs, especialment de l’Universitat valenciana, tot aço començava a negar-se.

L’assistencia presencial a les classes dels Cursos de Lo Rat Penat m’ajudà a solidificar l’us correcte de la llengua valenciana i possibilità que iniciara la meua colaboracio en eixa entitat, la qual s’allargà mes de 25 anys.

P.- Efectivament, vosté que ha estat a lo llarc de molts anys com a Secretari de Lo Rat Penat i ara és President d’una associació, ¿qué nos pot comentar d’estes diferents etapes?

R.- Qualsevol comparacio resultaria poc menys que inoportuna, entenga’s este terme en el sentit que en realitat son i comporten situacions i circumstancies molt diferents. Cada carrec implica unes responsabilitats i no sería massa llogic voler, a través d’una persona, relacionar una institucio cultural com es Lo Rat Penat i la nostra modesta associacio de recent constitucio. He dit modesta lo que no lleva per a que els objectius siguen ambiciosos, encara que els mijos i recursos, infinitament menors, abismalment menors que la decana de les entitats valencianistes.

Juli recebix el premi
a la Millor Obra Lliteraria
en Llengua Valenciana

Sí que es cert que pot hi haure un punt d’encontre o, millor, mes d’un entre les dos associacions, ya que el Rogle sorgi de persones que es formaren en les aules de Lo Rat Penat i, per una atra banda la nostra associacio practíca la democracia en les seues decisions, l’altruisme en les seues tasques, suma aportacions, valora propostes i treballa per la cultura valenciana, de manera molt similar a les formes que vaig coneixer i practicar mentres estigui de secretari general en Lo Rat Penat. Alli vaig dedicar gratament i en gran ilusio molt de la meua vida personal durant mes de 25 anys, i ho vaig fer perque estava convençut de treballar en una associacio que estava per damunt de la tutela politica i en la qual la pluralitat era un signe palpable. Les circumstancies canviaren i hagui de renunciar al meu carrec i responsabilitats.

La presidencia del Rogle es una circumstancia i crec que un reconeiximent dels meus companyers d’associacio. He de dir que implica responsabilitats pero, sobre tot, ser creatiu i ser imaginatiu, tant com els membres que l’integren, puix els nostres recursos, i per tant possibilitats d’actuacio, ni de llunt son els d’una, com ya he dit, institucio senyera del valencianisme.

P.- Voste manté una clara vinculacio en la Cardona Vives, me permet algunes preguntes al voltant d’eixa relacio. Primer que res, ¿qué pensa d’esta associacio?

R.- La Cardona Vives, la considere una entitat solida i puntera del valencianisme en les comarques valencianes del nort i absolutament lligada a la ciutat de Castello. Aço no es cap afalac, se mes be, per la meua vinculacio a l’entitat i a molts dels seus dirigents, que no es facil obrir cami en un sembrat de pancatalanisme fonamentalista, com tampoc es facil treballar per desmitificar un interessat i artificial enfrontament entre Castello-Valencia/ Valencia-Castello. Considere que s’han anat cobrint objectius, pero que hi ha molta tasca per fer i la Cardona, la seua Junta, estan ahi, buscant mes i mes presencia social, creant vinculs, mimant aspectes formatius, difonent informacio i creant opinio... i tot en un talant sere, obert, dialogant i, com no, ferm en aquells principis que sustenten la pertanyença a una colectivitat en idiosincrasia, llengua, cultura i signes identitaris propis. Per a mi la Cardona Vives es el far que guia i allumena, com les gayates, les terres castelloneres.

P.- ¿En qué es concreta eixa colaboracio de la que nos parla?

R.- Com dia, efectivament, la vinculacio en la Cardona ya ve d’anys i hem sent un colaborador d’esta associacio. En este sentit hi ha una responsabilitat que casi se m’otorgà i que accepti en satisfaccio i en entusiasme, el de preparar cada any un curs de formacio, i ya en van mes de deu. L’experiencia per a mi ha segut enriquidora, perque l’activitat mai ha pretes ser unidireccional i l’ambient ha superat en creixens la relacio que es pot establir entre professor i alumnes, generant llaços d’amistat. No puc deixar d’agrair l’oferiment d’un espai en la revista Renou, en el que procure estar a l’altura d’una publicacio que, sense necessitat de comparar, es un alt referent en el moviment valencianiste. Tampoc oblide, mes be recorde i anyore, alguna eixida per eixes comarques castelloneres, tan autentiques i a la vegada tan representatives de lo valencià.

P.- Tingue l’oportunitat de coneixer a D. José Maria Guinot, ¿que nos pot dir sobre el nostre fundador ?

R.- De don José María Guinot, no puc mes que emocionar-me quan parle d’ell, perque en ell vaig arribar a coneixer a la persona entranyable, al mestre pacient i receptiu, a l’investigador, al sabi humil, a l’humaniste i en definitiva a una personalitat en principis, i en fonaments que, en actuacions meditades i fermes, resulatava un referent. Ell, possiblement per ser sacerdot, orientava i exponia molt clarament les seues idees i opinions. Es reduit l’espai per a lo molt que es queda per dir, encara que en este i en algun atre foro he volcat lo que pensava d’ell i quina era la meua consideracio, per aixo nomes afegir ara que tingui l’honor de coneixer-lo i de militar en companyia seua en el valencianisme llingüistic i cultural. Per a mi seguix sent un referent, un lluitador que buscava la veritat i lo que es de justicia, aço es que els valencians de qualsevol confi del nostre païs poguerem sentir-nos, ser i actuar com a tals, sense tuteles ni subordinacions.

P.- Una pregunta que pot resultar compromesa: ¿Que pensa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

R.- La resposta podria ser breu, considere que es tracta d’un organisme al servici de la politica creat pel “Partido Popular de la CV”, en la complicitat del PSOE, per a buscar una eixida a la seua incapacitat d’afrontar un problema: la denuncia i l’arraconament del pancatalanisme cultural instalat en les mes altes esferes culturals (i administratives) valencianes. De totes les maneres, el propi nom ho diu tot d’eixe organisme. ¿Que podem pensar de qui s’avergonyix de manifestar de quina llengua vol ser referent i model, a mes de navegar per la secular cultura i llengua valencianes, aixo sí, a base de molts circumloquis, per a fer-les sucursalites de les catalanes?

Juli en una entrevista
al pare Guinot

Preferiria no dedicar mes espai ad este organisme, puix de lo contari voste hauria de renunciar a fer-me mes preguntes, ya que en si mateixa considere que tant el proces, com el corpus que conforma esta academia i les finalitats ultimes que amaga donarien per a un tesis.

Si que voldria afegir que trobem tantes diferencies respecte d’unes atres institucions similars, creades per a velar per les llengües en les que son competents, que podem comprovar que es un abisme lo que l’allunten d’eixes institucions academiques, i que esta “academia”, desubstanciada pel seu marcat caracter politic, fa que qualsevol actuacio que mamprenga quede ensombrida per eixe servilisme.

P.- ¿Cóm valora la situació del moviment associatiu valencianiste? i ¿la del valencianisme en general?

R.- Voldria ser positiu pero, si soc realiste en la resposta, considere que el valencianisme es un “moviment” desestructurat i sense un perspectiva d’actuacio clara perque no hi ha uns objectius ben definits i per que en ell (en eixe moviment) confluixen maneres i interessos molt diversos. Crec que el valencianisme ha perdut moltes i bones oportunitats. La majoria dels seus dirigents no han estat al nivell de les demandes de la societat ni tampoc han participat de lo que en la societat ocorria i, encara que les associacions han fet una gran labor, la politica de les seues actuacions i accions no ha segut l’adequada. Calia, i cal, educar i instruir en el valencianisme, pero tambe actualment es fa precis definir o redefinir este terme que alguns han anat buidat de contingut fins a reduir-lo a qüestions de noms i de colors. L’identitat es mes que una bandera, un himne i un nom, es aixo pero es molt mes, per la qual cosa es important i es fa necessari dotar al valencianisme d’uns continguts que sobrepassen lo circumstancial, lo anecdotic i el folclorisme vanal.

El valencianisme ha de superar moltes de les situacions i actituts que el feren aflorar en la decada dels anys 70 del passat segle i començar a construir en positiu, treballant continguts i buscant maneres per a que cale un mensage clar en una societat cada vegada mes multicultural, mes atomisada i mes despersonalisada. Es fa precis que es faça sentir com una sola veu, que hi haja una clara llinia d’actuacio, aço es que estiga determinat per una estrategia de consens, sorgida de moltes opinions i de molts peons –moltes associacions-; es fa a la vegada precisa la generositat entre tots. Sols aixina es podra fer que cale un mensage que, al meu entendre, ha de convergir en que Valencia es innegociable i que Valencia no es Espanya, mes be Espanya es entre moltes atres coses Valencia.

Hui no reconeixer una divisio en el “valenciansime cultural” i inclus tambe entre el politic sería negar-nos a acceptar una evidencia. Ara be afirmar que eixa divisio es fruit de la casualitat sería no tindre en conte als sicaris de la politica que, estrategicament, s’han apoltronat en moltes entitats culturals i civiques, que haurien de ser motor i referents, i ho han fet per a neutralisar-les i neutralisar un valencianisme emergent que anava consolidant-se i que podria haver complicat les accions dels partits espanyols, especialment la del “Partido Popular de la CV”, que ha jugat, utilisant-los (ad eixos dirigents, a l’igual que als simbols i noms) en temes fonamentals per a la significacio identitaria dels valencians.

Entenc que estem en un moment en que es fa precis un revisionisme i que aço sería possible abordar-ho en bona voluntat i sempre que hi haguera una capitalisacio per part d’alguna personalitat respectable i respectada en este moviment.

P.- Si poguera somiar despert ¿Quína sería la seua ilusió?

R.- Esta es una pregunta dificil, pero te sort i obtindra resposta, perque si recorde algun somi es perque l’he concebut despert. Tal volta el somi que mes m’agradaria es vore treballar colze en colze a totes aquelles institucions, entitats i associacions que es declaren valencianistes i fer-ho en un proyecte comu. I, per supost m’agradaria que les generacions futures pogueren seguir sent valencianes i viure en una societat desacomplexada. Crec que a la nostra societat no li ha de valdre una Espanya insolidaria ni una Catalunya absorcionista, com tampoc li val unicament la denuncia dels atropells o les injusticies, i si buscar solucions i posar remei a les injusticies, a les falacies, a les falsetats. Nomes d’esta manera entenc que podrem transmetre una Valencia lliure i despreocupada del seu RH, perque eixa maniatica preocupacio no es propia mes que d’una societat malalta i no d’aquella que fon model i enveja en la Baixa Edat Mija i en el Renaiximent.

P.- I ya per acabar, ¿quín recòrt guarda en especial carinyo de la seua activitat valencianista?

R.- Primer que no res indicar que confie en anar acumulant mes recòrts, pero si he de parlar del passat, indicar que no hi ha un recòrt, crec que sería minimisar un ample recorregut i, en tota seguritat, sería poc just si me decantara per alguns fets, algunes persones o situacions concretes; preferixc alguna cosa d’estes deixar-la per a l’intimitat. Si que he de dir que n’he tingut moltes de satisfaccions. Pero si n’hi ha alguna que mereix ser destacada es la quantitat de persones que he pogut tractar i coneixer i, mes encara, les relacions d’amistat, de fonda amistat sorgida entre moltes d’elles que, a la fi, es convertiren a mes en part d’un equip que treballarem en corage i entrega per fer realitat diferents proyectes, gran part dels quals han donat molts i bons fruits i, conseqüentment, satisfaccions personals.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari