Recialles d´ahir, espurnes que ballen

A on ha hagut foc o be queden cendres o encara, si allumenen brasses i bufes, les espurnes te ballen. Eixes són les recialles d’un temps que passà –i ben passat està- pero que cal recordar-lo, per a no caure en els mateixos pecats. De tots: dels de dalt i dels de baix. Com dels grans i també dels menuts. De pobres i rics, ya que el risc del rencor, de l’enveja i de la venjança mai acaba. O desapareix. Sols s’amaga. Per a enganyar a la pau que tant se proclama.

Anys de fam. Recorts
de la postguerra

La pau, per aquells dies dels anys 40 era un desig i no una realitat, no me cansaré de repetir-ho, tampoc, puix les presons estaven reblides. Com pel cap, polls i pel cor, ferides. Faltava guanyar-li la partida a la misèria, a la fam que s’hi havia acarrasada per tota Espanya. Els chiquets lo mateix jugaven en bales que organisavenn processons al seu aire, mataven parotets per les badines o feyen harca pel carrer, trencant cristals de finestres o balcons… i corrien per a que les ames de casa no saberen quí tenia que pagar-los. Pero això sí, un bon dia el camp bèlic s’emmudí. I corrent calia plantar l’atre camp, i posar-se més que sempre i de valent a treballar. Per a borrar mals recorts. Per a poder menjar. Res d’açò sonava a nou als valencians. Perque els treballadors de la terra ho fan després de tindre passades inundacions, pantanades, pedregades, sequees, incomprensions polítiques. Menys mal que la vida s’anima com un chiquet i en cada jove i vell un planter de noves ilusions venia a omplir poquet a poquet l’andana de cada família que ya no tenia ni creïlles ni cebes ni tomaques ni melons. El dol de la guerra, el negre del recort s’anà oblidant al vore el vert esperança sembrat en el camp pels horts i en cada corral. Per això se capficaven i molt de matí al solc abans de despertar el sol. O entraven a la mar per a peixcar o, a voltes, prenien el llarc per vore si trobaven en atres països un futur millor. I oblidar, perque és més sà l’oblit del mal que nadar per l’ombra i submergir-se en el fondo del rencor.

I, mentres tant, s’obriren les escoles. Allí acodiem els menuts, més a la força que contents i nos rebien els mestres qui, hi havia dies, que, sense llibres, pareixia que no sabien qué fer, si escriure en la pissarra, fer-nos copiar dictats, o resoldre sumes, restes i multiplicacions i deixaven per als més majors les divisions i la prova del nou. Aixina que tots els dies, desprès de cantar el “cara al sol” devant la bandera del pati, entravem a les classes i, al moment, ne tenies a mija classe ya cara la paret, els braços en creu o chuplant-se els dits ya coents per no voler callar que era lo que el mestre demanava, primer, en correcta rogativa i pronte pronte se li acabava la paciència i escomençava a repartir galletes.

En la postguerra, qualsevol mannifestacio
publica anava acompanyada d´ademans
politics del moviment

Els chiquets temiem als mestres més que els gitanos a la guardia civil. Perque els gitanos enganyaven més d’una volta a la Benemèrita per les moltes paraules que tenien, pero els menuts no podiem ni obrir la boca per a excusar-nos. Quan te tocava la negra –la vara o la mà del mestre- hi havia que resignar-se i dir com a contrició “yo, ya no ho faré més”. El cas és que moltíssimes voltes ni sabies qué és lo que no tenies que fer. No podies dir “ha segut aquell”, perque l’acusació encara estava pijor castigada que la mala acció. Aixina que u deixava que passara la tronada de carchots i tornava a casa i ni ho comentava per por al pare que dia, repetia i volia que se respectara al mestre per ser un ser superior. (També açò, pareix que haja canviat un poc.) Pero el cas és que entre unes coses i atres els chiquets aquells se feren forts. Els que anaven a escola i els que se quedaven obligats a mimar els horts. L’ofici del llaurador era molt estimat. A lo manco tenia segur qué menjar. Si plantava tenia possibilitat de collir. Els atres, no.

Temps era de saquets, sacs i saques. Uns per a guardar el pa, atres, els rossegons, com feya el pobret que pregava l’almoina a la porta del carrer. Li donaves un tros de pa i el besava. Després, el guardava en el saquet. Hui, ya no demanen ni el pa ni les postres. Adés, un raïmet, una tallà de meló, un gotet de vi eren ben rebuts pel pobret. I no digam un plat d’arròs. Es quan sentant-se el rastell i se’l menjava en un dir Jesús. Deixava el plat net i per l’agraïment te contestava: “Déu li ho pague”. Ara, com dic i saben vostés, pareix que demanen per entreteniment o pel vici tant jòvens com vells. Tot canvia; fins els comportaments dels miserables de carrer.

Els saquets, com ans he dit, s’usaven molt. Tot lo món ne portava. Per anar a l’escola, a la fàbrica, al taller. En ell guardava la caçola, l’entrepà, l’almorzar o el sopar i en ell, també camí de casa, a voltes, al passar per un camp, espigolava cacaus, creïlles, fesols o cigrons, i l’ama se posava contenta al rebre lo que no s’esperava. Clar que tot açò passava si no te parava el guarda rural i te feya deixar l’espigolada o te multava. Saquets que ompliem d’olives, d’armeles, de granotes, de llicsons per al bollit, tot bo per a pegar mòs i la mare ho agraïa en un somriure capciós. Si en ell posaven albercocs verts, ciruelos o figues, mai aplegaven tots a casa. Com provar els fruits ans que l’amo era també una costum de chiquets… valents. Perque qui s’arrisca és el que “pixca”, no tenien que ser els atres, els poriques, els guanyadors.

Res es perdia. Tot s’aprofitava. Els socons del tabaco per al foc, com les corfes d’armela, com els pinyols de les olives, com la cendra per a fer lleixiu o les pells de conill que se venien o el cabell del rodet de la dona que el venia per a tindre agulles o algun que atre canonet. Draps vells, papers, diaris… s’arreplegaven més que ara que tenen pels pobles i ciutats els seus atifells per a guardar. Com se guardaven les botelles per a la conserva de tomates, els pots per a fabricar foguers o els poals vells per a tindre’ls com a cociets… Tot es reciclava. Per eixemple d’un cartell es feya un cachirulo i d’unes savates velles podies tindre tacó per a jugar als billets i la pell per a fer, en una forqueta i dos gomes un tirador i matar pardalets.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari