La batalla d´Almansa. Part 3ª

L’artilleria borbònica va castigar seriosament als aliats, sobre tot a la cavalleria de l’esquerra. Galway manà a esta cavallería atacar a les baterías de la dreta borbònica; pero quan els dragons anglesos pujaven el tossal del Molizón (llavors, San Cristóbal), es topetaren en la cavallería espanyola, que els va rebujar. Esta cavalleria, entusiasmada, atacà la llínia aliada, la qual contraatacà, derrotant als agressors i forçant-los a retirar-se. De nou, els espanyols es referen, reforçats, i tornaren a atacar als britànics, els qual de nou conseguirán rebujar-los.

El duc de Berwick

Els dos centres s’acostaven , disparant-se. A les tres i mija, el centre borbònic es llançà cap a davant, pero uns regiments s’avançaren. Els infants holandessos i anglessos aguantaren el colp i contraatacaren vigorosament, fent retrocedir als franco-espanyols del centre de l’infanteria cap a Almansa. Pero els extrems de la llínia ressistiren, i llavors la segona llínia de Berwick reaccionà, i detingueren la penetració aliada. A les quatre de la vesprada, la lluita era ferma.

L’ala dreta dels aliats va atacar a l’esquerra de Berwick en cavalleria portuguesa, la qual fon rebujada per la cavalleria franco-espanyola; llavors, esta contraatacà, pero fon rebujada al seu torn pel foc dels fusells de l’infanteria. A les 4 de la vesprada, Das Minas manà un nou asalt, pero flanquejant a l´enemic per la dreta. En el seu desplegament, es va crear un clavill en la llínia aliada, que fon aprofitat per mariscal borbònic Mahoni per a atacar, al crit de “Viva la Casa de Austria”. Creguent-los amics, els aliats no els dispararen, pero en arribar a la segona llínia, els portuguessos feren foc viu, i llavors els borbònics es retiraren.

En l’esquerra dels aliats, les llínies britàniques i holandeses es referen en el Molizón, des d’a on Galway observava la batalla. Els dragons, recolzats per infantería, intentaren novament prendre el tossal, i topetaren en la cavalleria espanyola que estava refent-se a l´atre costat. El seu comandant, el duc de Populi, manà retirar-se a la primera llínia cap a la segona. Berwick va descobrir l’avanç dels anglessos, i es va reunir en D’Asfeld, ordenant-li que moguera a la Brigada de Maine cap a la dreta per a reforçar a Populi, de manera que atacara el flanc de l’avanç britànic, i aixina forçar a l’infanteria intercalada a abandonar a la cavalleria i protegir el seu costat. Este moviment va decidir la batalla, puix va paralisar l’ofensiva de Galway i es va reconstruir la llínia de batalla borbònica. Eren sobre les quatre quan Berwick va prendre esta decisió, mentres l’infanteria borbònica retrocedia en el centre, i els portuguessos pressionaven en l’esquerra. Recolçada per la brigada de Maine, la cavalleria espanyola de Populi va derrotar a la britànica, caiguent ferit i pressoner el propi Galway, encara que els anglessos el rescataren i el retiraren del camp de batalla, prenint el comandament Lord Tyrawley. La cavalleria britànica va decidir retirar-se, i l’ala esquerra aliada es va desfer ràpidament.

Llavors, Berwick feu intervindre la seua reserva, reforçant l’infanteria del centre i atacant en la cavalleria de Mahoni i Cereceda als holandessos, en una lluita terrible. Desfets els holandessos, la cavalleria carregà contra la dreta del centre aliat, obrint un clavill entre els holandessos i els portuguessos. Mahoni llavors va atacar la segona llínia portuguessa, caiguent-les per la retaguardia.

El centre borbònic presentava una forma d’arc, en el centre acostant-se a Almansa, degut a la pressió dels infants holandessos i britànics. Llavors, els regiments francoespanyols situats en l’extrem esquerre i dret de la llínia giraren per a donar la cara als atacants, i començaren a disparar. La segona llínia francoespanyola estava reaccionant, i además destrossada l’ala esquerra dels aliats, la dreta de Berwick, en conte d’eixir en persecució dels vençuts, va girar cap al nort per a caure damunt del centre aliat. Tota l’infanteria aliada es va vore llavors atacada pel front i per un flanc, i en perill de quedar envoltada. Aixó va decidir al general Erle a retirar-se, i aixia ho ordenà al general portugués Dohna, que feu que els seus homens es llevaren dels sombreros els distintius verts i els cambiaren per trossos de paper blanc, el color dels Borbons, mentres els tambors tocaven ritmes francessos. D’eixa manera, Dohna i Erle intentaren eixir de lo que s’estava convertint en un parany. Pero la seua estratagema fon descoberta. La retirada de Dohna acabà en el tossal dels pressoners. Allí els descobriren la cavalleria espanyola i els regiments d’infanteria espanyols. Dohna volgué resistir, pero va entendre que era imposible, i va decidir rendir-se. No obstant, Berwick no va aceptar la capitulació, fins que en el matí del dia 26, envià a D’Asfeld, que era francés, a replegar l’espasa del comandant portugués.

En l’ala dreta dels aliats, els regiments potuguessos ressistien heroicament mentres eren atacats pel front, el flanc esquerre i la retaguardia. Das Minas llavors es va retirar cap a Ontinyent.

El final

Es suposa que pergueren la vida uns 7.000 soldats aliats, i uns 11.500 quedaren presoners. Tenint en conte que estes cifres son superiors al número de soldats portuguessos, holandessos i anglessos, està clar que estàn unflades; pero aixina i tot demostra la pavorosa derrota patida per les armes de l’Archiduc. Uns mil pressoners catòlics s’incorporaren a les forces borbòniques.

L’eixèrcit borbònic va tindre unes 1.500 baixes. Berwick capturà 112 banderes, 20 peces d’artilleria –totes les que tenien els austracistes- i 300 carros de munició.

Das Minas i Galway es retiraren cap a Xàtiva i Alzira, i después reagruparen els seus efectius en Torrent, juntant uns 4.000 homens de cavalleria i 800 d’infanteria. Después, seguirán camí cap a Catalunya, deixant al Regne de Valéncia a la seua sort.

Finalment, Orleáns es va reunir en Berwick, i prengué el comandament suprem. Es va destacar a D’Asfeld cap a Xàtiva, a Mahoni a Alcoy, i Berwick anà per Ayora a Requena, i d’alli a Bunyol, exigint la rendició del Cap i Casal. La capital va evitar el saqueig pagant 50.000 escuts, i el 8 de maig una força borbònica entrà en ella.

La derrota era brutal. El 24 d’abril, les tropes de Carles d’Austria controlaven quasi tota l’antiga Corona d’Aragó i anaven a invadir Castella. A principis de maig, les tropes d’Orleans y Berwick arribaren a Peníscola, i seguirán per Casp cap a Zaragoza, i después, cap a Lleida. El Regne de Valéncia, Aragó i mija Catalunya estaven en poder de Felip V abans de que acabara l’any.

Berwick fon recompensat, fet duc de Llíria i Jérica, I condecorat en el Toisó d’Or. D’Asfeld fon nomenat marqués d’Alacant, pero el seu govern dur i implacable sobre el Regne de Valéncia vençut i ocupat (segons es diu, comentà que no hi havia arbres suficients per a penjar a tots els valencians per traïdors), provocaren les protestes dels valencians, i el titul li fon retirat.

Llavors, vingué el moment de fer pagar als rebels. Els Furs foren abolits… Pero aixó, ya és atra història.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari