El valencianisme entre nosatres

No sé si és pels mestres, pels pares, pel qui mana –i mana poc o nos enganya- pareix, que, a la fi, per desgràcia prevaldrà lo que diuen alguns filòlecs catalanistes i lo que parle la gent per Valéncia, Castelló i Alacant no importe gens ni miqueta. Perque, a lo que es veu, als ensenyants els importa ben poc lo que opine vosté i yo, encara que tingam a l’esquena una bona garbera d’anys i del pes se nos corba aquélla.

Foto tradicional en l´escola

Com yo, millers parlen i escriuen el valencià que escoltaren per casa. Que el parlaren en el carrer, sent chiquets, i, després, en el treball. En valencià s’expressavem sempre, més que tots els reciclats d’ara que ya ne són una barbaritat, pero que escoltar-los parlar dona oix i ganes de riure o de plorar. Riure per l’esforç que fan volent obrir o tancar vocals –per eixemple al dir dèu o Deu, o dos i arròs- i de plorar pel pobre i estrany vocabulari que empleen, que si els nostres besyayos l’escoltaren segur que dirien: “Esta parla és forastera: no és fieu de qui ella l’emplea.” I és perque hui, per les classes i pel carrer passa i val tot, com quan no se cern la farina ni se cola la llet en un colador.

De menut, vaig anar a l’escola i tot lo món parlava en valencià, manco el mestre. Este ho feya en castellà, puix tenia que ensenyar-nos l’idioma patri, ric i conegut internacionalment. Erem nosatres feliços parlant estos dos idiomes, sense cap de problema. El valencià era la llengua que no sols la parlavem els valencians sino també aquells que sent de Castella o d’Andalusia te venien per a viure al teu poble i els fills -sense obligar-los cap mestre- al poquet de temps el parlaven com tu, correntment. Pero passà el temps i el perill català se feu realitat. Els mestres ajudaren i ajuden a expandir l’idioma fabrià. Els polítics callaren. Deixaren que el valencià anara mascarant-se pel contacte en aquell híbrit “normalitzat”, i com caramull del desficaci, als mestres nos obligaren a reciclar-nos en eixe engany. Nos feren estudiar a Pla, Mercé Rodoreda, Llorenç Villalonga, Salvador Espriu, magnífics escritors… pero, no valencians. Si acàs, nomenaven ad algún autor valencià –Teodor Llorente, Alcón i Mateu, Caballero Muñoz, Enric Duran…- els tractaven con a paissagistes sentimentals. Només se donava a conéixer que a Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster- aquells que canviaren –per olor als cacaus calents- de camisa com també de la “seva” nacionalitat. Ah, i no podien faltar els mestres catalanistes Jordi Valor i Carles Salvador, amics i valedors del països catalans.

Pero, en canvi per aquell temps no canvià mai el mestre Xavier Casp ni el seu amic juge qui en el diari “Levante” el 16 de maig de 1982 publicava: “Sense valencianisme l’autonomia no pot ser sino una estructura politica-administrativa; una armadura buida; sense anima, perque l’anima de l’autonomia no pot ser sino el valencianisme. Pero este valencianisme que deu ser l’anima d’una autonomia valenciana, ha de ser un sentiment –despres un ideari- que no es pot tindre sense la previa possessio d’una consciencia de la valencianitat. ¿Esta valencianitat informa a tots els valencians de nort a sur i d’est a oest de les terres valencianes? I està clar que el “tots” que he dit no significa unanimitat, que es un impossible, sino una majoria que siga quasi totalitat… Ara Valencia està en mans de valencians no valencianistes i de no valencians que formen els partits politics generals de tota Espanya, que tenen en Valencia especies de sucursals, entre els dirigents de les quals figuren elements que ni tan solament son valencians. I estos partits i estos homens son els que duen l’empresa de l’autonomia i inclus son els que han redactat l’estatut d’autonomia… Sense consciencia de la valencianitat, valencianisme, l’autonomia ha de ser una autonomia sense anima, perque per a una autonomia en anima es imprescindible l’existencia de la consciencia de valencianitat que fa naixer el valencianisme.” I això, com se veu, no ho tenen i si ho tenen no ho poden demostrar. Aixina és com aquell home pensava fa 25 anys i lo mal és que les seues paraules no perden actualitat. Seguix encara molta part del poble sense sentir la valencianitat i també massa dels nostres governants.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari