Apunts per a una revisio de la renaixença valenciana

Despres de la llectura del prolec de l’obra de Manuel Civera1, Colecsió de varies conversacións alusives al nòu sistema constitucional que pasaren entre els acreditats patriòtes Saro Perrengue carreter del pòble de Godella, y el Dotor Cudòl, abogat de esta ciutat de Valensia en el añ 1820”, de la que se transcriu un estracte, dona la sensacio que en alguns temes els valencians, com a poble, hem alvançat ben poc. Civera escriu:

Les conversacions de Perrengue

“Molt despreciada está la llengua valenciana, y es la causa, perque els mateixos que debiem ensalsarla la degradém. Eixa multitud de indesens coloquis plens de escándalos y porqueries, la pòca aplicasiò dels instruits valensians en escríurela, el desprèsi en que molts quijotes la miren, pues tenen per deshonor parlarla, son els motius de la sehua decadènsia; y ha arribat á tal estat de perdisió que es rar entre nosatros el que sap escríurela conforme.”…

“En fin, yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensiá no siga capás y susceptible de tot lo que son els demés; y afirmat en esta veritat y creènsia escriuré en el meu idioma les dites conversacions…”.

Les paraules introductories ad esta obra, escrites en 1820 resulten absolutament vigents en l’actualitat, encara que les circumstancies i la tipologia de personages puguen ser distintes. Les afirmacions de Civera no pergueren validea en les primeres decades del segle XX i a hores d’ara son perfectament aplicables a la nostra societat, es per aixo que fer-se reso de determinats temes nos valdria per a reflexionar sobre l’importancia que li donem a la llengua valenciana com a vehicul de comunicacio, no solament en l’ambit coloquial o familiar, mes encara en els registres cults i cientifics de la nostra societat actual.

Precisament ell, junt a molts atres valencians, des de finals del s. XVIII i dels inicis del s. XIX aniran construint, en les seues aportacions, creacions i estudis, els fonaments d’un edifici que buscarà la recuperiacio identitaria i especialment la restauracio de la llengua valenciana, un moviment i una epoca que es coneixerà en el nom de Renaixença, una especial nomeclatura del Romanticisme que marcarà practicament de manera coetanea el devindre cultural i politic de gran part d’Europa.

La societat del segle XXI que conformem els valencians, com aquella en la que prengue cos el moviment que generara la Renaixença, en general no ha tengut la suficient conscienciacio per a valorar lo autocton, lo que la fa ser ella mateixa i diferent a la resta de societats, ha preferit viure acomodant-se quan no enlluernant-se per l’ultima moda, l’ultima novetat..., i acceptar estes modes i novetats sense passar-les pel tamis de lo valencià, i per tant ha derivat en actuacions i comportaments que rallen la coentor i el ”esnobisme”, que poden ser propis de societats o grups que carixen d’una profunda i clara personalitat i conseqüentment acaben sent arrossegats per qualsevol banalitat.

Als homens i dones de la Renaixença els preocupava esta situacio i en el seu esforç, en el seu intelecte i en la seua creativitat contribuiren a potenciar l’us de la llengua valenciana alhora que a prestigiar-la. La Renaixença valenciana es primerenca, polifacetica i no es exclusivament lliteraria, puix este moviment ana acompanyat d’alvanços i progressos en unes atres arees i, es mes, inclus preparà el cami per a que apareguera, encara que tardanament –segona decada del s. XX- un valencianisme politic, el qual gojaria de major o menor exit. Culturalment este moviment sol estudiar-se baix el prisma lliterari puix la rehabilitacio i dignificacio de la llengua valenciana seran un objectiu clau de molts dels seus intelectuals. En este sentit no es pot entendre tampoc com a un noviment homogeneu ni molt manco aïllat, sino com una expressio de resorgiment motivada per l’interes per un passat, mes o meys glorios, i tambe conectat en uns atres territoris en els que es va mantindre, precisament en un marc historic que s’adinsa en l’Edat Mija, una especial relacio en compartir un monarca i en vore’s compromesos en algunes mapreses i fets resolts de manera conjunta. L’interes per compartir i relacionar-se els antics estats de la Corona d’Arago trobà una fervorosa acollida entre algunes de les mes preclares figures de la Renaixença.

La colaboracio i els contactes, especialment en Catalunya son constatables, com tambe ho es la bicefalia del moviment renaixentiste valencià en la patria valenciana, la qual cosa fara que certs vinculs de “germanor” siguen potenciats per alguns autors, mentres que no tenen gens de repercussio entre una atre ampli i variat conjunt d’ells. Llorente se trobarà entre els primers, la majoria (Joan Crisostom, Joan Arolas, Vicent Boix, Joaquim Sanelo, Tomas de Villarroya, Josep Mª Bonilla, Eduart Escalante, Josep Bernat i Baldovi…) viuran mes localment este moviment, la qual cosa no es gens despreciable, mes be lo contrari, puix realment conformaran part del grup que conectarà en el poble valencià, el seu natural destinatari, a diferencia dels nomenats poetes de guant (Teodor Llorente, Vicent W. Querol, Francesc Labaila…). El cas de Constanti Llombart, l’atra peclara figura de la Renaixença, es cosa a banda i mereix un tractament especial.

Com a quasi tots els acontenyiments, fenomens, moviments, manifestacions culturals, etc. a la Renaixença se li ha volgut posar una data de naiximent i com l’historia, els valencians l’hem deixat que l’escriviren atres, tambe l’historia de la lliteratura nostra està escrita per uns atres, rebatejada i inclosa dins la nomenclatura de catalana. Es per aixo que la data de naiximent de la Renaixença, d’estos estudis interessats, l’ha posen en 1833 en l’aparicio de la Oda a la patria de Carles Aribau –un poema catala d’un autor catala-. Per a res val que tingam un pronunciament tan clar els valencians sobre l’inici d’eixa preocupacio pel conreu de la llengua valenciana en M. Civera i en 1820, ni menys encara que Vicent Salvà, en 1831 traguera a la llum Lo Somni, un elevat poema en el qual es mescla lo bucolic i el cantic amoros en el desig de recuperar l’interes per la llengua i el passat dels valencians. Tampoc ad eixos “interessants” estudiosos de la lliteratura els interessa massa citar que les primeres publicacions periodiques en valencià havien pres cos ya en 1837, data d’edicio del periodic El Mole naixcut baix l’inspiracio de Josep Mª Bonilla, i que ad esta li segui tota una llarga llista de revistes, periodics i publicacions, moltes d’elles de caracter satiric i de critica social (El Sueco, El Tabalet, La Donsayna, El Cresol…).

Acostar-nos a coneixer lo propi i fer-ho des d’una visio autoctonista ya no resulta tan difícil, el valencianisme cultural de les ultimes decades ha anat elaborant materials que sustenten tesis mes creibles i sobre tot menys imperialistes a les que nos tenien abeats en anteriors epoques. De totes les maneres mai hem estat orfens d’estudis que, sense pretensions sucursalistes, han anat conformant una bibliografia que a lo millor lo unic que cal es anar descobrint-la. En este sentit nomes aportar algunes publicacions que es consideren de gran interes i deixar oberta la porta per a futures colaboracions en les quals poder parlar de les diferents connotacions de la Renaixença valenciana i d’algunes de les seues fites mes destacacades.

D’entre eixa bibliografia a recomanar destaquem:

- Ahuir, A i Palazón, A. Historia de la lliteratura valenciana. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana i L’Oronella. Valencia, 2002

- Almela i Vives, F. La Literatura Valenciana. Publicacions de l’Ajuntament de Valencia. Valencia 1934; i tambe Valencia y su Reino. Edicions Mariola. Valencia 1965. (Obra reeditada en 1984 per Del Senia al Segura)

- Ribelles Comín, José. Bibliografía de la Lengua Valenciana. T.IV. Ed. Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia. Madrid, 1978.

- Simó Santonja, Vicente L. Valenciano o catalán?. Ed. Centre de Cultura Valenciana. Valencia, 1979

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari