Associacio Cardona i Vives

Llegidor de diaris, ahir i ara

Per Manuel Casaña Taroncher

Llegir diaris sempre ha segut per a mi una afició molt regran. Més que llibres, TBOs o contes -dels que n’he llegit barbaritat- són els diaris els que més he sostengut en les meues mans, des de que tenia poquets anys fins a hui, quan ya ne tinc una saria carregà.

TBO. Un dels tebeos mes
popular de la postguerra

Comencí a llegir “Las Provincias”. Perque el tenia, des de ben matí i debades; calentet com el pa del forn; tendra, la tinta encara, que molt te mascarava els dits quan el llegies. Me’l portava mon pare que fon tipògraf d’eixe periòdic i, després hi passà a ser u dels primers llinotipistes; aixina que, quan ell arribava de treballar me despertava per a que repassara la lliçò ans d’anar a escola, el periòdic que duya me tentava. I sempre li dia: “¿Pare, el puc llegir un poquet?” “Sí, me dia, pero no te passes, puix tens que refrescar les lliçons de classe.” Tindria yo, per aquell temps escasos sis o set anys, i mon pare me convidava a que llegira els deports i la crónica de bous quan la hi havia. La política, afegia, era tema dels majors. Que passara d’ells que ya hauria ocasió més avant. I, també me recomanava que copiara la forma d’escriure de don Santiago Carbonell “Sincerator” i la de don José Fernández “Caireles”. I no era mal consell aquell perque els dos tenien un estil directe, clar ben càustic en el que sucaven la seua ploma per a crear frases curtes i saboroses. Als dos els sobrava gràcia, encara que l’u era seriòs i l’atre molt alegre. Aixina que eixa afició de menut anà creixent en mi a l’entrar a treballar yo en el periòdic quan tenia 15 anys. Se multiplicà, al 16, per ser ya corresponsal de Moncada de “Levante” i “Jornada”, lo que feya que tots els dies tenia en casa 3 periòdics locals, dos matiners i l’atre vespertí. I com els dillunsos no tenia yo la “Hoja del Lunes”, perque la feyen en “Levante”, sí tenia “Deportes” i la revista “Triunfo” perque els imprimien en els tallers de “Las Provincias”, en l’Albereda, voreta riu.

El meu treball, per aquells anys, començava a les 9 de la nit i acabava, quan s’acabava… podien ser les sis del matí, les set o les huit quan ya el sol es despereava. Tot depenia de si havia consell de Ministres o calia esperar puix don Vicent Badia -el nostre redactor en cap- dia que anaven a portar una esquela o quan hi havia que esperar per vore si la Censura algún artícul tallava. Sols després de passar les proves dels artículs pels censors, dia el senyor director, -primer don Teodor Llorente i després don Martí Domínguez- que la rotativa rodara. Es dir, que encara que ya estiguera compaginat tot el periòdic deviem esperar, temps este que yo aprofitava per a posar-me en la Redacció i en la taula de don Fernando Lluch “Patillitas” –que ya se’n havia anat cap a casa –posant-se no la blusa, pero sí la capa- pegava unes ullades a la montonada de diaris que tots els dies allí els tenia per a fer encreuats quan la faena se li acabava. Yo mirava lo mateix “ABC”, de Madrit o Sevilla que “El Heraldo de Aragón”, de Saragossa, que el “Comercio”, de Gijón, que el “Correo de Galicia”, de La Corunya, que “La Vanguardia”, de Barcelona, que “El Ideal”, de Granada o el “Lucha”, de Teruel … o que el “Mediterráneo“ de Castelló.

Després, als 18 anys, comencí a llegir el diari, per faena, en companyia de Francesc Ferrer Pastor. Mai m’he cansat de llegir diaris. Hui, ya deu anys jubilat, seguix fent lo mateix quan puc. Si m’acoste a una biblioteca, entre en un café, o me sente en un banc ya en una plaça a baix del riu. Pero ara, com les notícies d’actualitat ya nos les donen com volen per la televisió –com pel temps del Moviment en que pocs se menejaven- deixe de vore el diari aquell del que vaig ser corresponsal, llixc en el que soc croniste i m’entretinc en guipar els molts vells i bells diaris antics. M’he llegit fa poquet tota la colecció del “Tabalet” i la “Dolsaina”, obra del suecà sorro i sort, escritor i diputat, Bernat i Baldoví. L’humor fresc ple d’ironia d’ell i els seus colaboradors plenava les seues poques i menudes pàgines. Tenien els autors un dò especial. No debades, de bestreta t’avisaven:

“Per a ser correponsal

del periòdic que escribiu

el mateix nom vos ho diu

ans que tot, corrrespón-sal.”

I ausades que ne tenien en tots els escrits que publicaven “Tabalet” i “Dolsaina” .

Els copie un epigrama dels d’ells i un sonet, per a que vegen si tenen o no sorna:

Epigrama:

“Digué un tort a un cheperut

que encontrà al rallar el alba:

“Molt matinet, amic meu,

vas pel món en la càrrega.”

“Enchorn, en efecte és