El raconet de la Llengua Valenciana. 8

¿“Bases ortografiques” o propostes per a la claudicacio?

En la labor que nos hem propost d’anar profundisant en les particularitats de la llengua valenciana, a la vegada que denunciant les maniobres absorcionistes i uniformisadores que un sector social valencià està dispost a consentir, des del colaboracionisme mes execrable i claudicant, no podiem deixar passar l’oportunitat que representa la commemoracio –orquestada a bombo i plateretes- dels 75 anys de ¿l’acort? de les bases ortografiques de 1932, intencionadament popularisades com a Normes de Castello, per a buscar ¿un possible arrelament? i una confrontacio permanent entre els valencians de les mes diverses contrades del Regne.

La primera i mes repugnant de les falacies escampades pel “nacional-catalanisme” es que eixes 34 bases ortografiques, que caben en un full de paper, son producte d’un estudi i d’un ampli acort. Res mes llunt de la realitat. Segur que els nostres llectors ya tenen dades al respecte si han llegit anteriors numeros del Renou (51, 52 i 53). Hui, davant d’evidencies i de la palpable realitat, ya no tenen ningun regomello en reconeixer que aquelles bases no foren mes que una burda adaptacio de les elaborades pel IEC (Institut d’Estudis Catalans), en 1913, per al catala, i que la missio real que tenien era confluir en la normativa ortografica feta per ad aquella llengua.

Com que nos ha importat sempre el contrast, volem retraure la figura de Lluïs Fullana i Mira i la seua proposta ortografica, condenada per alguns sectors conservadors i jocfloralescs ya en 1915, al poc de fer-la. Una condena a qui feu els mes brillants treballs de la llengua valenciana en els incicis del s. XX, en procurar-li estudis etimologics, lexics, fonetics, morfologics i dotar-la, a mes, d’instruments com: una Ortografia, un Vocabulari, una Gramatica, etc. Aquella condena, la dels sectors conservadors i la dels qui no admeteren la singularitat llingüistica valenciana, enlluernats pel nacionalisme catala, seguix vigent. Fullana arriba a ser despreciat pels actuals “sectors formals” pel simple fet de que el francisca, autoritat llingüistica a pesar de molts, deixà de combregar, despres de realisar amples estudis i treballs de camp, en l’absurda teoria unitarista supeditadora de la llengua valenciana a un “nurmalitzat” que es distancia de la tradicio, de la fonetica i de la llengua viva dels valencians. Idees, que en major o menor grau, tambe compartia Lluïs Revest i Corzo en la seua obra La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, editada en 1930 per la “Sociedad Castellonense de Cultura”.

Les Normes d’Ortografia Valenciana de 1932, com ya s’ha dit, i ara es notoriament reconegut, foren eixa burda copia d’una codificacio ortografica feta en base al dialecte barceloni –no al catala general-, en les quals els seus impulsors i redactors en Valencia (destaca en l’ombra Adolf Pizcueta i en l’omnipresencia Carles Salvador) feren algunes concessions en el document a fi de que poguera ser acceptat per quans mes valencians millor. No cal dir que eixes singularitats mai foren respectades ni pels seus propis redactors, ben al contrari foren ningunejades des de les primeres obres que es dien “difusores” de les Bases i de les propostes que contenien, actuant en rapidea per a que caigueren pronte en l’oblit i abraçar sense subterfugis la doctrina del IEC.

Eixes concessions a la llengua valenciana foren minimes, pero entre elles figura la no incorporacio del digraf tz per a representar un so alveolar fricatiu sonor en les terminacions com –isar; reconeixer que a fi de paraula –excepte algunes contades excepcions- s’ecriu p (so bilabial oclusiu sort) o t (so dentoalveolar oclusiu sort), atenent al principi de que el valencià general ensordix qualsevol so a fi de paraula… I algunes qüestions lexiques en les quals, i d’una manera sibilina, s’introduiren ya els doblets (per eixemple la preposicio classica ab -equivalent a la generica, correcta i popular en quan indica companyia- per amb -invencio fabriana-). Es la mateixa dinamica que ara aplica l’Academia Valenciana de la Llengua, fent bona l’idea de que “tot, o casi tot, val”.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari