Home de fe i de paraula: Don Martín Domínguez Barberà

Ad est orador, autor teatral, ensagiste, poeta, narrador i gran periodiste que va ser el meu segon director en LAS PROVINCIAS -el primer fon don Teodor- el vaig estimar molt. L’admirí en gran manera com a persona i com a escritor. Com també per ser home mamprenedor, fervent amador de la seua terra i amic dels treballadors. Tot aquell que ad ell s’acostava –demanant-li algun favor- rebia l’ajuda que precisara. Sempre encontrava ad algú que et facilitava les coses, fora en l’Administració Pública, en l’empresa privada, en l’ensenyança o en el clero, puix en tots aquells llocs pesava molt. Perque, com he dit, don Martín –sí, no Martí, puix mai vaig escoltar dir-li son nom en valencià a ningú. Dic que don Martín era home de fe. Creent convençut, respectuós de les tradicions, defensor dels Borja, enamorat de la Mare de Déu dels Desamparats a la que li dedicà -quan la “Mareta” feu el seu pelegrinage pels carrers de la ciutat- els millors pirops que es pogueren imaginar.

D. Martín Domínguez Barberà

Savi orador, orfebre de la paraula, l’ofici –que no negoci- de les paraules i les lletres les coneixia de sobra. Sabia que elles poden portar la pau. Que duen guerra, i, casi sempre, risc, puix qui escriu i qui parla té també, en front, al qui llig i qui escolta i no saps en quína intenció posa l’orella o la vista o per a quín combat se prepara. Aixina i tot, sempre el seu verp fon valent. El meu diari ho sap ben be. Els censors franquistes també. Com Progreso –cap de l’estereotipia- qui s’encarregava de tachar aquella paraula que a la censura no li agradava. Tenia que fer en escapre i martell que el plom caiguera en terra, per a que unes paraules sensates no dugueren nova baralla. Don Martín mai dia de canviar pàgina. Li agradava deixar que rodara la rotativa –excusant-se en les corruixes de la tirada-, i propiciava que els llectors imaginaren, al sendemà, el text que faltara.

Llicenciat en dret als 21 anys, fon director del semanari local d’Algemesí “Llevant” en 1931. L’any següent ya colaborà en “Las Provincias” i no deixà de fer-ho fins passats en esta casa 25 anys. En 1942, fon nomenat subdirector de “L. P”. Al morir don Teodor Llorente Falcó (1949) es nomenat director. Càrrec que el va tindre fins 1962, quan acavà dimitint per evitar tensions polítiques.

I tot per voler massa a Valéncia. A la seua terra. Als seus hòmens. Per sentir-se dolgut quan les autoritats centrals s’oblidaven del nostre Regne. Llavors, sa làvia brollava flama; ses paurales, dagues. I recorde que un dia en que la censura li havia fet pols un artícul es queixava com Voltaire –a qui dit de pas no era sant de la seua devoció, pero l’admirava com historiador- i el citava dient: “Estem en este païs com els presoners en el pati de la presó… Totes les reflexions són vanes, tots els raonaments sobre la necessitat d’un poble, sobre la misèria humana no són atra cosa que paraules perdudes…” I es dolia. Per això pense que li doldria més de lo normal perque ell havia lluitat per aquella Espanya creent i lliure i veïa que no era la que, llavors, s’ullava. I esperançat estava –en el front d’Extremadura, quan açò va escriure en març de 1939 per a “Las Provincias”, als pocs dies de la “lliberació”: “Salmo de vísperas: Junto a las alambradas, de cara al Este a la mañana diáfana y con sol, yo miraba lejos, más lejos de donde alcanzan los ojos, tan lejos como alcanza el corazón. Y tú estabas allá, Valencia mía, blanca y triste. Lo que ayer fue opulencia rosada de plenitud, se afinó con palideces de todas las anemias. Anemias corporales y anemias del espíritu. Hambre de pan y de campanas.” I, a la fi de l’artícul, encara dia: “Aires de víspera y, muy pocos, se acuerdan de ti. Sin embargo, en esta hora de maitines, mis palabras quieren volar hacia tu cautiverio con fervor, con ambición de salmo. Porque en la hora bastarda de España, tú fuiste, Valencia mía, tópico de jardines, cuplet de barracas, cartón de falla, muselina de gallardete de barrio. Y has de volver a ser, como fuiste, Campo, Himno, Piedra y Seda… Lo imagino todo sobre un fondo azul de mar infinito, con resonancias de sirenas y una ulisiana inquietud entre blancos perfiles de velas alzándose al sol como una custodia y los vuelos sonoros de nuestros mil campanarios desde el Ebro al confín alicantino, en un himno de bronces, al que se una el también vibrante volteo de los corazones…” Don Martín escrivia en castellà. Com aixina publicà en “Diario de Valencia”, “Informaciones”, “LAS PROVINCIAS”, “ABC”, “Avance”, “Jornada”, “Levante”, “Destino”, “La Vanguardia”, “El Español”, “Valencia Fruits”, “El Pueblo Gallego”, “Noticias al Día”… i caldrà també dir-ho en català en “Serra d’Or”. Que no era el mateix idioma dels seus versos primers en “Llevant” o “El Vers Valencià” –dirigit per Josep Mª Bayarri, i, per lo tant, no tenia res que vore en les normes de Castelló… Pero anys de charrades matineres en Francesc Ferrer Pastor i en Vicent Andrés Estellés varen fer que escrivira –no que sentira- com el corrector li recomanava fer. Puix li dia que era lo millor per a publicar, per a tindre llectors, per a fer-se conéixer més. I, com he dit, va escriure poquet a poquet com volia Ferrer Pastor. Lo mateix que Vicent Andrés Estellés.

Home de fe i de paraula sempre, apasionadament, va defendre a Valéncia. Eixa fon la seua gran llavor. De paraula i de cor manifestà el seu amor per Algemesí: son poble i la seua gent. Sa prosa era un doll d’aigua clara, un arrap a la consciència dels polítics, un diable per als censors, ullal de fervor. Ullal que ell descriu com si el pintara un pintor: “L’ullal és un broll d’aigua en la planúria marjalenca. Obrint-se espontani en terres malmoses, pròpies de l’aiguamoll. El brollador tendix a eixamplar el llit. L’aigua puja claríssima, barbollant. Com si bullira a glops. L’ullal sembla aixina un grandíssim vas redó, coronat de brossa i lliris, internament com un ventre d’argent, com caldera fonda ben estanyada…”

D. Martín Domínguez, mestre de periodistes, gojava també de l’art de la paraula amable. Escoltar-lo era oure música, encara que, a voltes, semblara una traca, o més, un castell. El frenètic impuls del seus sentiments aflorava en el seu verp volcànic o seré. Tot depenia de les hores i dels acontenyiments.

Vida i obra de don Martín Domínguez Barberà que caldria fora rent per a fermentar, en molts cervells, i voler a Valéncia més que la estem volent.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari