Associacio Cardona i Vives

Rellegint a Rossent Gumiel 100 anys despres (1908-2008) (I)

Per Joan Batiste Sancho

Enguany, 100 anys despres de l’aparicio d’el quinzenari valencianiste que duya per capçalera El Pòble Valenciá, i que ha passat casi desapercebut per una gran part del valencianisme, creem que es un bon moment per a fer memoria i donar testimoni de “continuitat” del conflicte llingüistic que a lo llarc de tot el s.XX tant està estigmatisant als valencians.

Rossent Gumiel

En el mencionat quinzenari apareix un interesantissim articul publicat en dos parts: la primera en el nº 1 (de 1 de giner de 1908) i la segona en el nº 2 (de 15 de giner de 1908). L’articul es titula: “Quan mes amichs més clars. Contra’ls egemonistes cataláns”. Est articul es una contestacio o replica del valencià Rossent Gumiel a un atre articul aparegut en la publicacio Enciclopedia Catalana corresponent al 7 de decembre de 1907 i firmat pel catala Lluïs Dalmau de Montaner en el qual, este, revela i fa publica la correspondencia privada entre els dos sense el permis del primer.

L’articul aparegut en el quinzenari valencianiste està estructurat de la següent manera: un primer paragraf introductori per part de l’editor (possiblement, el mateix Gumiel) a continuacio es reproduix l’articul sancer del mencionat Dalmau tal com aparegue en el numero de decembre de Enciclopedia catalana, i a peu de fulla els comentaris de Rossent Gumiel.

Esta es la manera en que Rossent Gumiel es dirigix a la comunitat llingüistica valenciana “intelectual” de la seua epoca –entenent esta com la gent instruida en valencià- prevenint-la d’una amenaça, d’un infern que al poble valencià li ve damunt i que duya un temps gestant-se. Pero es en eixos moments, fa cent anys, quan es veu clarament les intencions reals per part de l’hegemonisme del nacionalisme catala. Els comentaris de Rossent Gumiel son un crit d’alerta al poble valencià contra el “pancatalanisme” i apunta tambe que, per a combatre’l, el poble s’ha de “valencianisar”. Gumiel manifesta un gran interes per deixar clar que els valencians no es senten catalans i no estan per eixa llabor.

A pesar d’haver trobat referencia del dit articul i de Gumiel en Carles Recio i en Alfons Cucó, no haviem tengut oportunitat de llegir el text complet. Gracies a Juli Moreno, el qual nos ha fet arribar fotocopia dels originals dels dos primers numeros del quinzenari, copia dels quals es conserven en la “Biblioteca Serrano Morales” de l’Archiu Historic Municipal de Valencia. D’estos dos primers numeros del quinzenari El Pòble Valenciá, hem reproduit fidelment l’articul sancer, respectant l’ortografia original: les paraules en lletra curseta, les paraules entre cometes, les paraules en mayuscules, els signes d’exclamacio, etc. en definitiva, tal i com com aparegue fa cent anys, quan encara no havien vist la llum ni les normes de Nebot (Tractat d’Ortografia Classica, 1910) ni les de Fullana (1915) ni eren oficials les de Pompeu Fabra (1913).

Des de les planes de la revista RENOU oferim als nostres lectors la reproduccio de l’articul complet en dos entregues degut a la seua extensio; en una tercera entrega comentarém qüestions de forma i de contengut, i finalment, en la quarta entrega, farem una aproximacio a la persona de Rossent Gumiel, un personage practicament desconegut actualment en el valencianisme, pero que fa ara cent anys fon un dels maxims exponents, junt a Fausti Barbera, Lluïs Bernat i Josep Nebot, entre uns atres, del moviment identitari valencià en totes les seues vertents: llengua, cultura, nacionalitat i politica. Fon lo que hui diriem un ideolec del nacionalisme valencià.

“QUANT MÉS AMICHS MÉS CLARS – contra els egemonistes cataláns-“

En l’Enciclopèdia Catalana corresponent al 7 del decembre darrer hem trobat lo següent article. Voldríem refutarlo tan per esténs com se mereix, pero donat el curt espai de que disposém, no farém atra cosa que comentarlo en unes notetes que’s trobarán al peu, escrites en tota claritat y franquea. Per descontat tením que aném a fernos antipátichs a molts cataláns, als qui, si donarem per la corrent de sa ambició, tindríem complagut; pero no busquem aplausos, gracies a Deu, sinos la veritat, y si per dirla tinguerem al món sancer en contra, nosatros contra nosatros el món sancer. Ahí vá:
Quin es lo veritable nom de la nostra Llengua?

D’un illustrat confrare valenciá, lo senyor Rossend Gumiel, havem rebut un atent escrit, del qual nos permeten extrauren les següents ratlles, per comentarles segons lo nostre lleal entendre.

Diu aixís:

“No soch catalá, soch valentí, y no obstant Enciclopedia Catalana es pera mi també no “la Biblia de la Patria”, sinó la de una nacionalitat si acás… a qui vullch més que a ma vida: ma patria es Valentinia, encar que li extranye la novetat del nom.

Tinch com a dogma que la llengua del Rosselló, de Catalunya, de Valentinia, de Balears y de Alguer, etc, es una, pero me dol en ma valentina ánima, y me ferix en mon cor de patriota, que mos vulguts germans els catalans vullguen fer surar més lo seu nom donantli’l no al dialecte catalá, sinó á la llengua que no es d’ells tan sols: ¡llengua catalana!, ¿perqué no ha de ser llemosina, ó languedociana, ó atrement dita?, ¿perqué no li doném a nostra llengua un nom neutral?, ¿perqué ha de ser valentinia terra “de llengua catalana”, si assí no parlém en catalá, sino en llemosí-valenciá? Assó els fa a vostés antipátichs a tots els valentins. Vostés, vullgues que no, mos fan a tots catalans, y per este motiu, varis valentins ilustres els han negat sa biografia. ¡No volem ser catalans! ¡som valentins!

Dispense a son affm.s.s.q.s.m.b.

Rossendo Gumiel

En lo fons del plany del senyor Gumiel hi ha una gran veritat, y nosaltres hem estat sempre’ls primers de regonéixerla y de ferla observar als demés4. Peró sobre aquesta veritat ja enterrada per lo trevall y’l pósit d’un renaiximent gloriós6; hi ha’ls destíns d’un nom, lo nom d’una regió; de Catalunya, que sembla predestinada a surar per sobre de tot, que sembla (atra volta?) destinat á simbolisar aquesta gran nacionalitat y aquesta gran llengua, extesa ací y allá del Pirineus y ficada cap endins de la mar.