Associacio Cardona i Vives

Editorial

Per Gonzalo Romero Casaña

La vida mos regala continuament imagens, tal vegada en el moment de produir-se estes, no els donem la importancia que tenen, en el temps i en trancurs de la vida es donem poc a poc conter el seu vertader valor. Poquetes son les visions si ho comparem en la gran cantitat que tenim guardades en la retina, que queden plasmades per a sempre en una foto, i d’estes sempre hi han unes privilegiades que conformen l’album de la nostra efimera historia.

En casa els meus pares hi ha una en concret a la qual tinc molt de carinyo, se trata del dia de la meua comunio, alli estem ma mare, mon pare –en una camara de superhuit de l’epoca- i els meus agüelos Ramón i Gonzalo. Esta estampa sempre ha presidit junt a d’atres d’eixe estil la llar de la meua familia.

De chicotet m’agradava molt contemplar la susdita instantanea, hui me continua passant lo mateix, encara que ho faig d’atra manera. De chiquet mirava i vea alli als superheroes de la meua infantessa, una mescla de reverencia, admiracio i carinyo es lo que me provocava la simple contemplacio d’aquells que formaven part d’eixe tot familiar que el pas del temps te va furtant, encara que a voltes, atres l’enriquixquen apareguén en eixe entorn. Lo ben cert es que un dia mires ad eixa foto i notes a faltar la presencia d’alguns d’eixos ser immortals que en la seua anada te trenquen eixe esquema mental i animic d’amor en el que t’havia obsequiat la vida des de el teu naiximent.

Pero mirant ad eixa image, hi han atres compromisos i sensacions que es desprenen de la seua configuracio. Les generacions d’ahir foren portadores d’uns valors i d’una manera de ser, configurats durant segles en la nostra terra per eixos predecessors nostres en la ostentacio d’eixe titul divi que comporta el ser d’aci.

Per lo tant nostra es l’obligacio de ser portadors d’eixa flama de personalitat propia, d’eixa manera de ser, de sentir, d’expressar-mos, de voler. Si hui mosatros per deixadea, per egoisme, per menimfotisme, per falta de compromis, permitim sense la lluita de l’argument front al crit; sense la lluita de la valentia front a l’amenaça; sense la lluita de la llibertat front a l’imposicio; sense la lluita de la dignitat front al materialisme; que les futures generacions no tingen l’opcio de ser valencians com sempre hem segut, en una cultura, una llengua i una esencia propia, estarem faltan ad eixe jurament que devem fer als nostres que se’n anaren, de que per mosatros per pocs o molts que siguem, no quedarà, que estarem ahí cumplin en eixe deure “orgull de genealogia”, transmitint la nostra personalitat als que estan pervindre i als que acaven d’arribar.

Meditem, pensem que podem fer al respecte, de mosatros depen, de vore les coses en claritat, de respetar els matisos, de saber que per diferents que siguen els punts de vista, tenim un nexe d’unio, el defendre lo nostre tal com es i ha segut secularment, i que hui devem d’escomençar si volem que continue eixa historia de valenciania de la que formem part, en eixa faena que des de el cel se mos encomana, de lluitar i transmetre lo nostre, com aixina feren els nostres.

Per cert si tens en les teues mans un exemplar del present Renou o l’estas llegint en la pagina web de la Cardona Vives, te faig una sugerencia, fen-te soci de la Cardona Vives estaràs escomençan a formar part d’eixa revolucio d’amor per lo nostre, que no mes,- ¡ya veus!-, perseguix, Ser lo que som, per a no ser lo que atres son. ¡BON NADAL!