Rellegint a Rossent Gumiel 100 anys despres (1908-2008) (II)

Continuem en la segona entrega d’un articul que RENOU rescatà d’una publicacio quinzenal oblidada: El Poble Valencià, i de la qual practicament no hi ha referencies en cap treball d’investigacio actual relatiu al valencianisme politic de començament del segle passat. Per la dificultat d’accedir ad ell, oferim als nostres llectors el text complet del citat articul, respectant l’ortografia original.

Presentem en este numero de RENOU, la segona i ultima part de la contestacio que Rossent Gumiel li fa a Dalmau en el citat quinzenari valencianiste, El Poble Valencià, a resultes de que Dalmau publicara en una revista catalana la correspondencia privada entre els dos sense el consentiment del primer. Gumiel aprofita per a fer una durissima critica a l’hegemonisme catala i les seues pretensions sobre els valencians.

A començament del segle passat alguns valencians com Gumiel ya es donaren conte de les pretensions del nacionalisme cultural i politic catala, i tambe de l’actitut “catalanisadora” dels primers valencians colaboracionistes en el proyecte hegemoniste català, enlluernats per la rica i puixant Catalunya industrial d’eixos temps. Decades mes tart, en els anys xixanta i setanta, agarraria el relleu d’estos valencians catalanisadors Joan Fuster.

De Rossent Gumiel Enguix, Carles Recio digue en un sels seus articuls de prensa que “es tracta del primer valencià en reaccionar contra l’hegemonia catalana sobre Valencia”.

Rossent Gumiel va arribar a ser un dels presidents de Valencia Nova, entitat cívica en clares pretensions de fer politica nacionalista valenciana, creada en 1904 per diversos membres de Lo Rat Penat entre els quals destaquen: J.M. Puig i Torralva, F. Badenes i Dalmau, Ramon Andrés i Cabrelles, Eduart Boix, Isidre Torres i Francesc Costell. Tots ells tractaren de reprendre la llinia valencianista iniciada per Constanti Llombart fron a la llinia estetica i contemplativa de Lo Rat Penat de Llorente.

…/… Continuacio de l’escrit de Dalmau

Té raho’l senyor Gumiel (1), nostra llengua no es pas absolutament catalana, ni llemosina, ni valenciana, ni mallorquina, ni rosellonés… ho es tot a la vegada, y no se la pot designar ab un nom sol de tots aquets que no’s faça un sensible tort a tots els demés (2).

Li donarem donchs un nom general, que ho abarque tot? Si’ns remontessim a les fonts clássiques li hauriem de donar lo nom de llengua llemosina, com ja la nomenáren los nostres pares, y com sembla plaure als valencians (3). Mes a les hores sacrificariem lo dret de les altres regions, y triompharia’l Llemosí, avuy en poder de França (4), y d’hont sortiren los primers y més grans trovadors que la dignificaren, los Bertran de Born, los Ventador, los Turena, etc.

Podriem dirli llengua d’Och, mes aquest es un títol general, comprenent varies varietats dialectals, un veritable conjunt de les llengües bessones o germanes (5), com passa ab lo nom de slava, de germánica, y’l meteix de neo-llatina, y no pot pendres com a nom de una llengua determinada, lo que en si ja ho es, peró en segon lloch.

Cóm li direm, donchs? Jo crech que interinament (¿) cada regió li té de donar lo seu nom. Aquí es catalana, á Valencia valenciana, a Mallorca mallorquina, etc.(6) Al día que’s constituheixi una nacionalitat reconeguda dins de l’estat y tinga sa llengua oficial, naturalment que aquella llengua pendrá’l nom de la regió o terra que figuri al cap de la futura nacionalitat, y’s dirá llengua valenciana si Valencia triompha. Mes tal com van les coses, no es dificil perjutjat que Catalunya té més provabilitats que cap altra regió per alcançar lo reconeixement de la seva personalitat política, y naturalment que a les hores la llengua oficial se dirá llengua catalana (7). Aixís se diu llengua castellana la llengua comuna a tantes altres regions (8); llengua francesa la de tants comtats y senyorius;llengua italiana a la de tantes repúbliques y regnes; llengua alemanya a la de tants estats y nacions germániques, etc.etc.

Es molt trist, Senyor Gumiel, que per aquet fet histórich, natural y fatal (9), los catalans hagem de resultar antipátichs als valencians. Trobo vostre patriotisme exagerat (10), nosaltres que ho som tant! Tandebó sigués Valencia qui alcancés un grau superior de desenrotllament al de Catalunya y sigués ella qui s’imposés avants de nosaltres (11).
Per nosaltres seria lo mateix (12), puix ens considerem tots uns (13), y no separantnos lo fet, menos ens separaria’l nom (14). A les hores nosaltres veuriem ab lo mateix gust que vosaltres triomfar lo nom de llengua valenciana (15), que sería també la nostra, com dient llengua catalana es també la vostra (16), la incomparable llengua d’Ausies March y d’en Llorente (17).

No cayguem en lo bisantinisme de perdre’l temps y l’amistat per la simple qüestió d’un nom (18).

Lluis Dalmau de Montaner

…/… Continuacio dels comentaris de Rossent Gumiel.

1) Si tenim rahó, fasamos l’obsequi el Sr. Dalmau de no suposar en les paraules que seguixen, que hajam fet una afirmació com la que éll fá, perque assó es de discutidors de mala fé. En lo nostre escrit mos queixarem de que “els cataláns” vullguen fer surar més lo seu nom donantlí’l, no al dialecte catalá, sino a la llengua que no es d’ells tan sols”. Estavem molt llunt de afirmar, pues, que “nostra llengua no es pas absolutament catalana, ni llemosina” etc., y molt manco que ho siga “tot a la vegada”. Lo que afirmem es que la nostra llengua, en quant á tal, NO es catalana de alguna manera, sinó que ABSOLUTAMENT es llemosina. Els dialectes de la nostra llengua son els que’n Catalunya deuen anomenarse cataláns, en Valentinia valenciáns, en illes Balears balears, etc., els quals, encara que siguen especies de la llengua, separadament no la constituixen, així com una sola especie no constituix per sé el genero, ni un diferencia constituix la especie. Y si generiter constituixen la llengua, no li donen lo nom, sinos que sempre se li dona el nom de orige ó el que se li ha donat al principi. Es aixís que la nostra llengua tingué orige’n lo país del Llemosí ó desde’l principi ha tingut el nom de llemosina; ergo nostra llengua es absolutament llemosina (genero), els dialectes son cataláns, valenciáns, etc (especie), y les varietats subdialectals també (diferencia).

No crech, Sr. Dalmau, que vosté caiga en la vulgaritat de dir que nostra llengua no es llemosina perque no la parlem com Bertran de Born, Ventador, Turemá, etc. (“los primers y més grans trovadors que la dignificaren”), pues entonses li respondría que huí no’s parla el castellá d’Anfós el Sabi, y no obstant, ara, la llengua castellana (que ho es “porque se empezó á hablar en Castilla”) es tan absolutament castellana en tots els paísos y repúbliques que la parlen, com entonces. Per consequencia, tan llemosina es huí la nostra llengua en totes les terres que la parlen, com ho era llavores. ¡No tornen vostés á dir “terres de llengua catalana”! Se fan vostés molt, pero que molt antipátichs per assó.

2) Ni tort ni cego: ninguna Regió de llengua llemosina s’ofén perque se li done este calificatiu, pues saben que llengua llemosina es lo nom d’orige de sa llengua, així a ninguna nació de llengua castellana se fa “sensible tort”, per lo mateix motiu. El “sensible tort” se fá, pero molt dolorós, pels cataláns egemonistes, quan, perque’ls “sembla” que’l seu nom está destinat “a surar per sobre de tot” (¡quanta superbia y quanta … estupidea!) s’empenyen en donarli’l a nostra llengua, llevantli son nom propi. Lo que em dit: ¡molta facundia!

3) ¡Molt bé, molt bé! No sembla que mos plau. Mos plau en realitat;y no sols als valenciáns, sinos a totes les Regións de la llengua llemosina, manco als cataláns de la egemonía.

4) ¿Eixe es lo nacionalisme filológich de vostés?, ¿perque’l llemosí está huí en poder de França, no s’ha de ser llemosina la nostra llengua?, ¿Qué te que vore l’estat polítich del Llemosí ab la filología, pera que aixís influixca en que no se li done son nom á la llengua, essent aixís que ninguna Regió germana té dret a donarlil y sols el té la del Llemosí? Apart d’assó, la mateixa rahó pot valdre contra’ls egemonistes cataláns per banda del Llemosí; perque podíem dir: nosatros huí estém en poder de França; luego no podém admetre’l nom de catalá perque vé de fora, ve de Espanya. El Llemosí, per consequencia, ni triompha ni no triompha, com per idéntica causa tampoch triompha Castella en les Espanyes del món, encara que haixga eixersit sa egemonía. Pero en l’estat de renaiximent actual de la nostra llengua, algúns cataláns se proposen triomphar donantli son nom, pera asimilarse les Regions germanes y fóndreles en una sola Nació Catalana. Pero assó en Valentinia no hu conseguirán perque als valenciáns mos dona indignació, risa y molt de asco. ¡No caldría atra cosa!

5) No deixa per aixó de ser llengua d’Oc com també neo-llatina; pero si no’s vol, continuem donant-li’l nom de llemosina, “com ja la nomenaren els nostres pares”, y es lo nom que’s troba en les fonts clásiques”

6) A río revuelto…

7) …ganancia de pescadores. ¿Perqué se dirá llengua catalana la llengua oficial? Perque els cataláns de la egemonía pensen regir oficialment lo que élls diuen “futura nacionalitat” y quant triomphe Catalunya pensen imposar oficialment el seu nom á les atres Regions de la llengua llemosina. ¿Y els furs de Valentinia? Ni siquiera els tenen en conte. ¡Tanta es l’ansia de absorció y dominació que senten, que passen per damunt de tots els drets valenciáns, hara: quan encara no se ovira la realisació de la seua loquea! ¡Tant es lo que’ls fá discurrir lo pensament de eixercir la egemonía, que algúns la tenen incrustá en lo servell com una ege-mAnía, digna d’un manicomi y camisa de forsa!

¡Vajen curant-se’ls cataláns absorbents! Els valenciáns no consentirém jamai sobre nosatros, sa egemonía; perque, entre la seua y la de Castella, mos quedem sense ninguna de les dos, pero, si no tinguerem atre remei més que obtar á la forsa per una d’elles, mos quedaríem cent milanta millons de vegaes en la de Castella; perque estem convensuts de que fugir de ésta y caure baix la de Catalunya, sería fugir de la cendra per a caure en lo foch. Més clar, aigua.

En quant á lo de “futura nacionalitat” formada per les regións de llengua llemosina, y simbolisada pel nom de Catalunya, y ab lo nom oficial de catalana donat á sa llengua, es un pensament que ya coneixíem molt de temps arrere, perque s’ham dedicat a estudiar les orientacións dels egemonistes, ocultes e hipócrites a vegaes, y en atres ocasions paleses. Repare el Sr. Dalmau que li posárem los dits en la boca donant per afirmá eixa idea, pero posant un “si acás” que mos deixara en la má la negasió de la mateixa. (Es una trampeta en la que vosté ha caigut). Y diguerem en lo nostre escrit: “sino la de una nacionalitat si acás”. Nóteu bé, Sr. Dalmau, y sapia que no reconeixem eixa nacionalitat ni la reconeixerém mai els valenciáns. No reconeixem atra Nasió política més que a Espanya y ¡sempre Espanya!, ni atra rassa que la espanyola (¡menten els que parlen en sentit etnich de rassa catalana!), ni atra sang que la valenciana (a pesar de les dones de Lleyda), ni atra Nacionalitat Foral que Valentinia. “Valentinia és pera els valenciáns y perdone…” el Sr. Dalmau.

8) … com llengua llemosina deu dirse la comunal a les Regións germanes.

9) Si este “fet” fora natural y fatal, crega el Sr. Dalmau que no mos seríen antipátichs els cataláns; pero com el fet de prepararse a eixercir la seua odiosa egemonía no es natural ni fatal, sino que és la eixecució d’un plá, temps arrere concebut per vostés y posat en práctica a tutta conscencia y de la manera més hipócrita pera que pareguera natural y fatal, per aixó mos son antipátichs. Els nostres pares valenciáns els coneixíen a vostés molt bé, y d’ells ham heretat este ditxo: el catalá, si no te l´ha fet, te la fará. Mosatros hem vist ara en vostés moltes sonrises en vers Valentinia, hem comprés que no seríen desinteresaes, sent aixina que mai mos han pogut vostés vore, hem estudiat la causa de les seues caricies, els ham vist vindre de molt llunt y hem dit, (primer en nostres reunións particulars, y hara en públich): mos la farán, pero es eixirá figa. ¡Assí está la botiga del Poal…!

10) Vullch voler en tota justicia y sense llímits a ma Patria, Valentinia; pero’m console de que assó que vosté’m diu, Sr. Dalmau, els ho han dit a vostés abáns els de catella. En tot lo que he escrit he defés el lloch que de justícia li pertoca a ma Patria pera despertarla, prevíndrela y deféndrela de la sagacitat hipócrita y del atreviment egemoniste de vostés: si assó es ser “exagerat”, fasa’m l’obsequi de pesar les tonellaes de exageracio que tindré més que ara, el día en que, com vostés respecte a Catalunya, creguera que Valentinia estaba destinada “a surar per sobre de tot”, y vorá bén clar quí és l’exagerat, si vostés o yo.

11) Parla vosté de dents per fora, assó no mos alaga com a mitg de imposarnos, perque no som ambiciosos; ni ho reconeixerem com a justificant de una imposició de vostés sobre nosatros, y manco si vé de vostés. Y abanda: ¿creu el Sr. Dalmau que “el grau de desenrotllament” de Valentinia es inferior al de Catalunya?

12) Els coneixem a vostés més que les seues mares pera que conseguixquen fermosho creure!

13) En serta ocasió de la nostra historia no mos consideraben vostés “tots uns” pera deixarmos abandonats a les nostres forces, y ara, ¿ens consideren tots úns? ¡Tot anirá eixint! Els cataláns y els valenciáns som dos coses distintes i inconfundibles, dos coses separaes, dos coses juntes (si els catalans foren mereixedors) mes mai, per jamai, dos coses en una ¡Mai, mai!

14) ¡Ens separa el fet y el nom, la historia nostra y la vostra!     

15) Es engany que vostés véren en gust triomphar el nom de llengua valenciana, com es injuriosísima pera nosatros la suposició de que hauríem de vore en gust este triomph: no volem, perque no som ambisiosos com vostés, que nostra llengua triomphe ab lo nom de valenciana perque no hu és; és llemosina, en este nom volem que triomphe.

16) Dient catalana es també la nostra, com dient valenciana es també la vostra. Veritat. Pero com no volem dir mentires no li direm catalana ni valenciana, per que no hu és, li direm lo que és: llemosina.

17) ¡La llengua catalana llengua d’Ausias March y d’en Llorente! ¡¡el colmo!! Lector; si eres valencià no t’indignes: riute.

18) ¿y assó després de gastar tant de temps per lo bisantinisme de sostindre que’l nom de Catalunya “sembla destinat a surar per sobre de tot?. No som nosatros els que caem en lo bisantinisme, son vostés, y no sols per la “simple qüestió d’un nom”, que ésta qüestió la promouen vostés en lo moment en que s’empenyen en nomenarla de modo diferent de “com ja la nomenaren els nostres pares”, pues nosatros sempre la hem nomenada “llemosina”; lleven vostés la causa, que és la seua tosudería en donarli el seu nom que els “sembla destinat a surar per sobre de tot”, y … no estarem gastant el temps.

Pero hi ha un’atra cosa: ésta questió no es “simple questió de un nom”, Sr. Dalmau; si ho fora, vostés, que son tan práctichs, no’s detindríen en sa tosudería de donarli el de catalana, sabent que fora un “bisantinisme” pera “pedre’l temps y l’amistat” nostra. Lo que hi ha baix lo que vosté califica de “simple questio d’un nom”, (que pillet es vosté, Sr. Dalmau!) es alló, ALLÓ, ALLÓ que vostés tenen clavat en lo cervell: la egemonia, la egemonia, LA EGEMONÍA.

Ya ho saps, Valentinia, Patria meua: alcomences a fugir de la egemonía de Castella y ya t’amenassa en lo “Futurisme Dinámich Catalá” la egemonía catalana: ¡no’t deixes seduir!; mira que eres molt, pero moltísim hermosa… y fas goig a molts. Vullch que no sigues de ningú sinos de tú mateixa ¡pobreta Patria de ma vida!; vullch que sigues sempre teua y yo sempre, sempre teu, perque te vullch més que a ma vida.

Rossendo Gumiel
Nota de R.G.: “Futurisme Dinamich Catalá” es el nom de una societat d’egemonistes.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari