Anys d’espardenya

Fa uns sixanta anys era temps d’espardenya, aquell de poca llum i foc de nyena. De molts faldons i poc sabó, d’afaitar-se, els hòmens, cada quinze dies, de llavar-se els chiquets be una volta per semana i de canviar-se de roba quan podies perque més d’una volta la canviaries pero la que tenies en l’armari la que no lluïa un esgarró, portava pedaços per tots els cantons. Eren hores de badallar, de poc oli i escàs pa, fora éste de farina de forment, d’ordi, de dacsa, o sols de segó. Rar era qui duya sabates, i, molts, abarques i espardenyes. Lo mateix l’amo que el criat.

També, conta Gayano Lluch, que pel 1920, la espardenya la calçaven pobres i rics per Valéncia. Tant que ell li va escriure un bonico cant que aixina començava: “Vingau, ansians i chóvens, vingau así a cantarli. / Cantemli tots a una; cantemli en entusiasme; / cantemli com se canta cuant vols a un noble ser…” I seguia dient: “Vingau, ansians, chovens / vingau así a cantarli. / Cantemli a la espardenya, / glosant nostre sentir / ya qu’ ella nos reserva de punches y de vidres / y d’atres coses lleches que no se deuen dir… / ¡Oh, Santa y Poderosa! / ¡Oh, gentil espardenya / de cànem y de malves / o de groguencs esparts! / Hui, así a rendirte venen / honors que bé mereixes / dels que d’anar descalsos / estem rendits y forts!”… Per acabar la lloa escrivint:” Al vóret nova y fina / al vóret blanca y neta / dones al que te mira / un goig molt superior, / mes dones val y quinze, / mes dones un mal rato, / si al amo que te calsa li fan els peus pudor.”

Espardenya de cara ampla -que tapa tots els dits- dita la valenciana com la que tapa el dit gros -en roba de cànem- que moltes s’en fabricaven pels pobles del nostre Regne. Sobre tot, allà en Callosa d’En Sarrià –poblet destruit pels algerins- que fa 200 anys contava en 30 famílies –segons observacions de Cavanilles- i cada dia anàren aumentant, puix eren molt fecundes les seues dones. Escriu que en 1792, Pere Joan Sanchis fon pare de 24 fills, dels que li vivien 13 chics i 4 filles. Poble llaurador, en general, ya que dels 830 habitants que n’eren sols 40 se dedicaven a fer espardenyes, pero que escampant-se pels poblats dels alrededors - fins set hores de camí- venien tota la seua producció. Per això Martí Gadea els recordava en una cançoneta: “En Tàrbena, sobrasades; / en Benidorm, peixcaters, / el cordellet en Altea / i en Callosa, espardenyers.”

Espardenyes que ara poquetes ne veem. Solament pels dies de Pasqua i per falles i no en tots els peus. Més per l’estiu que per l’hivern. I per no vore-les, tampoc escoltem a ninguna mare cridar escarotada: “Espera’t a que me nyugue les espardenyes i voràs”, “o si me lleve l’espardenya sabràs si tu ho faç o no”…

I per culpa de l’espardenya se mofaven els d’Alaquàs als chirivellans: “Els de Chirivella, una espardenya nova i una vella”. Espardenya que té el nom pel seu component d’espart i l’usaren molt ufans els romans, els moros i els cristians, els francesos de la Provença i els espanyols de Mallorca, Catalunya i nosatres, els valencians.

Era un temps aquell que molt be el retrata una cançoneta arreplegada per Manuel Martín Reverter en el seu “Cançoner de Villarreal”. Aço dia:

“El pobre que és pobre
no menja quan vol.
Trau les botifarres
de dins del perol,
i si en la tenda
no volen fiar
sol acabar sempre
anant a captar.”

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari