Associacio Cardona i Vives

Ara fem molta falta

Per Santiago Vernia Martínez

Fa vint anys, mes o menos, quan començarem a llegir i a coneixer “ RENOU”, ho veiem com una distraccio cultural que, anant be les coses, podria constituir-se en una revista cultural d’eixes que reunixen bones firmes, van insertant publicitat i arreplegant subvencions i asignacions oficials hasda que comencen a arrupir-se i que acaben desapareixent. Son sempre cicles de 3 ó 4 anys. Despres apareixen dos numeros per any en paper “couché” i en poc de contingut. I al final tots les recorden com un gran merit d’una o dos persones.

Pero RENOU ha ressistit i ha anat millorant. Lo mateix que sa mare, la Associacio Cultural Cardona Vives, ha anat omplint-se de contingut. I en estos moments, RENOU es una revista que se llig en satisfaccio i ha adquirit una joventut inesperá, dins d´una veteranía que poques revistes culturals apleguen a tindre. I ara, per damunt de tot aixó, la revista RENOU fa molta falta. Circunstancies electorals malaventurades han fet que la nostra Comunitat Valenciana estiga humillá politicament. Hi ha partits que se diuen valencians que la posen als peus de Catalunya en lo cultural, fent com si no sapieren que darrere d´aixó no ve mes que la submisio social, politica i económica. Fent com si no sapieren que tota eixa acció política costa diners i organisacio. Fent com si no sapieren que desde llunt s´els van dictant normes d´actuacio per a optimisar eixos diners que algu invertix en el solar dels valencians per a fer-se en la propietat del solar. Yo no culpe a qui vol apoderar-se d´una terra que no es seua. Si es poqueta terra, si. Entonces es un lladre. Pero si es molta terra, o una nacio o un continent, es un conqueridor i un heroe. Estes coses sempre ha funcionat aixina, encara que la raó nos diga que no deuria ser aixina. Pero en el cas del Regne de Valencia, la cosa es pijor. Esl traidors estan aci dins. I cobren de fora (lo que es com sempre, segons he dit abans), PERO TAMBE COBREN DE DINS. I se diuen academics, o catedratics, o periodistes, o escritors. Tots intelectuals. Pero que en lloc de estudiar, recolsar, profundizar i treballar per a millorar el SER valenciá, que sense dubte es molt imperfecte i millorable com tot lo humá, se precien de voler-lo substituir per una idiosincrasia respectable, pero molt inferior a la valenciana tant en lo cultural ( miren si no, el nostre catalec de clasics) com en lo economic: aci sempre estem produint bens dinamics i exportables, allí sempre produint coses subvencionables i protegibles per un "poder central" que nomes es bo per a pagar-los; per a tot lo demes es roin. I el partit politic que nos ha de defendre, si Deu no ho remedia, ho fa sense creure en la personalitat cultural valenciana. Ho fa nomes com a reaccio i per a no pedre vots. Pero está portat i alimentat en gran part per persones que, per conviccio o per complexos, s´alinien en els sectors catalanistes. Aixo es com posar a la rabosa a cuidar del galliner. Desgraciadament, moltes asociacions i revistes culturals que hi havia fa vint anys, han anat desapareixent, fundint-se en un possibilisme lamentable o decaent per un cansament explicable. El partit politic que eixqué per a defendre el fet valenciá integral, també s´ha anat diluint. Ara pareix que atres persones i grups volen agarrar l´antorcha i portar-la mes avant i mes amunt: ¡Ojalá!. Pero yo veig la Cardona Vives. I veig el RENOU. I veig unes persones que en estos vint anys, i cada vegá millor, donen un testimoni i fan creure ¡dins de Castelló! que hi ha una cosa per la que lluitar: la valencianitat com una manera de viure i de creure en la vida. Sense petulancies. Sense dependencies. Açó ya no es una revisteta cultural de vida efimera, ni una agrupacioneta cultural per a entretindre´s. Açó es una llevadura important i necesaria culturalment i socialment i politicament. Tots els que creeem en tot açó, deuriem ajudar en esta llavor, per a que no decaiga. Tots deuriem ajudar per a encontrar una estrategia sana, ocurrent, nova, que faça brotar el renou d´eixe abre que va plantar el Pare Guinot i que pareix sec, pero que está molt viu.