Joan Roiç de Corella

Joan Roiç de Corella (Gandia, entre 1433 i 1443- Valencia,1497) fon poeta, cavaller i mestre en Teologia, encara que no va rebre el presbiterat. Este escritor ocupa un lloc privilegiat dins el camp de la lliteratura, en la tematica amorosa i religiosa -tant en vers com en prosa- en la qual es deixen notar els indicis de la cultura i l´erudicio del Renaiximent. Cada tema el tracta en un estil peculiar pero en tots ells es manifesta una gran riquea de llenguage i un domini de les imagens, tot aço acompanyat d´un exquisit tracte de la psicologia de cada personage.

De la seua produccio en prosa cal destacar una serie de narracions a base d’historia sagrada i profana. De la seua obra poetica, la majoria d´estudiosos han coincidit en qualificar els seus versos com a sublims. Esta obra hague de ser numerosa, encara que a nosatres ens ha aplegat molt reduida. D´entre les seues poesies destaquem els poemes dedicats a la “Vida de la Verge Maria”, la “Oracio a la sacratissima Verge Maria”, i dins de l´obra en prosa Tragedia de Caldesa, - un dialec entre el traïcionat amant i l´amada arrepentida de la seua conducta punible: Caldesa- destaca el poema titulat “Balada de la garsa i l´esmerla”. El tractament que est escritor fa de l´amor fluctua entre el violent i passional i el tranquil i sere. Roïç es un bon amador pero es un tant esceptic respecte de la dona.

JOAN ROÏÇ DE CORELLA
LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA (fragment)

VALENCIÀ ORIGINAL                                      VALENCIÀ ACTUAL
Ab los peus verds, los ulls e çelles negres,      En les pates verdes, i els ulls i celles negres.
pennatge blanch, he vista una garça,           plomall blanc, he vist una garsa,
sola, sens par, de les altres esparça,              sola, sense parella, de les atres apartada,
que del mirar mos ulls resten alegres;            i al mirar-la els meus ulls se m’alegren;
y, al seu costat, estava una ·smerla,             i, al seu costat, estava una merla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,              en un gest, plomes i llustre,
que no ·s al mon poeta tan illustre,               que no n’hi ha en el mon poeta tan ilustre,
que pogues dir les llaors de tal perla;             que poguera dir les llaors d’eixa perla;
y, ab dolça veu, per art ben acordada,         i, en dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:                cant i modulacio, cantaven tal balada:
”Del mal que pas no puch guarir,                  “Del mal que tinc no em puc curar,
si no em mirau                                              si no em mireu
ab los ulls tals, que puga dir                          en eixos ulls, que puga dir
que ja no us plau                                         que ya no vos plau
que yo per vos haja a morir.                        que yo per vos haja de morir.
Si muyr per vos, llavo[r]s creureu                 Si per vos muic, llavors creureu
l´amor que us port,                                       l’amor que yo vos tinc,
e no·s pot fer que no ploreu                         i no pot evitar-se que no ploreu
la trista mort                                                 la trista mort
d´aquell que ara no voleu;                             d’aquell a qui ara no ameu;
que el mal que pas no ·m pot jaquir,             puix el mal que passe no m’abandona,
si no girau                                                     si no gireu
los vostres ulls, que ·m vullen dir                   els vostres ulls, i em vullguen dir
que ja no us plau                                          que ya no vos plau
que yo per vos haja a morir.”                       que yo per vos haja de morir.”

Transcrit per: Mariví Ferrandis

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari