Associacio Cardona i Vives

Expulsio dels moriscos del regne de Valencia i les seues conseqüencies

Per José Vicente Gómez Bayarri

L´intent de conversio de molts sarraïns per mig de les predicacions havia segut un fracas, puix no abraçaren la religio cristiana per conviccio sino per conveniencia i continuaven practicant la seua religio. Les disposicions de 1526 sobre l´evangelisacio no produiren l´efecte desijat. Un testimoni de l´any 1576 contingut en un proces inquisitorial d´un cert Cosme Abenamir, morisc de Benaguasil, posava de manifest que “encara que convertits no son ni viuen com a cristians, mes pronte, es tracten i viuen com a moros (...) de manera que son mes moros que abans”. Tambe es cert que no es portà la labor evangelisadora en rigor i en la serietat que requeria la voluntat de desenrrollar un proces evangelisador en els mijos i metodes adequats per a conseguir l´objectiu que es perseguia.

Davant de tal situacio el monarca Felip II va prendre la decisio per primera vegada d´expulsar als moriscos de les terres hispaniques en un Consell d´Estat reunit en Lisboa el 19 de setembre de 1582. Tal decret no es va aplicar. Pero la idea fon madurant en la ment dels ministres i governants. L´opinio antimorisca disposà de fervents propagandistes. Un eixemple d´aixo està representat en les terres valencianes per Martín de Salvatierra, bisbe de Segorbe, una diocesis densament poblada de moriscos, que va propondre en 1587 deportar-los a Terranova i castrar als homens. La proposta del prior de l´Orde de Calatrava, doctor Fidalgo va ser mes expeditiva, preferia eliminar-los físicament embarcant-los en naus sense aparells.

El 4 d´agost de 1609, en el regnat de Felip III, es va expedir en Madrid el decret d´expulsio definitiva. El virrei del Regne de Valencia, don Luis Carrillo de Toledo, Marqués de Caracena, el 22 de setembre d´eixe mateix any firmava un bando d´expulsio dels moriscos valencians que certificava, practicament, el final de la situacio conflictiva creada en diverses poblacions i comarques del Regne.

Bando de l´expulsio dels moriscos del Regne de Valencia, fet public pel virrei de Valencia el Marqués de Caracena, el 22 de setembre de 1609. Archiu de Simancas

Els moriscos tenien un determini de tres dies per a encaminar-se als ports que li´ls indicarien. Podien emportar-se tots els bens mobles que pogueren, inclus les monedes i quedar-se sis families de cada cent i tambe tots aquells que demostraren per mig d´avals un autentic cristianisme. Tambe quedaren lliures d´expulsio tots els chiquets menors de sis anys que romangueren a carrec de cristians vells. A pesar d´aço, foren pocs els que van decidir quedar-se. Molts chiquets foren raptats per families cristianes. L´operacio va resultar molt complexa pero va estar preparada per a eixecutar-la en un periodo de sis mesos. Es van armar galeres espanyoles i italianes, multitut de mercants particulars, tropes d´infanteria i intendencia, etc. Tenint en conte la magnitut de l´empresa es reconeix que es va efectuar en prou orde.

LES CONSEQÜÈNCIES DE L´EXPULSIO

El Regne de Valencia devia tindre l´any 1609 una poblacio estimada al voltant de 350.000 habitants. Dels quals s´ha calculat que van ser expulsats, aproximadament, uns 127.000 moriscos que representaven un percentage de mes del 33% de la poblacio total. Conseqüentment, la perdua demografica va tindre grans repercussions en l´economia i es tardarà prop d´un segle a suplir eixe descens poblacional.

Els mes perjudicats foren, en un principi, els senyors. En la mida que la poblacio dels seus senyorius territorials eren majoritariament poblacio morisca, la seua expulsio va supondre quedar-se, de colp, sense mà d´obra barata i experimentada. S’ha afirmà que “els que tenien moros tenia or”. El costat positiu de la mida pogue ser que se´ls obrien grans possibilitats de reorganisacio en els seus senyorius, en nous contractes i nous treballadors, encara que ab prou llimitacions.

El sector social mes perjudicat per l´expulsio fon la incipient burgesia menestral urbana. Els senyors havien rebut quantitats elevades en prestams per mig de la figura juridica de censals, una especie de prestam hipotecari. Prestadors urbans, comerciants, particulars i inclus institucions religioses anticipaven els diners i asseguraven una renda perpetua. Els senyors garantisaven, generalment, estos credits en les rendes senyorials o ab les propietats dels seus vassalls.

L´expulsio va supondre un colp molt dur per a estos senyors que es veren impossibilitats, en molts casos, per a tornar els diners, perque els moriscos havien eixit de les seues hisendes i ells s´havien arruïnat. Consideraven que si s´obligava als nous cristians en mides dures podia fracassar la repoblacio d´aquelles terres.

Finalment, dos pragmàtiques de 1614 i 1622 van obligar als senyors a pagar les pensions, pero en reduccio dels interessos, de manera que les conseqüències economiques les pagaren tambe els inversors urbans.