L’ actualitat de la Declaracio Valencianista de 1918 (I)

Com ya s’indicava en l’anterior colaboracio “90 anys de la Declaracio Valencianista” (Renou nº 61, juliol de 2008), aquella era l’inici d’una serie que es prete completar fent referencia ad alguns dels punts nuclears de les Bases que la conformaren. Unes bases naixcudes en el marc d’un valencianisme politic embrionari com a soport ideologic d’este i que un grup de jovens entusiastes (integrats en l’Unio i en Joventut Valencianista), importants personalitats despres, desenrollaren en un document que s’edità baix el titul de El pensament valencianiste. Declaracio oficial i comentaris, per Unio Valencianista Regional en 1919. Encara que el seu contingut, com ya s’indicà, aparegue tambe seccionat en una serie de colaboracions en el diari La Correspondencia de Valencia, durant 1918. Esta Declaracio va supondre la constitucio d’un cos teoric del valencianisme en general i del politic en particular, tota una serie de principis ideologics que donen pas a un incipient nacionalisme inspirat en el federalisme i llunt d’evitar la ruptura en l’Estat espanyol.

Aquelles reivindicacions, que conformarien els principis ideologics de l’Unio Valencianista Regional, es pot afirmar que nomes en part han segut superades per l’actual Estatut d’Autonomia de la CV, sent aquelles, en la majoria dels casos, molt mes ambicioses en lo referent a un autogovern que exigien i proclamaven els membres d’aquella formacio, la qual, per una atra banda, nomes arribà a conseguir alguna representacio politica.

Es interessant destacar alguns punts d’aquells principis donada l’impossibilitat de reproduir-los integrament, llavors en esta i en dos futures colaboracions es complirà en eixe proposit d’aproximacio a un document que, sense perdre massa vigencia, podria actualment ser un punt d’encontre per als qui treballen/m per un valencianisme coherent i de construccio. Tres seran les bases que se comentaran, aixina com una breu aproximacio al personage que les desenrollà (sempre que siga possible).

I. La primera de les bases de la Declaracio Valencianista resava:

“El Poble valenciá, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituix una fòrta personalitat social caracteritzada per la possessió d´una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques”.

L’encarregat del seu densenroll i comentari fon Eduart Martínez Sabater1, el qual, baix l’epigraf de I, definia el poble valencià tal i com el concebien aquells apassionats jovens valencianistes, i en este sentit proclamava:

“La naturalesa, la llengua, l’Historia, l’economia, la rasa i les costums, perfilen i dibuixen amb tanta precisió nostre poble –comprés en les tres provincies germanes d’Alacant, Valencia i Castelló-, que sería ociosa tota explicació d’esta nostra primera afirmació, si no fora per que’ls enemics, volent negar-nos, ens parlen sempre de rasa espanyola i esperit espanyol, per a donar unitat a lo que mai l’ha tinguda.”2

I seguix, en este fragment que reproduim, proclamant meridianament clara la concepcio que tenien respecte de la llengua valenciana:

“La personalitat valenciana existix. […] En primer lloc, la llengua valenciana, que parlen les tres quartes parts de la població ens diferencia notoriament del rest d’Espanya. Sobre tindre un mateix orige que la catalana i la mallorquina, encara adopta una modalitat dialectal més dolsa, més suau, que la fa distinta a d’elles.”3

Les afirmacions se concatenen, i en justificacions raonades, manifesta:

“El poble valenciá també está unit per una historia propia que’l caracteritza. […] Ella (l’historia) es l’espill de la vida valenciana. Quan perguerem nostra llibertat perguerem també nostra historia, per que com diu Chamfort “l’historia dels pobles sotmesos al despotisme, no es més que una simple colecció d’anécdotes.” 4

“La primavera es arrivada. Els valencians, pensen ja en sí mateixos i afirmen ses característiques. Pronte est dols amor, que escomensa en la familia i acaba en la patria, ens tornará viva i explendenta la nació valenciana i nostra propia patria floreixerá com els roserals en maig.”5

II La segona base:

Ignaci Villalonga6 desenrollava en este punt conceptes tan importants com controvertits, els de Nacio o Nacionalitat i Estat. En este segon punt de la Declaracio exponia:

“Esta personalitat, per el fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicacio valencianista.”

Sense dubte es un tema de rabiosa actualitat, difícil d’abordar quan es vincula nacionalisme a separatisme i es demonisa en connotacions que sense escrupols el vinculen al terrorisme. Llavors, Ignaci Villalonga i els membres de la UVR no van temer expressar en claritat els conceptes i la relacio de Valencia (nacio/estat) i Espanya (estat federal, “Estat compost… l’Espanya Gran en que Cambó somia”):

“Per a els nacionalistes de tot el mon es fonda la distinció del concepte d’Estat y de Nació. El primer se definix com societat política organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. Es, per lo tant, una cosa producte de la voluntad dels homens, una cosa susceptible de formació i disolució, de aument o disminució.. Es una entitat artificial […]

La Nació, en canvi, es producte natural, expontani, determinat per el territori, la historia, la rasa, el dret, i sobre tot la llengua, i com a conseqüencia la cultura.”7

No amaga que les seues idees estiguen inspirades en Cimbali (Enrico?) i en Rovira i Virgili, i en els seus treballs sobre els principis de les nacionalitats; o que a nivell peninsular es podrien cosiderar quatre nucleus racials (Galaic-portugues, vasc-navarres, castella i “el nostre integrat per Catalunya, Mallorca i Valencia”); pero arriba a la conclusio, llogica per una atra banda, que Valencia es per se i que nomes tingue vinculacio durant l’epoca migeval, en aquells territoris nomenats, en la figura del rei, per a concloure en que esta, la segona, es la base fonamental de la reivindicacio valencianista.

“Demanem, puix un Estat valenciá, no una Mancomunitat […], ni un Cantó […] I eixe futur Estat, segons la Base, el volém, dotat del poder de donar-se la seua forma de govern o Estatut, i d’eixercir el poder legislatiu en la seua esfera d’accio. Este poder vindria confiat a una Assamblea o Parlament valencià, i ademés existiría un poder executiu, Consell o President elegit directament per el poble o per l’Assamblea”.8

Resulta una base un tant confusa, puix mentres que no dubta en reconeixer l’absoluta personalitat de Valencia i els seus drets com a colectivitat nacional, per una atra banda referencia no poques vegades els llaços que unirien Valencia en Catalunya i Mallorca, sense dubte no pot ocultar una clara influencia del pensament que representa el catalanisme expansioniste de Rovira i Virgili, Prat de la Riba o Cambó.

III La base tercera:

La desenrolla Josep Garcia Conejos9, i en realitat, i com l’autor indica, es com un resum de les anteriors, especialment de la segona, posant l’accent en la relacio entre els estats que poden conformar la Federacio Espanyola, aixina com el tema financer i de la Facenda Publica:

“Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valenciá i la seua convivencia amb les demés regions i nacionalitats ibériques dins d’una Federació Espanyola o Ibérica, establint clarament la distinció de atribucions de l’Estat Valenciá i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions própies de l’estat Valenciá deurán ser exercides amb plena soberania, sense cap intromissió extranya.”

“Arribém a tindre, puix, per una banda, el reconeiximent de la personalitat de algúns núclis amb els seus Estats, i per una atra una afinitat material i espiritual d’interessos. Molts d’estos interessos son comúns a tots els núclis, i per a la seua realització, la fórmula més práctica i més adequada es una Federació Espanyola o Ibérica”.10 Una federacio que inclus considera poder ampliar fins abarcar a tots els pobles llatins o europeus (idees ben alvançades per al moment i compatibles en les dels fundadors de l’europeisme).

Seguix volent donar solucio a conceptes que poden ser contrapuntats en el terreny politic, com es el cas de Nacionalisme i Federalisme, llavors indica:

“Volguérem d’una volta definir completament l’un i l’atre. […] el Nacionalisme és la substáncia, i el Federalisme la forma. Es a dir, per a que existixca un Estat federal que puga regir a diversos núclis, pobles, regions o nacionalitats –qualsevullga que siga la paraula utilitzada- es necessari que aquells existixquen amb personalitat propia”.11

“Tot assó suposa la fracionabilitat del eixercici de la soberania, per que tant l’Estat federal en la seua esfera, com els atres Estats, son sobirans.” 12

Indubtablement, fa referencia a les possibles institucions llegislatives i possibles representativitats, i com no, el tema que ha de fer possible el funcionament dels estats, l’economic. Se decanta per la constitucio de facendes propies i la divisio dels imposts, puix l’atra formula, la dels concerts economics, llavors ya aplicables al Païs Vasc i Navarra, els considera un privilegi i com a tal una injusticia odiosa. Unicament s’estaria dispost a acceptar esta formula –el concert economic- per a una situacio transitoria i breu. Textualment diu:

“Venim reconeixent la existencia de dos organismes politics, l’Estat central i l’Estat valenciá que com a tals, han de tindre una vida próspera i independent, per a lo qual necessariament han de tindre els seus mitjos propis; es a dir Hisendes propies.

I en este punt nos trobem amb dos teories completament opostes. Els concerts econòmics i la divisió d’imposts.”13

La base tercera conclou remarcant el criteri de que les funcions propies de l’Estat valencià siguen eixercides en plena i absoluta sobirania i sense intromissions ni de l’Estat federal.

Algunes idees, indubtablement, son ya caduques, unes atres sería necessari revisar, pero les mes son propies del debat politic actual quan s’aborda la possible reforma de la Constitucio, la recaptacio i administracio dels imposts, els fondos de compensacio…, encara que la classe politica valenciana actual està ben llunt de protagonisar un proyecte d’estructuracio de l’Estat, l’acomodament i el viure agenollats ad algun dels pols de poder i decisio (Madrit o Barcelona) els satisfà completament.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari