Associacio Cardona i Vives

La lluita es politica

Per Santiago Vernia Martínez

No es una qüestio llingüistica ni filológica. Es una qüestio politica social, cultural i económica.

L’evolucio del llati en els territoris en que havia dominat Roma, va donar lloc a una gran varietat de llengües: occita, valenciá, llemosi, catala, provençal , etc... prenent el nom de les terres on s’assentava.

En Valencia va tindre la seua evolucio peculiar en les influencies propies de la seua historia (un substrat iberic fortissim i una impregnacio musulmana de casi 800 anys) i, ad esta llengua, se li diu valencià estrictament perque tingué lloc en les terres valencianes.

Aixina ho van entendre aquells que la protagonisaven: els valencians. Durant varios sigles, tots els que escrivien en estes terres nostres, alçaven acta de que escrivien en Valencià (¡com si hagueren tingut la premonicio de que anant els temps, atres vindrien a apropiar-se de la seua faena!).

I el poble pla, que no escrivía pero, dia a dia, anava fent la llengua, tambe li dia Valencià.

Es dir, aci tots feen lo que té que fer un poble sa i constructiu: els nostres antepassats treballaven, parlaven, ecrivien, creaven. No se posaven en ningu. Sobre tot, creaven molt i a molta altura en el camp lliterari. Pero tambe en Teologia, en Lleis, en Administracio Publica. No oblidem que dos Papes importantissims foren valencians.

Pero la politica general d’Espanya va anar condicionant, poquet a poquet, el desenroll cutural del poble valencià. I anant els sigles, se va perdre l’autoestima cultural dels valencians. Com va passar tambe en Catalunya i atres pobles, arrublits pel centralisme borbonic.

Passaren el sigles i al produir-se en tota Europa el moviment Romantic, que impulsava les característiques propies de cada territori i lo individual i particular front a lo general i igualador, va ser Catalunya la primera en despertar eixe moviment particulariste , fortament secundat i recolzat pels poders economics , socials i politics de municipis, diputacions i corporacions diverses.

Aci, en Valencia i en l’antic Regne, els intelectuals i les persones que haurien d’haver reaccionat i liderat la recuperacio i desenroll de nostra cultura i nostra llengua, s’adormiren una cinquantena d’anys. I quan reaccionaren, cregueren de bona fe que era mes util seguir la roda de lo que atres havien estat fent ya en Catalunya.

Pero mentres que en Catalunya els politics s’havien decidit obertament pel nacionalisme de tot signe, en Valencia el valencianisme cultural era nomes cultural i, en tots els respectes, de jocs florals.

Els catalans havien compres el tema: infiltracio, en mijos de comunicacio, en catedres, en escoles de Magisteri. Pero sobre tot, en la VOLUNTAT POLÍTICA de portar-ho avant.

Quan aci en Valencia, en els anys 70, se donarem conter, ya hi havia molt de mal fet. I entonces començarem a voler presentar la batalla en la Llingüistica, quan lo que de veres importava era la batalla POLÍTICA.

Estiguerem a punt de conseguir-ho, per mig d´Unio Valenciana. Pero eixa es ya una atra historia.

Ara s´ha vist clar: la batalla es política, pero despres serà económica i social.

Sempre hi ha esperança de reaccio i de recuperacio.

Anem a vore si els valencians saben treballar, pero sobre tot COMPRENDRE i ORGANISAR-SE.