De l’estraperlo al comerç ilegal

Beneït estraperlo, i malaït immoral comerç ilegal, perque encara que pareguen lo mateix no són iguals. Puix l’estraperlo més d’una volta t’omplia d’oli el setrill o te permetia poder menjar un cantell de pa blanc. Gràcies ad ell oblidaves, un poc, aquell atre que se racionava, que no sabies si estava fet en corfes de taronja triturades o pastat en segó i farina de garrofes.

L’estraperlo no fon comerç, en un principi, i sí joc –inventat per dos judeus nomenats Strauss i Perlo- que feya guanyar sempre a la banca i, per lo tant, ilícit. Se jugava pels casinos als que va enriquir a força de timar a la clientela, per allà dalt en Sant Sebastià o per ací al costat en Mallorca. Per ser escandalós delicte pronte se va acabar. Clar que el nom quedà per ad eixe atre negoci d’alguns intermediaris –de preguerra i postguerra- que ajudaren a subministrar farina, tabac, oli, sucre…, productes que no se podien vendre en el mercat perque el Govern els hi havia intervengut. Aixina que aparegueren eixos venedors que sense declarar res a l’Estat, en casa -no en cap botigueta-, proveïen a les dones de lo que calia per a poder fregir i menjar, ya que en les tendes escassejava casi de tot. Ni café se venia. La malta va tindre la seua època de floriment. Com les creïlles, els boniatos, les cebes, les bledes, cols, tomaques, taronges i melons que estos productes agrícoles en Valéncia se produien ad estall i foren la salvació dels paisans i de molts estranys. Els madrilenys que se deixaren caure per ací be que saberen afalagar el paradís de Valéncia encara que tingueren que amagar-se en els refugis quan apareixia pel firmament la “pava” per a bombardejar. I és que teniem i tenim camp i mar, dos llocs en els que sempre se podia –i se pot- sembrar i peixcar. Ni nos faltaren els cacaus, per a rosegar, ni la confitura de Benigànim, ni l’arrop en talladetes, ni l’orchata de chufa o dels quatre grans, per als berenars. O les platerades de caragols i de bledes per al sopar. També en els corrals se criaven: conills, pollastres, gallines, coloms, que feyen que els dumenges la paella i l’arrós tingueren més d’una cuixa que no fora la del gat per a pegar-li mos.

Yo recorde en certa nostàlgia –lo que són les coses- aquell mal temps. I vostés podran saber ben pronte perqué. Ara soc vell i, llavors, era jove, més menut, un chiquet que jugava pel carrer i no sabia de la guerra només que lo que els pares estaven en el front i les mares patien. Temps de badalls i de sentir bombes i en eixe silenci també el tronar dels budells que demanaven socors perque ya no tenien res dins d’ells. Temps també de rialles i d’anècdotes com la que els conte yo ací mateix.

Un dumenge, ma mare me va enviar a ca la Chata la Balona per a comprar un kilo de farina, puix la precisava per a fényer la pasta i dur-la al forn el dilluns. Comprendran que no era una tenda sino la morada d’una estraperlista. Aixina que allí vaig anar. Era hora de dinar, per això quan apleguí ad aquella casa em trobí en que, al mig de l’entrada, estava la taula posada i ya sentats uns quans començals: son marit i uns ramat dels seus nets -amics meus- i uns hòmens que supose que eren els dos fills que dien que estaven empresonats –i tornaven al poble de permís- puix yo els vaig vore allí sentats, tenint al seu costat una parella de guardies civils. Estos no portaven el fusil en la mà ni el tricorni posat, pero sí arnoraven la cullera inqueta i a punt per a menjar. A l’entrar yo, la Chata se va alçar en un sopols. Em va dur a la cuina i me posà la farina dient-me: “No me pagues. Ya m’ho donarà ta mare demà.” Vaig dir adeu i bon profit i me’n vaig anar. Tots pense que menjaren be aquell dia. Tant els presidiaris com la guardia civil. Ara que d’això m’enrecorde somric. I més quan hui per lo general –tant els que conegueren la Benemèrita com els que no- parlen mal d’ella per ser molt severa. En mon poble poques voltes fon mal vista. Els seus números eren respectats i respectuosos; uns paisans més que per sa presència espantaven els rovaments en els galliners casolans i les collites del camp i també per no denunciar, com el cas que yo els conte, giraven el cap o –els molt sorros- se feyen el desentesos.

L’estraperlo, ahir, encarí els preus dels productes alimentaris, pero acallà no poca fam. Hui, el comerç ilegal de les drogues i les coses robades afavorix al món immoral dels “capos” i dels lladres que en el mercat del Rastre fan el negoci tots els dumenges de l’any.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari