Lluis Revest i Corzo i l´ortografia

Entre els primers escritors del "Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura", el mes important es, sense cap dubte, don Lluis Revest i Corzo, archiver bibliotecari, professor de l´Institut d’Ensenyança Mija, investigador incansable i un home verdaderament erudit, qualitats envejables que hi ha que posar al costat de les seues grans virtuts humanes i cristianes i del seu tracte afabilissim, condicions que feen d´ell un ciutada model en tots els ordens. Entre les obres que publicà, casi totes en castellà, hi ha un llibret escrit en valencià, que es titula "La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu", publicat en 1930.

Este opuscul -d´unes setanta pagines en octava-, a pesar del seu poc volum, te un contingut tan dens d´idees llingüistiques, sobre l´orige, la denominacio, ortografia i normalisacio de la llengua valenciana (en una epoca en que estos temes no estaven precisament de moda), que a pesar del temps transcurrit, encara s´està discutint apassionadament.

Ara be, el tractat es una arma de dos talls: per un costat conté un dogmatisme ingenuo sobre l´unitat de la llengua catalana, no transportable al moment actual, i la conveniencia d´acabar en l´anarquia ortografica valenciana en aquell temps reinant, per mig de l´adopcio de les normes catalanes, conceptes que han explotat fins a l´abus els catalanistes, i que els historiadors imparcials moderns han tirat per terra, a pesar de que a força de repetir-les com a "cientifiques" s´havia fet d´elles uns dogmes incommovibles; pero, per una atra part, conté aquell llibret una serie de reflexions sabrossisimes en materia d´ortografia i normalisacio llingüistica, que els contraris a nostra llengua silencien en absolut, perque no els conve airejar-lo, lo qual es una autentica manipulacio, perque si don Lluis es bo quan favorix als catalanistes, tambe ho serà quan afavorix les tesis valencianistes, cosa que ocorre a lo llarc de tot el treball. Igualment procedixen els catalanistes quan se tracta de les mal anomenades "Normes de Castello”, de caracter purament ortografic, de l´any 1932, i de les quals fon signatari el senyor Revest junt al P. Fullana.

D’este gran filolec valencià es ben coneguda la seua possicio en relacio a les referides "normes", pero no tant l´actitut del senyor Revest, la figura del qual ha segut tan bambolejada en la prensa de Castello en motiu del cinquantenari de les "normes", i ben injustament per cert, perque si hui vixquera, el senyor Revest estaria al costat de la reforma ortografica de l´Academia de Cultura Valenciana i no entre els seus detractors.

Parlarem hui un poc sobre l´ortografia i deixarem per a un atre articul el tema de la normalisacio. Tot lo mon sap que el principal redactor del prolec de les normes de Castello fon el Sr. Revest, aixina com que molts paragrafs del text van ser copiats lliteralment del llibret que dos anys abans havia compost el professor Revest. En eixe prolec, que intencionadament solen omitir les edicions posteriors, hi ha una declaracio que diu que l´intencio que unix als seus autors es acabar en l’anarquia ortografica, i que per tant al firmar les “normes” no hi ha vencedors ni vençuts, puix les autoritats filologiques que firmen "mantenen els seus criteris de vista cientifics, penyora de nous progressos..." I en segon lloc, lo mes important, afirma rotundament que "al temps, a aquelles autoritats i a la novella generacio pertany la cura i la missio d´anar rectificant i millorant un sistema, a base tambe, naturalment, d´amples acords que, deixant a un costat atres raons, no pot ser tan madurat com caldria".

Els criteris de vista cientifics als que es referix el senyor Revest son les normes ortografiques, puix les lexicografiques i morfologiques catalanes que no se conformen als seus criteris "creem que devem rebujar-les". Per aixo en el text de les "normes”, en general se seguix escrivint en lexic valencià i d´acort en la morfologia valenciana, la qual exposa el senyor Revest en el seu llibre seguint criteris pareguts als del P. Fullana, per qui sentia gran admiracio. No es d’estranyar que, encara que rebujara l´articul neutre i fora partidari d’afegir a la conjugacio les formes for, fosses, etc.. i admitira el pronom jo, completament localiste, s´alçara en contra de les formes aquest, -a, -es, i aqueix, -a, -ixos,-ixes, "completament mortes aci", i defenguera les formes est o este, eix o eixe, etc.. que segons ell "son les uniques vives". Igualment defen els plurals en -ns de "terme, orfe, orgue, etc..", dels quals diu que "al Regne de Valencia faria riure aquell qui digués homes, orfes, etc… per homens, orfens". Igualment ix en defensa de hui per avui, i de en, (o ab, per escrit), en conte de amb.

En quant als criteris cientifics "ortografics" diu en son llibre que no veu cap rao per a no adoptar-les en principi i d´una manera franca "proposant les modificacions que´ns semblen oportunes i mes que res fugint en les aplicacions d´aquelles grafies del "Diccionari Ortografic" qui nomes representen la pronunciacio de Barcelona i van contra la pronunciacio general en los llocs on se conserva pura la fonética valenciana. Clar que per ad este treball los estudis del P. Fullana deuen aprofitar-se en primer terme i es ell sens dubte qui podria pendre la iniciativa i a qui correspondria de tot dret la seua realisacio". En concret podem cridar l´atencio sobre la llegitimitat de la consonant ch en valencià (que tambe reconeix Fabra en la seua gramatica). Sobre ella diu: "La conservacio de la ch seguint un us iniciat fa més de quatre segles a Valencia, conforme la practica molt ven raonada del P. Fullana, té l´aventatge de no confondre en l´escrit sons tan distints com los inicials de "chic i Xativa". Tambe diu el Sr. Revest que "los catalans empren la t en molts casos sobre´ls quals devem fer algunes observacions". I lleva la t del grup tg quan la t no es etimologica (image, no imatge), i del grup tll (mol.le no motlle) i del grup tn (conna, no cotna) i davant de x formant el digraf tg "que sustituim per una ch"; tampoc tolera la t davant de z (digraf tz), excepte en algunes paraules en que respon a nostra pronunciacio (dotze); ni accepta el grup tz, (-itza, -itzacio), posant en son lloc -isa, -isacio (generalisar, generalisacio, analisar). No admitix tampoc Revest la l.l geminada, i sobre la l inicial, pronunciada ll en valencià, encara que li parega vulgar, diu que devia seguir-se graficament escrivint tal com se pronuncia (llogic, illogic, lliterari). Com es veu, professa una serie de criteris ortografics que ha fet seus l´Academia de Cultura Valenciana al perfeccionar les Normes de Castello d´acort en la voluntat i en la forma expressada en el prolec de les mateixes.

Tots sabem com s´ha fet la normalisacio de la llengua catalana: d´una manera artificial, a base principalment del parlar de Barcelona, sense consultar ni als valencians ni als mallorquins (no van consultar, per eixemple, al P. Fullana o a Mossen Alcover) perque feen una normalisacio per a d’ells, sens intencio en aquell moment d´exportar-la. No es del cas valorar-la per nostre conte des del punt de vista cientific: deixem parlar al senyor Revest.

El senyor Revest partix del principi de l´unitat de la llengua que ell diu "catalana", unitat que efectivament, per escrit, havia existit en l´epoca migeval degut a que el valencià per raons sociologiques, politiques i principalment lliteraries (els classics valencians) s´havia erigit en llengua estandar. A partir d´eixe fet, el senyor Revest acarona l´idea de una possible unitat lliteraria, pero en moltes restriccions:

1er. Per una part la llengua que resultaria d´esta estandarisacio seria "una sintesis depurada dels parlars del poble. Ara, (aixo) sol oblidar-se prou mes assovint que no´s creuria".

2on. La llengua lliteraria s´enriquirà "mijançant les contribucions dels altres dialectes". Per tant diem nosatros, no pot ser una llengua estandar per als valencians la que no ten en conte mes que el dialecte catala, prescindint del valencià.

3er. "Fins hi ha llengües, i es lo cas del grec, qui ham posseït mes d´un dialecte literari, cadascu consagrat per l´us a determinats gèneres literaris"... Pot haver per tant, deduim, un "dialecte literari" al costat d´una atra unitat llinguistica superior. Per tant, afegim nosatros, inclus ab una normalisacio ortografica propia, com intentaren a miges en Castello l´any 1932.

4art. "Construir una llengua literaria a priori (qui no sera altre que una mena d´esperanto sens arrel i sense suc) es inutil". Medite´s.

5nt. Referent al valencià te una observacio molt important: "Replegar (la literatura) com era al començar la decadencia valdria tant com fer una literatura erudita i per lo tant sens influencia fora un rogle estret de dilettanti", d´aixo fuig precisament la corrent valencianista actual, de carregar en tots els arcaismes que porta l’actual normalisacio catalana.

6st. Finalment, el senyor Revest parla de la tendencia "mes poderosa hui a Catalunya" a fer la normalisacio a base d´un sol dialecte "per a previndre los efectes de la seua repercusio que ja s´ham fet sentir a Valencia". Val la pena que en este punt sigam un poc mes explicits en la transcripcio del text.

"Consistix en pendre com a norma del catala -com a catala normal, segons expressio de l´il.lustre filoleg en Pompeu Fabra- lo parlar de Barcelona i rebujar mes o menys tot allo que eixe parlar ha deixat caure en desuetut per classic que siga i per viu qu´estiga en altres regions del domini de la llengua". A continuacio diu que eixa corrent no deu seguir-se incondicionalment: "mes encara, creem qu´en molts casos cal anar decididament en contra". I a continuacio mostra la seua disconformitat en eixa corrent no sense repugnancia, perque es l´opinio de persones eminents que ell considera com a mestres, exposant en termens breus i clars les seues raons:

"La primera es la deformacio i empobriment que per a una llengua formada i que posseix una literatura classica, suposa la seua reduccio a un sol dialecte".

"La segona es lo fet que, actualment almenys, no mai pot representar la puresa d´una llengua lo parlar d´una gran ciutat", Revest creu que es mes pura la llengua "al sol i al aire lliure dels camps i les montanyes".

"La darrera, qui fa especialment inadequat per a poder fer d´ell norma de la llengua lo parlar de Barcelona, son les condicions peculiars d´esta gran ciutat: la mobilitat que a Barcelona donen a les classes socials l´anar i vindre de la riquessa, los daltabaixos de la fortuna propis d´un gran centre mercantil i eixa altra mobilitat i eixe cosmopolitisme inevitables en un dels mes grans ports mediterranis".

Al final d´este capitul, despres de donar l´importancia primordial al coneiximent de la llengua classica -sobre lo qual hi hauria que fer algunes precisions- conté tambe un criteri que no podem deixar de subscriure: "Devem ademes portar al llenguage literari tot lo cabdal vivent de la llengua, encara que no tinga antecedents en los classics, sempre que vejam que no es una corruptel.la. Per ultim devem naturalment i seguint les lleis d´analogia de la llengua adoptar noves paraules per als conceptes nous i desconeguts als classics i al poble". ¿Nos diria el senyor Revest que eixe lexic valencià es el que se conte en el diccionari normatiu d´en Pompeu Fabra?

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari