Editorial

Me dol lo cor, me dol l’anima, me dol…, la meua terra, la meua gent…, me dol la realitat a la que sempre – no ho podre evitar mai -, plantaré cara, estiga a on estiga, quan des de la realitat de la traïcio, la mentira, l’engany, la covardia, i el “convinencierisme”, se vullga diluir la personalitat del meu poble, en invents i componendes destinades a saciar ansies de grandea egocentrica, de venuts als que mes alla de lucres personals, no els importa res; a personages que a soles volen figurar, i als que per cert els agrada molt poc treballar, si nomes tenen com a premi a la seua llavor, el be de la seua terra.

Francament, estic preocupat, - com sempre des de que vaig prendre consciencia del gran amor que tinc per lo nostre -, pero tal vegada les maniobres i les actituts personals de certs personages maquiavelics, que representen, - senc moltissim el dir-ho -, el perqué de la personalitat de la Comunitat Valenciana sempre ha segut entesa fora del nostre territori, com la dels d’uns comerciants hereus de la millor tradicio fenicia, que per fer negoci vendrien inclus lo mes sagrat.

Lo cert es que soc home que considere la tolerancia com un valor fonamental en tota societat que aspire a entendres, - encara que siga a soles un poc -, i conviure en pau. Pense que per a portar a bon port, les idees d’u, es fa necessari tindre una estrategia, que a vegades te fa donar un pas avant, i atres fa quedar-te quet, o retrocedir un poquet, encara que siga en l’anim d’avançar quan i conforme se puga.

Pero mes alla d’estes consideracions, - i d’atres a les que la dictadura de l’espai me fa renunciar a comentar en este llinees -, mai he pogut ser tolerant, mai, en que “artistes” descolorits, dels que els seus trages fan olor a naftalina, i als que la seua mirada innoble delata, com lo que son, gent de la qual u no es pot fiar; no puc consentir, que en bassant-se en estrategies, que es fonamenten en traure la bandera mes que ningu, quan se trata de difamar i fer mal als “seus”, - “calumnia que algo queda” eixe es el seu lema – destruixen sistematicament el treball del seu proxim, desprestigien, encara que sapien, lo dificil i sacrificat del mateix; perque nomes el seu be exclusiu, es el be possible.

Aço si, quan el seu “rival” està socarrat, ya no pot mes, està fart d’anar contra tot, - quan fluixegen les forces dels que foren quan tenien que ser, i que han pagat personalment, el portar la flama de la dignitat de un “som, per a poder ser” -, apareixen en la bandera, que per lo vist tan be defengueren des del cau, del “a vore si hi ha sort i fracassen els meus”, recorren pobles, dels que si alguna vegada sabien de la seua existencia en el mapa, ya s’havien oblidat en l’actualitat, fan els quilometros que faça falta per a parlar en persones a les que encara que eren dels “seus” ni coneixien, i intenten persuadir a la gent de be, en que les essencies sense ells s’han perdut.

La realitat es que com sempre, la veritat acava per surar, i eixos que despres del fracas al que havien colaborat en tots els seus mijos, i en tot els seus ambits, acaven entregant la nostra senyera als que des de sempre – i encara que lluite ideologicament, front ad ells, tenen tot el meu respecte -, l’han negat, com neguen la nostra personalitat, com a propia i diferenciada dels atres pobles d’Espanya; es entonces, quan ixen les miseries humanes de certs ciutadans d’un poble, que a soles crecen en la ideologia, del “tinc que estar yo per a manar mes que ningu, encara que venga lo que siga”; pero tambe es entonces, quan la força perduda d’un poble s’alça dins d’u i clama, no en contra d’idees, sino d’actituts dels traïdors que crecen que la nostra terra es tambe una cosa per a fer simplement negoci. No ho conseguiran. ¡Vixca Castello!, ¡Vixca la Comunitat Valenciana!

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari