Refranys valencians
Per Carlos RosLo fill que sos pares bat, ia lo infern te aparellat.
La senyora que treballa, no gasta diners ni malla.
La muller a son marit, tinga-li ben net el llit.
Lo marit a la muller, tinga-li son menester.
La dona qui es posa unguents, a la cara, pert els dents.
La dona es tan mutable com lo vent, de ses paraules no fases fonament.
Lo qui no vol treballar, no pot fer sinos gastar.
L’home que trata ab amigues, may li faltaran fatigues.
Lo mensajer, ni mentiros, ni pereòs.
La dona sense menester, no estiga baix al carrer.
La dona quet casaras, fes que sia de ton braç.
(Se respecta l’ortografia de l’epoca)
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
