Associacio Cardona i Vives

Entrevista a D. Miguel Ramón Izquierdo

Per María Dolores Miralles Enrique

Naix en la ciutat de Valencia, en el barri del Socors, el 8 de decembre de 1919. Cursa estudis en l’Institut Lluïs Vives i es Llicenciat en Dret per l’Universitat de Valencia en 1942.

P- D. Miguel ¿perqué creu que el poble valencià no defen la seua cultura en la força que li correspon, tenint en conte que som hereus de Joanot Martorell, Ausias March, Lluïs de Santangel, Lluïs Vives, Vicent Ferrer…? ¿Creu que pot ser per lo que denominem el meninfotisme?

R- Yo crec que la nostra gent està molt condicionada per totes eixes ventages que suponen estar en una situacio geografica com la nostra, en el nostre clima, la nostra mar, el sol, etc… Podriem dir que tenim una cultura colectiva hedonista, que es molt diferent al meninfotisme; no crec en aixo. Hi ha un refrany nostre que ho explica be: “el dia bo, tira’l a l’olla”. Aixina i tot, yo crec en la nostra capacitat com a colectiu. Som polvora, musica i algun dolcet.

P- Voste que ha segut Deca de l’Ilm. Colege d’Advocats de Valencia, President de l’Academia Valenciana de Jurisprudencia i Llegislacio, ademes de molts mes atres carrecs de responsabilitat que despres mencionarém ¿de veritat se sent aixina?

R- Fa a penes uns dies es va celebrar en la ciutat de Valencia un acte commemoratiu de la creacio de l’himne a les festes, del mestre Serrano. La gent va escomençar a eixir al carrer al compas de les comparses. Quan me vaig donar conte, la meua dona i yo anavem darrere de l’ultima d’elles al so de la musica. Es va omplir la plaça de l’Ajuntament i va acabar tot en una enorme mascletà. Aixo es aixina, en Valencia, en Castello i en Alacant i els nostres jovens ho viuen i se senten identificats com a garantia de la nostra personalitat i continuitat.

P- ¿Com veu les nostres peculiaritats com a poble?

R- Nosatres tenim moltes peculiaritats i sobretot la constituix la gran influencia que hem tingut d’atres cultures. Grecs que nos han deixat eixe amor a l’art. El mateix nom del nostre regne es antiquissim. Els araps nos han deixat grans coneiximents en sistemas de rec, l’amor a l’aigua, etc… els gusts refinats, per eixemple, en els dolços. Aci cada festa té un dolç. En Sant Blay, coques per la tos; en Sant Josep, bunyols; en Pascua, panous; en Sant Donis, piuletes i tronadors (de massapa), en mocador i, com dien els vells, en Nadal coques i a Sant Joan, bacores. I, ademes, cada poble té els seus dolços tipics per a cada celebracio; aixo demostra una gran creativitat.

P- ¿Voste creu en el valencianisme?

R- Si; crec que el poble sent el valencianisme i el practica. No aixina atres sectors que tambe el senten pero no el practiquen. Yo sempre pense en un eixemple de la Grecia antita. Al principi de les Olimpiades els grecs ocupaven les places del recint Olimpia agrupats per etnies i sense buits. Una volta va entrar un vell en aquell anfiteatre recorrent-lo per a trobar un lloc i no se va alçar ningu, hasta que va apligar a on estaven situats els espartans. Quan el varen vore se van alçar tots a una, per fer-li lloc. Per aixo dien: “tots els grecs coneixen la virtut pero nomes els espartans la practiquen”. Aixina pense yo. La majoria del poble valencià ho sent, poquets ho practiquen, pero el que no sent la seua identitat crec que te molt mala sort.

Yo he pasejat pel carrer de La Pau de Valencia darrere de la Senyera el dia 9 d’Octubre i sempre mirava els balcons. Mentres la gent de a peu s’arrimava a besar-la, en els balcons del carrer de La Pau no hi havia senyal. Yo crec que quan en els balcons dels carrers principals de les nostres ciutats estiguen les nostres Senyeres, escomençarém en força.

P- ¿Que opina d’eixa artificialitat en l’idioma valencià que s’està imponent en les escoles i que no afiança la nostra culta llengua valenciana?

R- Yo veig moltes paraules de nova creacio que mai s’han usat en el nostre Regne. Hi ha una enorme por a usar algun castellanismo, i en el seu lloc introduixen paraules que gramatical i foneticament no corresponen a ninguna raïl llogica de procedencia, per lo que se pot trencar l’idioma en esta contaminacio i en la substitucio d’unes paraules propies nostres per atres que no ho son. Totes les llengües espanyoles tenen castellanismos. El catala té moltissims tambe.

P- Voste ha desempenyorat carrecs representatius dins de l’esfera socioeconomica com la presidencia del sindicat provincial del metal de Valencia o com a fundador de l’agrupacio d’exportadors metalurgics de la Regio Valenciana, etc… Ha segut un home d’accio fonamentalment, pero no ho pareix quan s’està prop de voste i escolta a qui li parla en eixe gest condescendent i de mirà neta i ampla ¿Es possible que la culminacio de la seua activitat vaja a ser en la seua vida politica?

R- Si, efectivament; la meua activitat politica va escomençar en l’any 1973 sent Alcalde de l’Ajuntament de Valencia durant sis anys i he ocupat atres carrecs politics com Procurador en Corts, Diputat en el Congres, Secretari General i despres President Nacional d’Unio Valenciana hasta 1992 en que vaig deixar ya tota activitat politica, hasta el punt de no perteneixer a ningun partit, per a dedicar-me a la meua vocacio real que es el treball d’advocat i es aixina com mes m’agradaria que me recordaren.

P- El ser alcalde de la ciutat de Valencia suponc que seria un gran orgull per a voste.

R- En un principi no li negue que sents una miqueta de vanitat pero, com dia Sant Vicent Ferrer, la vanitat ve i se’n va pero no es queda. Lo que si queda es una gran responsabilitat i quan se té eixa responsabilitat, se crea una enorme soletat per a prendre decissions. Encara que hi haguen molts colaboradors, les decissions son en solitari. El 90 % son tasques administratives, pero el 10 % es definir postures que es l’essencia de l’activitat politica.

P- Despres de les experiencies que voste ha tingut ¿Que creu que es millor? ¿Ser com dia Machado, “en el buen sentido de la palabra bueno”, o ser com Tirant Lo Blanch, sempre en l’espasa en la ma?

R- Yo crec que es millor ser suau en la forma pero fort en l’actuacio.

P- M’agradaria que me diguera una frase que puguera resumir una manera seua d’actuar en la vida.
R- Aixo que me demana es dificil pero ho intentaré. Ma mare sempre dia: “les persones tenen que tindre una obligacio”. Son frases que marquen i diesen senyal per a tota la vida. Yo considere que tots tenim dret a l’erro pero tambe a l’autoanalisis de lo que fem i que estem obligats a treballar per als demes.

P- En la figura de la seua dona, a la que està unit des de fa mes de xixanta anys i en la que ha tingut sis fills, yo el considere una persona capaç de profesar-li amor etern al mes pur estil “quevedià”, o si vol, a l’estil del nostre gran poeta Ausias March ¿Que pensa voste del amor? ¿On està el secret de la continuitat?

R- Yo crec que l’amor es la conseqüencia d’una “afinidad electiva” terme que he llegit de Goethe. Despres ya ve la naturalitat total i sobretot, si som valencians, consistix en dir “te vullc” que es una manera de voler diferent a les atres del mon.

P- Parlem de la provincia de Castello. Sé que voste es un gran coneixedor de la nostra provincia.

R- Efectivament, no sols per la meua professio i per les meues activitats politiques i socioeconomiques, conec, es pot dir, tota la provincia de Castello, des d’El Maestrat a La Plana. Yo la senc com a propia i considere que està molt junta a Valencia a pesar de lo que diguen alguns.