Associacio Cardona i Vives

Valencià, portogues, castella i occità

Per Blai Vazquez i Garcia

Les llengües romaniques peninsulars originaries naixcudes en l´edat mija son tres: el valencià, el castellà i el portogues. De la segregacio en Catalunya i Galicia del l´occità i el portogués, respectivament, naixen en el segle XIX el català i el gallec, coincidint en el periodo de renaiximent valencià. Frut del nacionalisme imperialiste pancatalaniste, es declara oficial el català en Balears a finals del segle XX que, junt al vasc, dona per resultat els cinc idiomes que en l´actualitat es tenen per oficials en l´estat espanyol.

Les tres lengües romaniques originaries de la península es formen en el mateix eix peninsular, procedint directament del llatí vulgar mantingut durant la dominació arap, i no per l´importació de llengües dels qui s´encarregaren de frenar l´avanç sarraï en la marca hispànica carlovingia.

En Portugal surgix en identidad propia la llengua portoguesa. El portogués procedix del llatí vulgar o romanç. Els inicis de la lliteratura portoguesa daten del segle XIII. El portogués se pareix molt al castellà i, a pesar de les diferencies gramaticals, fonétiques i léxiques que les separen, abdos llengües s´entenen. El léxic del portogués conté algun celtisme i, com el valencià i el castellà, gran número d´arabismes, helenismes i aportacions d´orige fenici i cartaginés. La base de la llengua portoguesa moderna i culta la configura el dialecte de Lisboa.

La llengua castellana naix en identitat propia en Castella, tambe procedix del llatí vulgar o romanç. En la Castella del segle X ya apareixen anotacions romançs en els textos en llatí. Tambe baix el domini arap de la península ibèrica les comunitats cristianes parlaven mossarap, es a dir, la llengua romanç heretada de l´època anterior a la conquista musulmana, que mantingueren sense grans alteracions, be per afirmació cultural que marcava la diferencia en les comunitats araps i jueua, be per falta de contacte en les evolucions que s´estaven desenrollant en els territoris cristians. En esta llengua s´escriuen alguns dels primers poemes lírics romançs, composicions escrites en alfabet àrap o hebreu, pero que transcrites corresponen a una llengua arabic-romànica. Finalment, el primer pas per a convertir el castellà en la llengua oficial del regne de Castella i Lleó el donà en el segle XIII, Alfons X, que manà compondre en romanç, i no en llatí, les grans obres històriques, astronòmiques i llegals contemporànees.

En Valéncia, naix en identitat propia l´idioma valencià. El valencià naix del baix llatí o romanç, puix els araps no imposaren la religió mussulmana a les poblacions ibèriques conquistades; els cristians valencians pugueren conservar el lliure eixercici de cult, pero al continuar vinculats a s´antiga religió, se convertien en tributaris (dimmíes), subjectes al pagament d´imposts especials. Molts valencians, als qui el regim visigot havia privat de sons bens, optaren per la converssio a l´Islam, lo que els conferia de forma automàtica fruir de l´estatut personal dels musulmans de naiximent. Estos neomusulmans formaren els nucleus mes numerosos de la població mussulmana, sobre tot en el sur i l´est de la peninsula (Regne de Valéncia) i eren coneguts en al-Andalus en el nom generic de musalima i sobre tot en el de muwalladun (muladins); pareix que el primer terme s´aplicava als conversos propiament dit i el segon a sons descendents. Els qui no vullgueren adoptar l´Islam i conservaren la religio cristiana foren cridats mossaraps (de l´arap musta´rib). En quant als jueus valencians que habitaven casi exclusivament en ciutats pugueren conservar el dret a practicar son cult, pero foren obligats a pagar els imposts especials que recaien sobre tots els tributaris. Els araps no tenien la superioritat numèrica suficient per a convertir sons inmenses conquistes en territoris de poblament; es llimitaren, puix, a propagar la seua religio un poc per totes parts, a exigir l´arabisacio social de les poblacions sometides a la seua autoritat i a formar els quadros politics de cada un d´estos territoris. Finalment, el primer pas per a convertir la llengua valenciana en l´idioma oficial del Regne de Valéncia fon donat per Jaume I de Valéncia, Aragó i Mallorca, qui manà compondre en romaç valencià, i no en llatí, els Furs de la Ciutat i Regne de Valéncia.

La preponderancia cultural valenciana en els segles XIV i XV, gracies a l´immensitat dels Ausias March, els Roiç de Corella, els Jaume Roig, els Gaçull, els Fenollar i atres cent mes, sempre senyalant que escrivien en llengua valenciana o idioma valencià, varen supondre El segle d´Or valencià, primer segle d´Or de les llengües romàniques, quan el català vivia disolt dins del languedocià o provençal.

Frut d´eixe historic complexe d´inferioritat catalana front als valencians per no haver segut nació, ni tingut Senyera ni Furs, com el Regne de Valéncia, ni haver tingut poesia en l´edat mija si no es usurpant als veïns, naix este nacionalisme irracional, ahistòric i quimeric basat en l´odi que ha segut capaç de crear lobbies de pressió política, mediàtica i econòmica, de fer nyuga en els terroristes o chantage al poder estatal. Lo que siga per tal de no despertar d´un somi ilusori de la grandea que han tingut.