Apunts de gramatica valenciana
Per Josep Maria Guinot i GalanFormacio de derivats dels noms.
• Els diminutius poden admetre molts sufixos, els principals dels quals son:
-ET, -ETA: hortet, caseta; -IU, -UA: chiquiu o chiconiu, fortiu, grossiu; -OL, -OLA: fillol, camisola; -CO, -ICA: Perico, Vicentina; -O, -ONA: carrero, queixona; -I, -INA: ratoli, colomina; -ELL, -ELLA: portell, botella; -INYO, -INYA: chicotinyo, miquinya.
• En llenguage parlat s’usa molt el procediment de llevar als noms de persona la primera silaba, formant un derivat acabat en O: Chimo (de Chochim), Cento (de Vicent), Quelo (de Miquel), Voro (de Salvador).
• Un atre enriquiment del llenguage s’obte per mig de l’adverbialisacio i de la substantivacio de l’adjectiu.
a) Els adjectius, com els adverbis, son paraules modificatives i, donada la semblança de funcions que tenen, no es estrany que molts adjectius s’adverbialisen: clar, poc, molt, massa, etc… Eixemples: Veig clar, corre alegre, veig poc, parla molt, equivalen a adverbis (veig clarament, correc alegrement, etc…)
b) Els adjectius es poden substantivar, considerant la qualitat en si mateixa, convertint-la en substantiu abstracte. Solen substantivar-se les qualitats per mig de l’articul neutre LO: lo bo, lo ruin, lo util. Pot anar l’adjectiu sense articul i convertir-se en substantiu, si pren el caracter de tal. Eixemples: bons i foros van acudir a la crida; hi ha pobres i rics.
Quan l’adjectiu no acompanya al substantiu, per sobreentendre’s este, pren el caracter de substantiu: el jove deu respectar al vell.
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
