Associacio Cardona i Vives

Editorial

Per Gonzalo Romero Casaña

Hui he pujat al Bartolo, a soles, ¡be!, no del tot junt al meu gayato de montanya. El Bartolo es el cim mes alt que corona eixe maravellos parage del Desert de les Palmes, des d’alli es pot sentir i vore, lo que yo mes vullc en el mon, la meua gent i la meua terra.

Quan arribe alli dalt sempre i despres de vore conforme vaig caminant, eixa vista que tant me plena de lo meu, me dirigixc a una capelleta que alli es troba, una reixa impedix entrar a dins, pero permitix vore sense cap tipo de problema l’image de Sant Miquel del Bartolo. Sempre quan alli estic davant del Sant m’agenolle i li demane per eixos sers tant volguts per mi que desenrollen la seua vida als peus de dita montanya, li demane per la meua terra, i com no, tambe li demane per mi.

Despres de resar al Sant, m’agrada disfrutar de les diverses vistes que oferix el poder estar per damunt de les Agulles de Santa Agueda, que alli abaix entre el mar i la terra veig, en les seues sinuoses puntes, i seu perfil extremadament escarpat, si me vaig girant cap a la dreta puc vore Benicassim i les seues plages, plages de vida per a mi, de recorts, amistats, moments, ensomis…, Benicassim es precios; el Grau de Castello, i mes cap a terra la marjaleria, plagadeta de casetes i en una intensa policromia de verts; Castello de la Plana, la primera llum de vida; darrere la Plana Baixa, Almassora, Burriana,Vilarreal, en el Millars que surca els seus termes, i Nules d’ahi ve el meu llinage, Romero, que controle fins al meu rebesyayo.

Amagat a la vista, per la Creu del Bartolo, es pot vore el naiximent de la Serra d’Espada, i en el seu cor s’intuix Artana, poble natal d’En Josep Maria Guinot, i poble a on yo vaig ser batejat; Onda mes arrere, rodejada de taulell, de flor de taronger, i de raïls de vida.

Per darrere de la capelleta de Sant Miquel es pot vore una immensa panoramica de l’interior de Castello, en el cim del Penyagolosa, - pare del Bartolo -, mont senyer de tota la Comunitat Valenciana; i mes llunt cap al nort, puc vore planes i montantes, que es repartixen a llinees el territori d’esta zona de lo meu; la mola de Chert se distinguix entre tanta accidentada orografia, justet alli baix, propet d’esta immensa roca chertolina, està Sant Rafel del Riu, ¡Com el porte dins!

Son tantes les visions, que premien l’esforç d’un passeig de costa empinada, arborsers en fruit, pins jovens o pinars heroics. Si eixos que lluitaren per viure davant de focs, que encara que jugaven en molta, molta ventaja, no pugueren en ells ni en les seues futures llavoretes que son present i futur, de que el rodeno roig, sempre estara empeltat de la vida, de pins, arborsos, i de la naturalea d’esta terra, la nostra que tant ens ensenya.

El chafar terra, el vore les dificultats del dia a dia; el defallir a voltes davant de la lluita diaria del viure; l’eixercici del fer per a poder ser; no en spot alluntar de la realitat del futur, un futur que encara no està escrit, perque el futur, no s’escriu, el futur es viu, com el cami es camina.

I el cami que seguim, la soletat que en ocasions l’envolta, els duotes, inclus a vegades acompanyats de certa falta d’orientacio, no poden disuadir ad esta gent que el recorre, i que a l’aplegar al cim, podrem sentir i vore prop del cel, que ha valgut la pena, ser u mateixa.