Associacio Cardona i Vives

Chicotet estudi comparatiu de les veritats irrefutables de lo valencià i de les mentires de lo català: ¿Qui diu que som pareguts als catalans? (I) 2ª part

Per Federico Bonillo Vigo

En la primera part d´este primer articul, hem vist, com els “teorics repobladors” ho foren en unes proporcions, que res tenen que vore en les teories anexionistes dels catalans. Mai s´han ajustat a la relitat del temps i manco encara a la veritat dels fets. Com ya exponc en la primera part a modo de pregunta, torne a fer-ho ara: ¿Com si durant sis sigles de dominacio arap, no conseguiren fer-mos canviar la nostra propia parla (romanç valencià), un grapat de soldats sense cultura i que ademes encara no tenien, ni consciencia, ni consolidada una llengua propia, pogueren ensenyar-mos a mosatros lo que ells diuen, com a català?. Recorde de nou, que la catalunya que coneixem, no va tindre consciencia com a tal, hasda l´any 1350.

Com vorem a continuacio, la documentacio de la nostra llengua, està contrastada i be contrastada en les primeres manifestacions escrites en lo nostre romanç valencià, ademes de l´abundantissima lliteratura d´ans i durant lo nostre i unic Sigle d´Or. Recordar tambe, que la primera cita explicita de “llengua catalana o català” es de 1362, com vorem a continuacio. Lo cert es que, si l´enveja fora tinya, n´hi hauria tota una part de la “pell de bou” infectada, i una chicoteta part mes (aci en lo nostre Regne) en el que si el complexe d´inferioritat fora sarna, n´hi haurien uns quants “sarnosos”. Pero com ya sabem, “aço es farina d´atre costal”. Aixina puix, vejam que mes podem contar de veritat al respecte.

2ª Lo Poble Valencià ya tenia una consciencia idiomatica pre-jaumina, a lo manco dos o tres sigles ans, com ho demostren les impreciables “Harges/Jarches valencianes” que apareixen ya en lo sigle IX, dins del moviment cultural mossarap (mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per aixo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura), sent unes de les manifestacions mes populars escrites en “Romanç Valencià”.

Les Harges/Jarches o Zejel, son unes breus composicions poetiques i amoroses que van com a remat final dels poemes coneguts com “Moaxahes/Moaxajas”, que son una derivacio de la modalitat dels poemes originals cultivats en l´Al-Andalus i nomenats “Muwassah”.

Ad estes Harges/Jarches foren escrites principalment per dos poetes valencians: Ibn Ryhaym de Bocairent (1121) i per Ibn Lubbun, senyor de Morvedre (ara catalanisat per Sagunt) en la segon mitat del sigle XI. Ad estos poetes s´anticiparen en mes de cent anys a la mes primitiva “Cantiga” gallec-portuguesa i al primer trovador provençal En Guillem de Poitiers que vixqué entre l´any 1071 i 1127. Per a mes senyes sobre la consciencia idiomatica pre-jaumina, dir que Sant Pere Pascual (Valencià de Burriana, 1227-1300 i per tant anterior a la conquista) als 23 anys havia conseguit el Doctorat en l´Universitat de Paris. Per ultim, i com aquell que diu, els ilustres personages religiosos uns i soldats atres de la Marca Hispana -ara catalans de sempre- que vingueren en lo rei En Jaume I, una volta firmada les capitulacions, els primers s´entornaren cap a les seues diocesis i els atres al prohibir-los lo rei aragones l´entrada en Valencia “a sac” - es a dir a boti i rapinya - ya no tenien motius per a quedar-se en lo regne novell conquistat. Per tant les gents provinents dels comtats de la Marca Hispana (segons el profesor A. Ubieto, no eren mes de 1.000), no pogueren fer valdre la seua llengua front als mes de 65.000 cristians, 2.000 judeus i 120.000 moros, habitants del regne moro conquistat. De totes les maneres ells son aixina: si no poden traure profit, ho envien tot a fer la ma i si poden, fins i tot venen a sa mare o lo que siga a canvi de conseguir lo que volen. ¡Proves de sobra n’hi ha en l’historia de lo seu caracter!

Tant si volen com si no volen, la llengua Valenciana es la primera llengua neo-llatina en un Sigle d´Or, ans encara que la castellana. Pero doctors te l´iglesia i tot i aixo, els que no ho tenen, gracies a l´indolencia dels anacronics i desvergonyits politics que mos governen des de Madrit, com des d´aci, han deixat que mos el furten davant dels nassos.

catalans

Respecte als catalans hem de dir, que entre el feudalisme mes obstraciste, les pugnes i rivalitats entre els diferents comtats per a obtindre mes poder, plorant al rei dels francs, llepant el cul al rei d´Arago, acordant matrimonis entre els seus fills i filles en aquells i furtant per aci i per alla, crec yo que no tingueren temps de perfeccionar el seu llenguage, mes al contrari, puix entre el provençal i els seus dialectes (Gavaldà, Carlades, Occità, Llemosi, etc...) de cap al sur de França, junt ab el romanç d´Arago, les senyes llingüistiques, aixina com la ¿gran catalunya? d´ara, estaven per fer i “parlaven com parlaven”. A tal sentit, vullc fer referencia, no a lo que des d´aci podem dir mosatros, si no a les opinions d´alguns catalans, que encara i tot sent catalans i erudits en historia, lliteratura i filologia, eren i son imparcials en les seues tesis fins i tot “doctorals” (Bo, ho dic, perque encara que agranant per a sa casa, no mos llancen la merda a mosatros ¡que ya es dir!). De totes maneres, d´una forma o d´atra, sempre s´els veu el plomall i com se sol dir “s´agarra ans a un mentiros que a un coixo”. A tal respecte i en lo tocant a la llengua catalana, dir nomes que: dos anys en acabant del fundacional “Congres Internacional de la Lengua Catalana” en 1906, organisat pel mallorqui Mossen Alcover i per a inflamar els abrasors nacionalistes de la burguesia catalana, en aquell 1908, es quan el català Antoni Rubio i Lluch (en Ch, que curios ¿no?) mos data per primera volta, el terme “llengua catalana”. En lo seu llibre “ Documents per a la historia de la cultura catalana mitdeval” (Tom-I, pag. 201, Doc. CCIV) mos diu que: La primera volta que apareix el nom “llengua catalana” es en l’any 1.362 , quan Pere el Cerimonios mana que el llibre frances de cavalleria “Lançalot” fora traduit en llengua catalana. Fins eixa data, la llengua catalana, puix “NO EXISTIA, NI TENIA DENOMINACIO D´ORIGEN”. Es mes, una persona ¿molt volguda per tots mosatros? lo ¿senyor? Manuel Sanchis Guarner, en la pagina 20 del seu llibre “La llengua dels Valencians”, mos repetix eixa mateixa cita en perfecta catalanisacio o normalitzacio i diu: (perque…. “Es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”…) Tot aço mos porta a la següent conclusio: Si la conquista de Valencia te lloc en 1238 i el català segons els seus mateixos comissaris politics, afirmen que no n´hi han documents fins casi un sigle i mig en acabant i que lo primer document es de 1362… ¿Podia algu parlar una llengua que encara no existia com a tal, ni tenia consciencia de ser diferent? Impossible: li faltaven encara 124 anys per a que escomençara a existir i tindre nom. De totes maneres, hui en dia i a pesar de la cohesio aparent en els criteris sobre la llengua catalana i de la forta normalisacio i normativisacio del català, no sempre ha segut aixina, ni tampoc a dia de hui, ho es, puix n´hi ha persones del mon llingüistic i filologic, que discrepen obertament en l´estatus oficial del “barceloni” com a estandart de la llengua catalana, encara que la gran majoria, no obstant son d´aquells que pregonen, allo de: “El nostre Valencià, el català de tots”

VALENCIANS

Ans de la conquista i en acabant (des de l´any 1238) hem segut historicament sempre un Regne. Hui en dia, constitucional i estatutariament som (encara que no m´agrada) “Comunitat Valenciana”. En primer lloc, perque ad esta denominacio no unifica res la nostra identitat, mes be dividix i enfronta a les tres provincies (especialment Castello i Alacant en Valencia) i perque acceptat i reconegut en l´Estatut d´Autonomia Valencià, la realitat es que, mai hem tingut un pes especific dins de la politica de l´Estat Espanyol, mai hem seguts reconeguts com a un poble en poder de determini, mai se mos ha vist com a un poble capaç de traure “llegitimament” profit de les qüestions d´indole estatal, ni autonomic. En realitat per a tots (per als de fora i per als d´una “gran minoria” d´aci dins): No som res, en tot cas “La Puta del Rei” be del PP o del PSOE-PSPV. Estic segur, que si manasen EU, ERC, o qualsevol atre partit (tant en la Generalitat, com en Madrit o en abdos llocs) continuariem sent lo mateix, i fent-mos lo mateix: Mosatros, la puta del rei i ells, humiliant-mos en tots els ambits. La veritat es que aci, si que n´hi ha una gran i fonamental diferencia en els catalans i es que ells, siguen del partit politic que siguen: tots tenen el desig comu d´eixe sentiment de nacionalisme i de ser catalans ans i per damunt de tot. Ya voldria yo per a tots el valencians, tindre viu i actiu eixe sentiment paregut, pero diferenciat ad aquell, que per a mi es el de Patriotisme.

catalans

Mal que siga, els catalans des de fa uns cent cinquanta anys mes o manco, reinventaren la seua historia plena de buits i que com en la llengua, a base de comprar voluntats, pagar dispendis per a crear catedres en universitats per casi tot lo mon, repetint una i un millo de voltes les mateixes mentires, han conseguit que tots les accepten com a veritats inmutables. En fi, que de ser un grapat de comtats en un territori dividit en lo qual el comtat mes important era el de Barcelona, han passat a ser i afirmen que des de 1350 son el Principat de catalunya, que per matrimoni en el regne d´Arago formaren la Corona Catalano-Aragonesa i que adaptant tots ad estos termes als nous temps son i formen els quimerics Països Catalans i que per ultim i com articul primer en la reforma del seu estatut s´autoreconeixen i declaren com a nacio catalana i a mosatros mos nomenen com a Pais Valencià dels seus països. Els barbarismes historics que han reafirmat com a veritats son: Corona catalano-Aragonesa, Principat de catalunya i Pais Valencià. Lo correcte seria: Corona d´Arago, Regne de Valencia, i Comtat de Barcelona o simplement catalunya.

... continuarà...