Carrers sense cap d’eixida, carrerons cul de sac, o aquells atres de mija galta perque l’atra la tenien ficada en el mateix camp; casotes aïllades, per les eres, o barraques –en parra i figuera, chop o llimera a la porta- on els moradors pareixia que en elles sols dormien perque sempre tenien pressa per estar en l’horta i pronte al tall. Aixina que lo mateix hi havia carrers sorollosos que muts en este i en l’atre poble. Sempre te’n trobaves algú que voretejava séquia plena de juncs, com tenies granotes i caragols, veïns de coloms, gallines i ànets. I també grills que no es cansaven de cantar i lluernes d’illuminar un raconet del bancal.
Pero hui ya sabem de sobra que això no ho veem. Ni al conegut veïnat tampoc. I és que la veritat, quan fa anys que no has tornat al poble i ho faç, te trobes no en veïns sino en estranys. Ya no tens al tio Norat o al so Blayo, ni a l’Aurelia ni a n’Angeleta. Ni veus a Tadeu, l’escudeller, ni a Vicent, el ferrer, ni batusant els matalafs al matalafer. Ara, tens a Alí Morat que no va a missa perque llig el Corà i a Bety la rumana, a Isa la portuguesa i ad aquell atre que si no és de la China és del Japó i tots estan junts més que en el mercat en el bar del cantó. I pel carrer –després de tant de temps en vigor la llei d’ús del valencià-, si no sents parlar –de tart en tart- en castellà com ahir, ous – a sovint-, arab, anglés o rus, i a vore si t’entenen quan tu els dius “bon dia” com un salut. Per tot això yo en este moment m’estic enrecordant del meu poble. Veig carrers entortillats –com el de la Corbella- i els aïllats de les Eres on soliem jugar quan no hi havia forment que trillar, llunt de les dones que en vore-nos jugar quan no traïen el poal ple d’aigua, portaven al carrer les graneres. Tampoc veig les portes en la clau al pany, u obertes de bat a bat, sense por als lladres ni a les mosques. Ara totes les que veus estan tancades en forrellat i són blindades en acer. Aixina i tot, encara hi entren més roders que ahir. Els carros tampoc se queixen dels clots pels eixos. No sents ni a l’haca ni a l’ase. Només coches amunt i avall. Total, que pocs en el carrer se solen parar. Ni els que van en rodes ni els que van a peu. Per això goge recordant el meu carrer d’ahir en este verset que escric:
El carrer era un viver,
amalgama d’uns oficis:
tots tenien quefer.
Molts pocs tenien desfici.
Ben de matí s’escoltava,
per son crit, el granerer,
i la dona que arruixava,
granera comprava ad ell.
“Maedeu que no em criden”,
cridava el cadirer,
que era coix i passejava
pel poble dalt d’un carret,
mentrimentres treballava
sense perdre gens de temps.
Per al conill o la cabra
duïa herba l’herbasser.
Com també el sabater
a la porta t’apanyava
no importava quín calcer,
tenint davant la chicalla.
Portant llanterna i estany,
tenies al llanterner
qui apanyava els llibrells
i cosis en gran afany.
I qui chiula i va parant
per a poder afilar
tissores i gavinets
en sa roda d’amolar.
Qui barata unes agulles
per un grapat de capell
i per papers o despulles
t’omplia l’escudeller.
I un chiquet, en un cabaç,
replegava les bonyigues,
més pansides que les figues,
per a fer un bon planter.
Mes, si penses, endevines
¡cóm perfumaven l’ambient !
¡Quín eixam era el carrer
ple de mosques i chiquets !
I de nit, cara la Lluna,
el sereno nos cantava:
“Són tres quarts per a la una,
sereno”, i se’n anava.
Pels carrers i terrats
sols veïes algún gat.”
Hui, a lo manco en la ciutat de tanta gent que pels carrers deambula -lo mateix al Sol que a la Lluna- no saps quan van al treball o només que, solts, van a la dula.