Aquells cassinos d´ahir

Per arribar de la taberna al pub tenia el poble que passar ans per haver tengut tasca o hostal, cafeteria o snack, círcul i cassino. Es dir, que de la tasca al pub pot ser que hi haja un llarc canvi, pero els mosquits en l’un i l’atre són sino els mateixos molt pareguts, clar que l’ambient eixe sí que no és igual.

Des d’aquella taberna vinària que ya tenien els romans a prop de qualsevol via, passant per l’hostal que cuidava del cavaller i del cavall, anà el poble creant establiments diversos en nom i funcions on solien servir un got de vi o d’absenta, un café, una tila, una orchata o una llet merengà. O si aquélla se trobava prop del moll del tren podien pegar un mòs abans de pujar-se’n ad ell.

Yo recorde el cassino més gran del meu poble (Moncada). Aquell que fon: primer, Republicà; després, del Moviment i més tart, Musical, que és com canvià de nom per a tindre a tots contents i poder viure en pau i democràcia, i de pas, conviure els socis ben units per l’amor a la música local. Eixe cassino que els dic, sobretot els dissabtes de vesprada i dumenges per tot lo dia, vivia en una constant nuvolositat. El 90% del públic fumava i els atres mastegaven i se tragaven els fums d’aquells que fumaven un cigarret o una rabasseta que, com un tió del foc, unes voltes feya llum i atres fum. Tants fumerals hi havia –més els de’n marcha que els apagats- que si entraves difícil te resultava trobar al pare o al yayo jugant a la brisca, al tute o al subastat. Quan els guipaves, al costat tenien un plateret -en unes armeles o uns cacaus- que, després de quedar-se buit, els servia de cendrer, encara que no tots deixaven la cigarreta que descansara en el plat. La tenien pegada als llavis i quan notaven que ya s’acabava, sentint la cremor, ans de tirar-la al plateret ne traïen una atra i l’encenien en la punta que fallia, corrent. Dien que d’esta forma s’estalviaven un misto o la molestia de traure’s la mistera –aquella de rodeta, pedra i corda- que feya parar el joc per moments. Atres, en ell tenien la taceta de café de la que bevien quan hi havia líquit i, quan no, se la posaven en la boca, instintivament, o per a que el seu nas encara olorara el solage. Hores i hores se passaven sentats no havent fer casi res de dispendi. I mentrimentres, passant les hores sense presses, se parlava de música, de política i dels lladres i roders que lo mateix anaven medrant en el govern que robant pels horts, barrancs i carrers. I, a sovint, se contaven, a bondó, succeïts i gracietes, perque l’época de posguerra, pobra pels badalls i la fam, era més rica en crítiques que l’actual. Clar que tot hi ha que dir-ho, dins d’aquell antic soroll encara se podia escoltar al veí en més nitidea que hui si entres en qualsevol bar o pub a on sempre està la TV en la veu molt alta o forta la música ambiental. I per lo consegüent, si ésta va a tota virolla ya és impossible embastar una conversació si, damunt com yo u ya està massa sort.

M’agradaria anar al cassino i sentar-me, sense que pel cap m’espentaren les corruixes. Com els hòmens feyen ahir. Com yo veïa a mon yayo Vicent en faixa i brusa negra i gorra posà, fera fret o calor, estaguera de festa o anara al camp. I yo pensava de menut que el capell li donaria en l’estiu calor. I al preguntar-li-ho, un dia, em va dir: “El cap sempre el tens que tindre calent. Cal cobrir-lo. Ell és el motoret del pensament. Eixe que li dona llibertat i soltura a la llengua. El que te fa que t’entenga la gent.”

I yo li vaig dir: “Me pareix molt be, pero ¿per qué també se’l tapa de nit en un barret?”

I em contestà: “Puix per lo mateix i pels mosquits. Per a que no te piquen, i per a que entengues els somis i dorgues a plaer, sino dormir seria només perdre el temps. I la vida tens que aprofitar-la mentres la tingues, tant si dorms com si estàs despert.”

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari