Associacio Cardona i Vives

Carta a una amiga

Per Juli Moreno Moreno

Hola Marivi:
Esta carta que t’escric no nececessita del correu ordinari, perque tal i com van prenint forma les lletres i afloren en elles els sentiments se que van arribant a tu, ad eixe lloc gojos en el que sense dubte estas i que de totes totes te mereixes.

La nostra amistat, la nostra llarga convivencia, els tants i tants moments compartits, des de lo personal, des de la nostra militancia en el valencianisme, nomes son nostres i queden en el present de la memoria de qui encara queda aci per a seguir donant testimonti de tot lo que fores capaç de propondre’t i sobre tot de conseguir.

Nomes vullc parlar d’eixa vida plena de la qual, fins als ultims mesos de la teua existencia, fees gala; i es que podies estar complaguda puix per alla per a on anaves nomes que tenies que amics, i no ben pocs, nomes els que no han sabut valorar-te ni apreciar la teua sempre permanent predisposicio a l’hospitalitat, a l’ajuda, al consell o a ser una compliç en els seus sentiments, nomes ells possiblement puguen ser capaços de no reconeixer tot lo que valies com a persona, tot el teu humanisme, tota la teua sapiencia.

Els que hem estat junt a tu, els que hem begut del teu saber, els que nos enorgullim d’haver-te dit mestra, nos ompli de tristor no poder gojar de la teua presencia, del teu -casi constant- optimisme, de la teua enlluernadora personalitat, de les teues observacions, dels teus consells, de la teua fidelitat. Molts sabem de les teus renuncies a una vida mes comoda, i segur que mes plaentera, en haver volgut ser conseqüent en les teues idees i no admetre claudicacions remunerades; i sabem que la teua dedicacio ha segut sempre orientada cap ad eixes idees que feyen mes valencianes la nostra historia, la nostra llengua i la nostra cultura, eixes que, compartides i transmeses, son testimoni de tants proyectes i de tantes realitats com han generat.

Has sabut ser mare, has sabut ser esposa, has sabut ser filla i germana, has sabut estar sempre ahi per als mes teus, per als amics, per als coneguts, per a qui ha recorregut a demanar-te un favor, una ajuda, un consell… i no se si tots hem estat ahi, o hem sabut estar, quan tu mes nos has necessitat. Confiem en que el teu traspas nomes haja segut una cosa teua, de la teua malaltia i nomes en eixe cas assumirem en respecte la teua decisio.

En tu hem perdut a l’amiga, alguns a la confident, tots a un espirit dolç alhora que batallador i cobejador que hem de prendre com eixemple els qui quedem, i per tu, per la teua memoria estem obligats a haver de fer un poquet mes en sentir-nos en el deure de distribuir-nos tantes coses com tu feyes. A tots nos complaura poder fer un poquet mes de labor en eixe proyecte que nos hem propost de fer mes lliure al nostre poble, Valencia; de fer-lo mes conscient de les seus capacitats i possibilitats, de contribuir en un proyecte que eleve la seua autoestima a base del coneiximent de l’Historia propia, eixa de la qual tu has segut mestra i que tan compromesament ensenyaves.

Hui nomes nos queda l’esperança, als qui t’hem volgut, de que no hi haja patiment al teu entorn, i que alla a on te trobes, segur que en eixe Cel i Gloria promesos, fruixques de la pau i del descans, lliure de qualsevol sofriment, i que nos permetes, en un poc d’egoisme tal volta, recorrer a tu per a que nos seguixques contemplant des de l’amistat i nos ajudes a seguir en un cami que fa molt començarem junts.

Marivi, te volem.

Juli Moreno i Moreno. Valencia, maig de 2010.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)