Fa uns dies celebrarem el II Aplec Valencianiste organisat per la Cardona Vives, enguany anarem al Cim de la Llengua Valenciana, el Penyagolosa, montanya emblemàtica de la nostra terra des de la que en dies de claror se divisa gran part del Regne de Valéncia. Fon un dia festiu alegre de fraternitat i de coneiximent de companyers que militen, que senten, que volen ad este territori nostre i a lo que li dona la categoría de ser un àmbit geogràfic sobre el cual se produix una manifestacio cultural, històrica, econòmica, llingüística, i emocional que ens fa un poble diferent i únic.
Recordarem lo que fon l’any anterior, aquell dia en Fredes, en el Tossal del Rei, el I Aplec Valencianista organisat per la nostra associació, com mos banyarem en la ploguda que va caure; i que bonico va ser aquell jorn, acudirem gent que no ens coneixiem fins ad eixe dia, atres ya teniem la sort de coneixermos; parlarem en sinceritat, dialogarem, raonarem, com aixina va passar este últim mes de setembre, i acabarem el dia en un somriure, en un cansanci sà de veres, havent constatat una vegada més la bona gent que hi ha en el nostre moviment.
No estiguerem tots...Manolo que pujà com una fona al cim del Tossal del Rei, no va poder fer-ho de igual manera al Penyagolosa. Encara que crec que d’alguna forma ell, Agustín, Vicent, o Mariví allí es trobaven entre mosatros. Al pujar a lo més amunt del nostre històric Regne, i poder arborar la Senyera de tots els valencians, des de Sant Rafel del Riu fins al Pilar de la Horadada, la sensació era que entre els núvols que envoltaven la “fita senyera del poble meu”, estaven ells fruin d’eixa jornada en la que sense cap de dubte estaven presents.
Lo ben cert es que tal vegada l’aire d’estes fites senyeres del nostre poble com són el Tossal del Rei, i el Penyagolosa representa eixe alé que pense li fa falta al valencianisme valencià, o simplement ad eixe moviment ans aludit en el que podriem englobar a una immensa majoria de la gent del nostre poble, que se sent valenciana, que pensa i creu en que tenim una llengua valenciana pròpia, unes raïls històriques, culturals, econòmiques i humanes que ens identifiquen...i estes persones, esta gent nostra pense que es a la que tenim que donar a coneixer el nostre mensage, la nostra ideologia d’amor a la terra.
Eixa es una de les claus de la nostra lluita arribar als nostres, no pensar que està tot fet i que si u agarra un camí, o parla d’una manera o atra es per convenciment en lo que diu o tria; tal vegada no haja tingut la oportunitat de descubrir eixe camí pel cual mosatros caminem des de fa ya temps, i que es un camí que a pesar de les dificultats plena als que per ell anem d’un enorme orgull, i una gran sensació de dignitat.
La descalificació per no acceptar matissos dins de la pluralitat de tot pensament, l’atac personal o la infamia solen calificar a la perfecció ad aquells que aixina van per la vida; el parlar, el mostrar discrepàncies, el ensenyar a qui no sap, l’amabilitat, el escoltar raons i raonaments, el voldre entendre i compendre la visió del que no es exactament com mosatros, son normes bàsiques per a manpendre el camí cap a la victòria d’un poble i un ser que debem defendre i promoure, i també actituts que califiquen ad eixa immensa majoria d’un poble que deu despertar per a conquistar un futur que és nostre, permetent-mos aixina continuar sent lo que som.