Associacio Cardona i Vives

Els circuls del llenguage

Per María Dolores Miralles Enrique

El llenguage es un dels instruments mes preciats dins del regne animal. Es lo que servíx per a integrar a un ser, siga de la naturalea que siga, dins del seu entorn.

Pero hi ha distints tipos de llenguage, que s´interconexionen i s´associen o disocien segons circumstancies. Se pot usar un llenguage cult, coloquial , amoros, amistós, professional, etc.

La paraula es una part mínima del llenguage, perque associada en ella va una carrega afectiva, ideològica, política, cultural o personal que moltes voltes no percebim, pero que quasi sempre existíx.

I entre les paraules també estan atres connotacions com l´ilusio, els dubtes, els compromisos, la fantasia, pero sobret tot, els silencis.

Tot això no se pot traduir a traves de ningún signe, i d´això no se pot deixar constància a no ser que s´utilise un atre instrument d´expressió, com no pot ser l´art o l´escritura.

Per això m´atrevixc a trencar eixa forma natural d´expressió efímera i eterea d´algunes manifestacions del llenguage, i vaig a constatar-les per mig de l´escritura. I ho vaig a fer per a parlar del Pare Guinot i per afecte a la seua persona.

Quan el vaig coneixer va irrompre en mi com un dofí , que quan íx de l´aigua te fa vore tot un mon submarí darrere d´ell. Això vaig vore yo darrere dels seus ulls blaus al conèixer-lo a principis dels anys noranta en les "Jornades de Cultura Valenciana" de Burriana. Recorde que vaig escriure una poesia al voltant de la seua persona, que per raons obvies no vaig a expondre: en ella hi havia mes admiració que estil.

Des d´entonces, una relació de múltiples llenguages se establí entre ell i yo; de eixos llenguages, alguns no se podran recuperar ni expondre, com els silencis. Eixa manera d´estar en ell, quan a vegades era impossible creuar paraules perque la realitat superava nostra capacitat d´expressar-la. L´afecte, no estava definit ni determinat de ninguna forma convencional social , perque no era mon pare, ni el meu professor, pero era molt mes que un amic.

Yo dia a vegades: tinc un amic de 98 anys, que.... I el meu interlocutor me mirava en desconfiança. O un dumenge per la vesprada, a mitat d´una reunió familiar, de moment me tocava dir: "Disculpeu-me . Tinc que anar a visitar a un amic canonge que me necessita..." I els meus interlocutors me miraven en sorpresa.

Una de les ultimes vegades que vaig anar a vore´l, va ser en prou d´urgència. Vaig deixar el meu coche a la porta de sa casa en Castelló; no interrompia el tràfic, pero a pesar del meu cartell de Mege, un guardia vingué a multar-me. Yo li dia al guardia: " Vinc de Villarreal; he tingut que deixar la meua consulta i vaig a vore en urgència a Don Josep María Guinot. Es un canonge de 98 anys i està molt malalt...Ha segut un gran defensor de nostra llengua i es una persona excepcional, i...." ....I me va denunciar, evidentment, l´agent i yo estavem molt llunt d´establir un llenguage d´acort. "No importa; ¡denunciem!" Es l´única multa que he pagat a gust.

Silencis i afectes mesclats en secrets i ilusions i complicitats difícils d´explicar, que constituixen una relació molt forta entre D. Josep María i yo, que al mateix temps era una relació etèria i incontrastable, sense ningú substrat material.

Aixina es la vida: brillant, pero se nos escapa sense que pugam emportar-nos res d´ella; res. Ni els recorts: com l´aigua quan intentes agarrar-la en les mans.

I aixina son les relacions que mes nos importen: dinàmiques, vives; en la fortalea que tenen el temps i els recorts.

Yo encara sent els passejos pels carrers empinats d´Artana, les tertúlies en el carrer Major nº 20, les fideuaes de casa Rafa, les anous d´Anita, els cafès d´Elena...i tantes atres coses.

Molt d´esforç, molts articuls convertits en somnis, en paraules vanes, en llenguages incomprensibles per a molts, que no aniran a ninguna part. Molts consells, agraïments, mirades, que yo guardaré en el meu cor en el meu equipage humà, mentres yo vixca.

També molts desencontres, com el de l´agent de la policia, i també en molta gent volguda i pròxima.

Ell es, sa llengua materna, que parlava maravillosament. Yo me quede en son rigor i sa senzillea, que me serviren de motor.

I per als dos una esperança en la que ya no importa a on, ni quan, ni en quin llenguage puga expressar-se.