Cal pregar, sempre

Pregar, prega u si té costum, quan va a dormir, quan se desperta o quan li abellix, és dir: abans de mamprendre un viage, de passar un examen o per a demanar qualsevol favor a Deu o a un sant, a fi que intercedixquen per ell. I, generalment, els precs se fan en l’idioma que se li han ensenyat. Si li varen ensenyar el “parenostre” en castellà resarà el “padrenuestro” sense per això deixar de parlar com sempre ho fa en valencià. No perque se li va ensenyar la doctrina cristiana en l’idioma espanyol deixarà de ser manco valencià que si li l’hagueren ensenyat –com calia- en son idioma natiu.

Aixina també els cants litúrgics. Els salms que se canten en l’esglèsia per a tindre contents a Jesucrist, a la Verge i a tots els sants se cantaven adés, en llatí i en castellà, pero poquetes voltes en valencià puix pareixia que si ho feya algú podria ser denunciat. Pero el cas és que tot prec naixcut del cor no reivindica més que el sentiment i l’esperança en la seua fe. No demana ni vol abanderar atra cosa més. Pero d’un temps cap ací, note que els càntics de l’esglèsia valenciana i les misses que se diuen en “valencià” s’estan catalanisant, imposant-los als chiquets i majors un llenguage que no és el d’ells ni manco els dels seus pares ni yayos. I això sí que està mal fet. I, clar la gent que açò sent o somriu o s’indigna o se queda muda, per no participar en l’engany en el que cada dia més tant els polítics com l’esglèsia nos estan embolicant -per ignorància o pel seu propi interés. Per això, és per lo que m’he posat content: escoltant, fa uns dumenges en Les (Lleida), cantar en aranés. I és que, alguns capellans aranesos, refusant la lletra dels missals que els donen que estan editats en català, publiquen fullets en aranés idioma de la vall d’Aran.

Tinc en les meues mans un d’ells i escolte en delícia cóm canta en la missa este poble aranés –que també és català- en son propi idioma sense fer cas a cap imposició de president ni de arquebisbe d’aquella comunitat demostrant que el gall aranés no és manco valent que el pollastre català. I aixina –rient-se de les imposicions separatistes i imperialistes- cantaven en castellà eixe conegut “Saber que vendrás”. “En este mundo que Cristo nos da, hacemos la ofrenda del pan / El pan de nuestro trabajo sin fin /el vino de nuestro cantar. / Traigo ente Ti nuestra justa inquietud, / amar la justicia y la paz. /Saber que vendrás, / saber que estarás, / partiendo a los pobres tu pan.” I, després, d’este cant mesclaven en la seua pròpia llengua un i atre càntic com éste de “Només Deu és gran” (Sonque Diu ei gran)- Jo pensaua qu’er òme /ere gran peth sòn poder / gran peth sòn saber / gran per son valor. / Jo pensaua qu’eth mond / ere gran e m’enganhè, donc gran sonque n’ei Diu.” Per això afegien: “Puja enquià eth Cèu / e atau veiràs / com ei petit eth nòste mond / puja enquià eth Cèu e atau veiras / com un joguet que es pòt trencar…”

Per tot açò que els dic me resulten més simpàtics estos aranesos. Cada volta que els escoltava parlar est estiu sentia com si una traca d’esclafits en la cara s’en duyen els independentistes catalans. Per la mateixa raó que Catalunya vol tindre llibertat per a parlar en català, la Vall d’Aran proclama el seu dret per a expressar-se en aranés. I aixina ho fa i en les seues escoles s’ensenya sa llengua nativa i no l’invent fabrià. En canvi, mentrimentres, ací en Valéncia, l’escola adoctrina el català. Són molts els que callen, i, per lo tant, cada dia, per eixe motiu el valencià anirà desapareguent. Per a evitar-ho hi hauria que tindre present sempre que en Valéncia només caldria ensenyar el castellà per ser l’idioma d’Espanya i el valencià per ser la llengua valenciana, eixa que, com va dir el notari Carlos Ros, és “entre les Lengues, la més dolça, emphàtica, sentenciosa, aguda, graciosa, breu i significativa.” Aixina siga.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari